Marta Minguet, doctora per la UAB: "Fer un doctorat sempre suma"

23/02/2022

Marta Minguet (Borges Blanques, 1988) té un llarg recorregut acadèmic i de formació com investigadora. Llicenciada en Biotecnologia per la Universitat de Lleida (2010), va fer el màster oficial de doctorat europeu en biotecnologia aplicada a les ciències mediques (2011) i posteriorment va exercir com a investigadora junior a Davis (Califòrnia, EUA) (2012-2014), on va fer recerca en oncologia. L’any 2015 Minguet va començar el Programa de Doctorat en Medicina de la UAB al Vall d’Hebron Institut de Recerca (VHIR) i tres anys després va cursar un màster en màrqueting farmacèutic per la Universitat Pompeu Fabra. Des de l’any 2021 és doctora a Medicina per la UAB.

- Com vas rebre la notícia que la teva tesi era la número 10.000 de la UAB al TDX?

- No m’ho podia creure. Ho vaig veure com un reconeixement per a totes i tots el qui havíem ajudat a assolir la fita i, per extensió, per a tothom que pren la decisió de fer una tesi doctoral i l’acaba defensant. També vaig pensar en les casualitats de la vida, que van fer que després de sis anys de dur treball i molt de sacrifici, amb moments en què fins i tot vaig pensar a llençar la tovallola, el meu treball fos el protagonista.

- Ha estat una experiència positiva?

- En general sí. Ha estat una història de superació personal. Fer una tesi és dur, hi has d’estar molt implicada, has de tenir molta constància i paciència. I també has de ser, o a aprendre a ser, resilient i creure en tu mateixa. Perquè de vegades has de repetir experiments, augmentar el nombre de proves i tornar enrere. I perquè si la teva hipòtesi no es confirma amb els resultats -no va ser el meu cas- has de tenir clar que això també es un coneixement vàlid i has de lluitar per poder dipositar el teu treball i defensar-lo. Els teus anys de feina no es poden perdre i serviran igualment als qui venen darrere teu i per fer avançar la recerca.

- Com va ser el camí fins la defensa de la tesi?

- Llarg. Vaig marxar als EUA després de fer el màster de doctorat i vaig estar dos anys fent recerca, per guanyar experiència i currículum per poder demanar una beca doctoral a Espanya. Finalment vaig estar tres anys “de poyata”, fent experiments, gràcies a una beca doctoral de La Marató de TV3 al VHIR. En acabar la beca, encara em quedaven resultats per obtenir i mentre acabava la tesi vaig decidir fer un màster de màrqueting farmacèutic. Vaig compaginar les dues coses, però llavors necessitava ingressos i m’hi vaig dedicar a fer les pràctiques remunerades del màster amb l’empresa Novartis, on després vaig acabant treballant. Després em van oferir feina com a Product Manager a Izasa Hospital, del grup Werfen, treballant amb dispositius mèdics enfocats a la cardiologia intervencionista. Vaig acabar i defensar la tesi l’any passat, mentre treballava a temps complet.

- Què vas investigar en la tesi?

- La contribució de la glicació intracel·lular avançada a la disfunció dels cardiomiòcits i a l’alteració mitocondrial durant l’envelliment. La glicació és una reacció enzimàtica relacionada amb sucres com la glucosa i que pot alterar les proteïnes, afectant el bon funcionament de diferents òrgans del nostre cos. En concret, vaig estudiar com afectava certes proteïnes fonamentals perquè el cor funcioni. Vaig veure que l’envelliment afavoria que hi hagués més glicació, estudiant prèviament que la diabetis, l’alimentació o els factors ambientals afavoreixen que es doni abans. Va ser una aportació a l’estudi dels efectes d’un excés de glucosa al nostre organisme.

- Has acabat al sector privat, doncs.

- Sí, i estic contenta. Les condicions per ajudar els joves científics a desenvolupar la seva carrera en l’àmbit públic d’aquest país no són bones. Has d’anar demanant i encadenant beques sense tenir mai la certesa que tindràs una plaça consolidada. Conec alguna persona que fa recerca amb 50 anys sense tenir una feina fixa i estable. I jo no volia patir cada any per si em renovaven o no la beca.

- Ja no fas recerca?

- No faig recerca, però hi estic molt en contacte dins l’empresa. I comparteixo coneixements científics sobre fàrmacs i dispositius amb experts en cardiologia de tots els hospitals d’Espanya. Puc aprofitar tot el coneixement que vaig adquirir en la tesi i combinar-ho amb el del màster. Estic veient com la recerca bàsica acaba esdevenint recerca aplicada. I pel meu caràcter m’agrada més aquesta feina, en què parlo amb molts experts i viatjo sovint, que la recerca en laboratori.

- Creus que el fet de ser doctora t’ha afavorit a l’hora de trobar feina?

- Jo soc on soc perquè he fet tot el que he fet. Si no hagués fet el doctorat és possible que no tingués la feina que tinc ara. A la gent que em pregunta i dubta sobre si fer-lo, li dic que només hi guanyarà. Jo crec en la utilitat de fer un doctorat, sempre suma. He vist que les empreses ho valoren positivament. Fer un doctorat et dóna no només coneixement científic, també unes capacitats i habilitats que són molt ben considerades al sector empresarial, com poden ser el treball en equip, perseverança i determinació. Almenys així ha estat en el meu cas.

- Per què vas decidir fer la teva tesi en català?

- Perquè el català és la meva llengua i la tenim molt present a casa, la meva mare és professora de filologia catalana. La podria haver fet en anglès, però vaig decidir que d’aquesta manera podia aportar el meu granet de sorra a la ciència en parla catalana. Com més vocabulari científic català hi hagi, més podrem donar visibilitat a la ciència que fem aquí, com ara amb bases de dades, softwares, etc. Si ajuda a qui treballa perquè el català estigui més present en les nostres vides em dono per satisfeta. De fet, és una tasca conjunta, a la que ajuda moltíssim també el fet que estigui en repositoris digitals en obert, com el TDX o el Dipòsit Digital de Documents de la UAB.

- Creus que ho has tingut més difícil pel fet de ser dona?

- No. A la carrera de biotecnologia vam ser gairebé totes noies. Les beques doctorals s’atorgaven per nota i al laboratori érem majoritàriament dones les que hi treballàvem. I ara que treballo a l’empresa privada, amb un càrrec de rellevància, tampoc he tingut cap problema. Tot i això, soc conscient que queda molt de camí perquè la dona estigui en igualtat de condicions que l’home en l’àmbit de la recerca. Tinc amigues que depenen de beques per fer recerques i d’altres que treballen com a científiques amb categoria de tècniques de laboratori. Potser són problemàtiques que afecten també els homes. Però el sistema ha de prendre mesures per arreglar aquestes situacions si vol retenir el talent de les dones científiques joves a les institucions públiques.