Resum de les ponències

Jordi Fernández Castro. Grup d'investigació en Estrès i Salut (GIES) de la UAB
L'estrès laboral és una condició prevalent en el treball d'infermeria, i que depèn tant de variables relacionades amb la persona, com de les condicions de l'entorn laboral que evolucionen al llarg de cada torn.

L'objectiu de la nostra línia de recerca ha estat identificar com les apreciacions de demanda, recompensa i control de cada tasca del treball d'infermeria, provoquen estrès i com interactuen amb l'esgotament emocional, característic del burnout.

Vam realitzar una sèrie d'estudis en col·laboració amb infermeres de planta hospitalària de dos hospitals generals. Mitjançant la metodologia de l'Avaluació Ecològica Momentània, es va registrar el tipus d'activitat realitzada, la seva apreciació cognitiva, l'estrès percebut i la fatiga de cada moment en les infermeres. Es van realitzar entre 5 i 6 medicions mitjançant smartphones al llarg de cada jornada laboral, durant cinc dies.

El resultats van indicar que la percepció de demanda i control depèn de la tasca realitzada.

Les tasques d'atenció directa als usuaris és vista com la més demandada, però també la que està més sota el propi control, d'aquesta manera l'atenció directa no és la tasca més estressant perquè el nivell de control compensa el nivell de demanda. Per contra, altres tasques com el tracte amb els familiars, les reunions de serveis, la documentació i tràmits burocràtics són més estressants, encara que la demanda no sigui tan alta.

El grau de recompensa obtingut a cada tasca no depèn tant de l'activitat realitzada com de la pròpia persona. Les infermeres amb un alt grau de burnout, tendeixen a trobar menys recompensa en les tasques diàries, especialment en les tasques d'atenció directa que són les vistes com més recompensants.

D'altra banda, també s'ha observat que a més nivell de demanda, provingui de la tasca que provingui, hi ha més reactivitat emocional negativa. Aquesta relació directa entre demanda i emocions negatives, interactua amb el burnout ja que, amb les infermeres amb més burnout, aquesta relació entre demanda i emocions negatives és més acusada.

En conclusió, aquests estudis posen en relleu la importància de l'anàlisi tasca a tasca de l'estrès laboral i aclareix quins són els trets diferencials, en el treball diari, de les infermeres amb alt burnout.

Antonio Armario. Grup de Recerca en Neurobiologia de l'Estrès i vulnerabilitat a la psicopatologia. Institut de Neurociències de la UAB
Encara que el terme estrès s'utilitza profusament als mitjans i a l'àmbit clínic i científic, no tenim una definició universalment acceptada, cosa que dificulta enormement l'estudi de la seva implicació en la fisiopatologia i la psicopatologia.

D'altra banda, les situacions considerades com estressants causen profundes alteracions en els sistemes endocrí i immunitari així com en el sistema nerviós, afectant la salut i la conducta, incloses funcions executives i la presa de decisions. No obstant això, hi ha pocs canvis que puguin ser útils com a marcadors d'estrès i puguin reflectir la intensitat de les situacions d'estrès i les diferències en les estratègies d'afrontament dels subjectes. Es discutirà tant el concepte d'estrès com els seus possibles marcadors biològics.

Beneficis sostinguts de l’Estimulació Cerebral Profunda en pacients amb depressió unipolar i bipolar greu i refractària al tractament.
Javier De Diego-Adeliño. Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona

Fins a un 60% dels pacients amb depressió no aconsegueixen la remissió completa amb el tractament depressiu, però aproximadament un 10% presentaran un curs crònic i greu de la malaltia, associat no només a intenses cotes de sofriment subjectiu, sinó també a més complicacions mèdiques, més hospitalitzacions i més risc de mort per suïcidi i per altres causes mèdiques generals, amb una important repercussió social i econòmica.

