La Fundació UAB

Pepa Aguar, guanyadora del XLII Premi Joanot Martorell de Narrativa dels Premis Ciutat de Gandia 2020

Pepa Aguar

"El que em queda de tu" és la primera novel·la de la professora Pepa Aguar, que va ser guardonada, el passat divendres 20 de novembre, amb el XLII Premi Joanot Martorell de Narrativa dels Premis Ciutat de Gandia 2020, un dels reconeixements més prestigiosos de la llengua valenciana / catalana. L'obra tracta la impotència familiar davant la pèrdua de memòria progressiva de la mare. La novel·la serà publicada per Edicions 62 el proper 13 de gener de 2021. Entrevistem a la flamant guanyadora sobre el seu debut exitós en el món de la literatura.

26/11/2020

"Un premi d’aquestes característiques és tot un regal, i és aclaparador. Ho visc amb un agraïment extraordinari i amb molta emoció"

La Maria José Aguar, la Pepa Aguar, és una de les professores més carismàtiques i estimades de l'Escola Universitària de Turisme i Direcció Hotelera, que porta molts anys impartint docència sobre habilitats comunicatives als estudiants dels Graus, i portant les regnes de la coordinació del Màster Oficial en Direcció i Organització de Turisme d'Esdeveniments.

És Llicenciada en Ciències de la Informació i Ciències Polítiques, i Doctora en Ciència Política per la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha escrit i col·laborat en diversos mitjans i ha assessorat en comunicació a empreses públiques i privades.

El passat 20 de novembre, va rebre el prestigiós  XLII Premi de Narrativa Joanot Martorell dels Premis Ciutat de Gandia 2020, certamen organitzat per l'Institut Municipal d'Arxius i Biblioteques, entitat autònoma de l'Ajuntament de Gandia, i que està valorat amb 20.000 euros. La novel·la es publicarà per Edicions 62 el proper 13 de gener de 2021.

Entrevistem a la professora Pepa Aguar sobre "El que em queda de tu", la seva obra de debut en el món literari, on reflecteix  la impotència familiar davant la pèrdua de memòria progressiva de la matriarca, i la importància d'aprofitar el moment i no guardar-se les paraules ni les coses a dir als èssers més estimats per més endavant:

 

- Com i quan sorgeix el teu interès per l'escriptura literària, Pepa? 

- El tema d'escriure sempre ha bategat. Jo vaig estudiar periodisme perquè ja anava lligat en poder explicar les coses i la realitat. De fet, ja havia escrit col·laboracions periodístiques. Una altra cosa és el fet d'escriure un llibre, que ho reverencio, i la literatura em feia molt respecte.  

Al 2013, un any on tot anava malament, una amiga em va aconsellar fer un taller de novel·la, i aquí va ser on es va desllodrigar aquest batec, aquesta pulsió per escriure. Em feia oblidar-me de tot. Les classes del taller de la Lolita Bosch em van fer també relacionar-me amb gent que estava en el mateix procés. Van ser uns anys de passar-ho bé i de gaudir-ne molt.

 

- T'haguessis imaginat mai debutar aconseguint aquest reconeixement tan important amb el Premi Joanot Martorell de Narrativa dels Premis Ciutat de Gandia 2020, un dels certàmens literaris més importants de la nostra llengua? 

- No m’ho hagués imaginat mai. Quan comences a escriure una novel·la, el primer objectiu és acabar-la. És tot un procés, hi ha moments de tot: estones que són meravelloses i estones de col·lapse...Per la qual cosa, dir que he pogut començar-la i acabar-la, això ja és una primera fita. I després que vingui de la mà d’aquest gran reconeixement i d’un premi d’aquestes característiques és tot un regal, i és aclaparador. 

Ho visc amb un agraïment extraordinari i amb molta emoció. Tant de bo que a la gent li agradi i es vegi reflectida, identificada, o que alguna part del que he escrit també formi part de la gent, i hi vulgui estar en aquest món que he plantejat i compartit. Escriure és despullar-se una mica, i així em mostro. 