L’Estimulació Cerebral Profunda (DBS, de les seves sigles en anglès), una estratègia quirúrgica neurofuncional ben avalada en malalties com el Parkinson, s’ha testat de forma experimental en depressió i altres malalties psiquiàtriques amb resultats francament prometedors. Els elèctrodes s’implanten en nodus cerebrals claus de les xarxes neurals implicades en la fisiopatologia de la malaltia i els paràmetres d’estimulació s’ajusten amb intenció de modificar els patrons d’activitat elèctrica cerebral presumptament patològics d’aquestes xarxes.

Els nostres resultats preliminars, basats en una mostra inicial de 8 pacients amb depressió resistent intervinguts amb DBS al nucli subgenual, varen revelar un 62.5% i un 50% de resposta i remissió, respectivament, a l’any de seguiment (unes dades molt destacables tenint en compte la marcada càrrega de malaltia i refractarietat d’aquests pacients). Tot i que algun assaig clínic multicèntric amb estimulació activa vs inactiva no va reportar diferències significatives, nosaltres vam poder demostrar que -partint dels pacients amb la resposta estabilitzada amb la DBS i amb un disseny creuat i doble-cec- la suspensió de l’estimulació s’associava a un clar risc de recaiguda i empitjorament clínic. En aquests moments, presentem les dades de 18 pacients amb depressió unipolar o bipolar greu i resistent al tractament intervinguts amb DBS del nucli subgenual, 9 dels quals amb més de 8 anys de seguiment i 16 amb més de 2 anys. La intervenció ha estat en general segura i ben tolerada, sense efectes secundaris derivats de l’estimulació aguda ni crònica i amb beneficis robustos i sostinguts en un gran nombre dels casos. La identificació dels factors neurobiològics i clínics associats a la bona resposta a la DBS és un punt clau per determinar a continuació.

Javier Labad. Parc Taulí Hospital Universitari, UAB, I3PT. CIBERSAM. Sabadell, Barcelona. INTRODUCCIÓ: El maltractament infantil s’associa a anomalies de l’eix hipotalàmic-pituïtari-adrenal (HPA) i a una disfunció cognitiva, similars a les que presenten pacients amb un trastorn depressiu major (TDM). El nostre objectiu era avaluar l'efecte moderador o mediador de la funció de l'eix HPA i del diagnòstic de TDM en l'associació entre el maltractament infantil i el rendiment cognitiu a l'edat adulta.


MÈTODES: Es van reclutar 68 pacients amb TDM i 87 controls sans. El maltractament infantil es va avaluar amb el Childhood Trauma Questionnaire (CTQ). Es va administrar una bateria cognitiva i posteriorment es va realitzar un anàlisi factorial confirmatori per tal d’obtenir tres variables latents per al rendiment neuropsicològic (memòria verbal, memòria visual i funció executiva/velocitat de processament). L’avaluació de l’eix HPA va incloure les següents mesures: cortisol en el moment de despertar-se, resposta del cortisol després de despertar-se (cortisol awakening response) i la supressió del cortisol amb dexametasona (després d’administrar 0.25 mg de dexametasona). Els efectes moderadors es van testar amb anàlisis de regressió lineal múltiple (els factors cognitius es van considerar variables dependents), que es van ajustar per edat, sexe, diagnòstic de TDM, índex de massa corporal, tabaquisme, mesures de l’eix HPA i dominis CTQ. Els efectes de la mediació es van avaluar amb els criteris Baron i Kenny amb un anàlisi de mediació.

RESULTATS: Diferents tipus de maltractament infantil tenen efectes diferents en cognició, que estan moderats (però no mediats) per la funció de l’eix HPA en dos dominis cognitius (memòria visual i funció executiva). Es van trobar interaccions significatives pel cortisol al despertar-se i la negligència emocional en els dominis de memòria visual (β = 0.69, p = 0.047) i funcions executives (β = 0.58, p = 0.027). El DSTR va moderar l’associació entre negligència física (β = 0.45, p = 0.049) o abús sexual (β = -0.94, p = 0.023) i la memòria visual.

CONCLUSIONS: Mesures de l’eix HPA moderen l’associació entre el maltractament infantil i el rendiment cognitiu en la memòria visual i funcions executives/velocitat de processament.