 

- La teva primera novel·la "El que em queda de tu" reflecteix la impotència familiar davant la pèrdua de memòria progressiva de la matriarca. Malauradament, un drama que viuen moltes famílies, i que també t'ha tocat de prop. Per què vas decidir escriure sobre aquesta temàtica? 

- Aquesta primera novel·la està molt basada en persones i circumstàncies molt reals, i hi ha parts també ficcionades. En aquest cas, es parteix quan la meva mare va caure en una malaltia neurodegenerativa, i això em va colpir i afectar a mi i a tota la família, i no només expliques què li passa a ella, sinó el que et passa a tu davant una situació com aquesta. 

El que no he volgut, en el llibre, és que la meva mare fes pena ni tristesa. Perquè d’alguna manera, la il·lumino amb els seus anys d’infantesa i de joventut, i em remeto també a la meva àvia, sobre la qual sempre havia volgut escriure. Però amb l’ànim de mostrar la dona plena d’energia, de vida i de rialles que era la meva mare. La malaltia neurodegenerativa estigmatitza, però abans d’aparèixer era una persona amb una vida. 

Volia escriure també sobre la meva àvia, perquè era una dona sàvia, intel·ligent, avançada pel seu temps. Es va morir quan jo tenia 9 anys, i em va deixar un llegat importantíssim. Quan vaig començar el taller de novel·la va coincidir amb quan vaig portar la meva mare a una residència de Barcelona, i vaig començar a assimilar el què estava succeïnt. A partir d’aquí, va confluir l’interés de quina havia estat la història de la meva iaia amb el que li estava passant a la meva mare, i el procés que jo estava vivint. Això també em va servir per explicar-me algunes coses. 

 

- La seva escriptura t'ha servit de catarsi per plasmar les teves experiències viscudes amb la mare? 

- Més que una catarsi, per poder escriure sobre tot això, has de posar certa distància. En un principi, no hagués pogut, però al passar un any de l’aparició de la seva malaltia, vaig poder ser capaç de distanciar-me una mica, i observar què li estava passant a ella, i a mi. Va ser més aviat un exercici de reflexió i de ser capaç d’establir aquesta distància per poder explicar-ho literàriament, i perquè em poguessin veure també a mi. I que la gent pogués copsar aquest món que havia creat, i es pogués veure identificada i reconeguda en aquesta experiència tan dolorosa. 

 

- La teva obra també parla d'àvies, de mares i filles i de les paraules que es van quedar per dir mentre la demència progressava. Per què t'has centrat amb les dones de la família a l'hora d'explorar els estralls d'aquesta malaltia? 

- Perquè crec que la meva família és molt matriarcal. Malgrat hi ha una reverència per l’home i el que representa, vinc d’una família de dones fortes: des de la meva àvia, la mare, les tietes..., i perquè en definitiva, la malaltia li va passar a ella, a la meva mare. I ella, que sempre havia tingut un lligam molt estret amb la seva, deixava enrera tots els records i vivències.  

Sense ser-ne conscient jo arrossegava el llegat de la meva iaia, que es veia reflectit en la meva mare, i quan ella va desaparèixer, el que em quedava d’ella era a través de tot això. És una història molt basada en dones. 

 

Pepa Aguar

 

- Quines són aquestes paraules que no hauríem de deixar de dir mai perquè no puguin ser oblidades ni per cap malaltia ni per cap circumstància? 

- Són totes aquelles paraules que hauríem de dir més sovint i que les deixem per més endavant. Tant les que ens colpeixen per a l’alegria com per a la tristesa, i que guardem pensant que tindrem un altre moment. No busquem el moment, és ara. Aprofitem per dir el que ens omple de joia i també el que ens omple de tristor, perquè ho hem de compartir amb les persones que estimem, i han de saber com estem. 