Azucena Justicia Díaz. Infermera. Especialista en Salut Mental. Institut de Neuropsiquiatria i Addiccions (INAD). Hospital del Mar. Investigadora. Grup de Recerca de Salut Mental. Institut Hospital del Mar d'Investigacions Mèdiques (IMIM).
L’estrès i els trastorns depressius tenen una elevada prevalença en la societat actual. Una intervenció precoç vers el coneixement i maneig dels propis símptomes és imprescindible per a un millor pronòstic, funcionament i qualitat de vida. L'evidència científica ha demostrat l’eficàcia de les intervencions online en la reducció de la simptomatologia depressiva lleu/moderada. Es presentarà el desenvolupament i implementació del programa d'autoajuda guiada en línia iFightDepression, inspirat en la teràpia cognitiva conductual. Un recurs assistencial que proporciona suport psicològic inicial, sense llistes d'espera, a persones que pateixen depressió, tractades a l'atenció primària.

Efectivitat i viabilitat de la monitorització activa en el tractament de la depressió en l’àmbit de l’atenció primària
Maria Iglesias González. Psiquiatra Adjunta-Servei de Psiquiatria de l’Hospital Germans Trias i Pujol. Professora Associada a la UAB-Facultat de Medicina

Les persones amb depressió major lleu-moderada i aquelles amb símptomes depressius de menor intensitat reben tractament principalment a l’àmbit de l’atenció primària. Tot i que la majoria de guies de pràctica clínica europees recomanen la monitorització activa (un tipus d’abordatge no farmacològic) abans que l’ús de fàrmacs antidepressius pel maneig d’aquesta simptomatologia, la manca d’evidència científica fa que no existeixi encara un consens internacional sobre la millor aproximació terapèutica.

En la comunicació es presentaran els resultats d’un model de mètodes mixtos quantitatiu i qualitatiu que té com a objectius principals:
  • Revisar l’evidència científica sobre l’efectivitat de la monitorització activa comparat amb l’ús d’antidepressius pel tractament de la depressió major lleu-moderada.
  • Avaluar l’efectivitat clínica de la monitorització activa comparat amb l’ús d’antidepressius en el tractament de pacients amb depressió major lleu-moderada en l’entorn de l’atenció primària a Catalunya.
  • Avaluar els factors predictius sobre l’aproximació terapèutica (antidepressius vers monitorització activa) pel tractament de la depressió, així com els factors predictius de precisió diagnòstica.
  • Explorar les percepcions dels professionals d’atenció primària sobre els factors que determinen les dificultats d’implementació de la monitorització activa en els pacients que pateixen de depressió en el nostre entorn de tractament comunitari.
La superioritat de la monitorització activa o dels antidepressius pel maneig dels símptomes depressius a l’atenció primària no es demostra ni en la revisió sistemàtica de la literatura ni en l’assaig clínic desenvolupat pel nostre grup de treball (INFAP). No s’observen diferències clínicament rellevants respecte un o altre abordatge quant a la milloria dels símptomes quan es diagnostiquen i es tracten a l’atenció primària. Sembla que hi ha una tendència a millorar més ràpid amb l’ús d’antidepressius, però aquestes diferències subtils inicials no es mantenen un any després en el seguiment. La precisió diagnòstica és baixa i la formació dels metges d’atenció de primària juga un paper clau en aquesta capacitat diagnòstica. Els pacients amb una història prèvia de depressió major o amb formes més severes de la síndrome tenen més possibilitats de rebre un diagnòstic precís en l’àmbit de l’atenció primària. Les creences sobre la medicació són un factor essencial a l’hora de prendre una decisió sobre l’aproximació terapèutica. El tractament no farmacològic de la depressió a l’atenció primària està limitat per un nombre de factors vinculats, essent l’absència de formació estructurada, les preferències i expectatives dels pacients, els reptes estructurals a l’atenció primària i l’insuficient suport per part dels professionals en salut mental els factors centrals.

Jorge Cuevas Esteban. Coordinador d'Hospitalització i Urgències de Psiquiatria. Hospital Universitari Germans Trias i Pujol. Professor associat de la UAB.
La por intensa s'ha proposat com una possible base evolutiva per a la catatonia, a causa de la seva similitud amb la immobilitat tònica, una estratègia de defensa animal. Kahlbaum ja va suggerir el 1874 una connexió entre la catatonia i els esdeveniments estressants i aterridors. Diversos estudis fenomenològics han exposat que l'estupor catatònic s'associa amb una experiència de "por extrema" durant l'episodi. S'han trobat resultats que suggereixen una intensa correlació entre l'ansietat i els símptomes catatònics utilitzant l'Escala d'Ansietat de Hamilton, i també dels efectes terapèutics de les benzodiazepines en l'alleujament de la catatonia acinètica. Finalment, els estudis de neuroimatge funcional en pacients catatònics han mostrat una desregulació cortical GABAèrgica que provoca un error en el control cognitiu de les emocions. Totes aquestes troballes reforcen la hipòtesi que la por persistent sosté la catatonia.

Les diferències en el perfil de símptomes de catatonia en pacients amb trastorns psicòtics i trastorns afectius ha estat objecte de debat amb resultats controvertits al llarg de la història. Com la catatonia es presenta amb una àmplia gamma de signes, diversos estudis han utilitzat l'anàlisi factorial per identificar-ne les diferents dimensions clíniques i distingir les presentacions clíniques en els trastorns afectius i psicòtics.

Hi ha proves contundents que demostren que l'estupor catatònic està relacionat amb la por extrema. No obstant això, se segueix sense resoldre si la fenomenologia subjacent de cada dimensió catatònica és l'ansietat i, per tant, l'estrès extrem.

Alba Roca Lecumberri. Departament Psicologia Clínica i de la Salut, UAB. Unitat de Salut Mental Perinatal. Hospital Clinic de Barcelona.
Els Trastorns Mentals Perinatals (TMP) són considerats un problema de salut pública per l’impacte que tenen tant en la salut i qualitat de vida de les dones com en la dels seus fills i filles a curt i llarg termini. Es calcula que 1 de cada 5 dones patirà algun trastorn mental al llarg de l’embaràs i/o postpart. Segons dades recents publicades a Anglaterra, el cost de la malaltia mental materna no tractada en el període perinatal és superior als 9 bilions d’euros anuals, essent el 72% d’aquest cost atribuïble a les conseqüències sobre la descendència.

A partir de l’aparició de la Teoria de la programació fetal (Barker, 1995), que postulava que l’entorn intrauterí i les seves característiques poden tenir conseqüències en el desenvolupament fetal inclús a llarg termini durant l’etapa adulta, es va apreciar la necessitat d’actuar sobre els factors que poden alterar aquest entorn, com l’estrès o l’ansietat durant l’embaràs. La major part de les investigacions centrades a estudiar els efectes de l’estrès en l’embaràs conclouen que nivells d’estrès elevats i sostinguts en el temps poden tenir efectes a curt i a llarg termini en la descendència. Per una part, s’han associat nivells d’estrès elevats a major risc de part prematur i baix pes en néixer. D’altra banda, estudis observacionals en humans permeten augmentar el coneixement sobre l’impacte de l’estrès sostingut en el neurodesenvolupament fetal i, per tant, a nivell cognitiu, conductual i emocional.

Entre els diferents mecanismes etiopatogènics descrits destaca l’efecte del cortisol. L’embaràs en si produeix un estat d’hipercortisolèmia per la mare que no repercuteix en el fetus gràcies a la placenta. Tanmateix, un estat d’estrès matern sostingut podria alterar el funcionament de l’eix hipotàlem-hipofisiari-adrenal fetal amb una alteració de les hormones placentàries.

Així doncs, l’exposició a l’estrès durant l’etapa perinatal no només afecte a la salut física i mental de la dona sinó que també pot tenir conseqüències en el desenvolupament cognitiu i emocional del nadó.