Si hem de dir “t’estimo”, ho diem, i si alguna cosa ens ha fet mal, també, perquè postergar-ho pot ser que ja no ho puguis dir, o quan ho vulguis dir a l’altra persona, aquesta no estigui en condicions de saber-ho. 

 

- La teva novel·la es publicarà al gener de 2021 per Edicions 62. Deus estar molt contenta perquè pugui sortir a la llum la teva obra en aquests temps tan difícils de pandèmia... 

- Sí, El que em queda de tu” es presentarà el 12 de gener davant els mitjans de comunicació, i el 13 ja sortirà a la venda amb el segell d’Edicions 62. Són temps difícils però també són temps que conviden a la lectura, jo vull veure-ho des d’aquesta perspectiva.Allò important és que la gent llegeixi, i ara és un moment extraordinari per fer-ho. 

Si el cap de setmana no es pot anar al cinema o al teatre, aprofitem per llegir. Ara no hi ha grans actes: per mi el gran acte és el de la lectura. Compartir amb els altres, altres móns i altres vivències, fan de la literatura un gran plaer. 

Ara són temps difícils pel llançament editorial de la novel·la, però tot i així, cal que surti i endegui el seu camí, i arribi allà on hagi d’arribar i a qui hagi d’arribar. Crec que aquest és l’acte veritablement extraordinari. 

 

- Com ha sigut poder compaginar la docència que imparteixes a l’Escola de Turisme i Direcció Hotelera, i la Coordinació del Màster Oficial en Direcció i Organització de Turisme d’Esdeveniments, amb la redacció de la novel·la? 

- Gratar el temps que necessita la literatura és fa difícil quan has de treballar cada dia, la feina ha de sortir, i tens uns horaris. Òbviament, aquesta novel·la s’ha escrit molt durant els caps de setmana, per això és necessari tenir al costat una persona que entengui que et tanques per escriure. Com diu en Javier Marías: “Para escribir hay que cerrar las ventanas”, i jo tenia moltes finestres obertes, i gratava temps dels caps de setmana, de les vacances, després de la jornada laboral, a partir de les 7 o 8 de la tarda per poder escriure una estona.  

El que em va donar també el taller d’escriptura és una disciplina, per fer lliuraments, i treure temps d’on fos. Tot i que no és fàcil, perquè no sempre flueix ràpidament la inspiració per la literatura, quan et seus a escriure, va sorgint i fluint de mica en mica. Combinar una cosa amb l’altra no es fa fàcil i moltes vegades és autoimposar-se aquesta disciplina, els dissabtes i diumenges a la tarda, tot i que no és una imposició ja que vols escriure, però el que voldries és disposar de més temps. 

 

- Tens pensat ja quin serà el teu proper projecte literari? Ens pots avançar alguna cosa? 

- Sí, ja he començat a escriure, i clar, si he començat l’hauré també d’acabar. Es basa en una història d’una persona coneguda de la meva família sobre un amor d’adolescència d’aquells tan intensos que fins i tot fan mal de tant estimar.  

M’agradaria tractar, en aquesta segona novel·la, la incapacitat de tornar a estimar de manera plena, de donar-se del tot, després d’haver viscut L’AMOR, en una edat tan primerenca. En definitiva, com quedem després d’haver estimat tan intensament.

Aquí em sento més lliure d’anar creant els personatges, perquè està basada en una història real d’un home, però els protagonistes seran ficticis. Aquesta història em va colpir i vaig pensar que m’agradaria escriure-la. 

El gran regal per mi és poder escriure i és allò que em dóna més satisfacció. 

 

Pepa Aguar, rebent el premi de la mà de Pilar Beltran, editoria d'Edicions 62.

Pepa Aguar, rebent el premi de la mà de Pilar Beltran, editora d'Edicions 62. Foto: Àlex Oltra.

 

Notícies relacionades

Vídeo promocional de la Cursa Solidaria de la UAB 2020, en suport a la Marató de TV3

Arriba la Cursa solidària de la UAB amb un nou format

Totes les notícies