Entrevista al professor i activista Arcadi Oliveres

29/07/2020

Has impartit classe durant trenta-sis anys en aquesta universitat. Com vas arribar a aquesta casa?
Encara que sembli mentida, la meva entrada a la UAB va ser per un anunci a La Vanguardia. Jo em vaig llicenciar l'any 1968 i els primers deu anys vaig estar en una empresa familiar que quan la crisi del petroli va acabar plegant.

I em vaig posar a buscar feina mirant anuncis del diari. Vaig veure un d'una entitat que, en aquell moment, tenia personalitat pròpia i que després va quedar incorporada a la UAB. Era l'escola d'empresarials de Sabadell. Es tractava de l'antiga Escola de Comerç que s'havia creat al segle XIX a la ciutat per poder subvenir les necessitats de la indústria del comerç local i que amb els pas dels anys, que feia les típiques feines de peritatge, professorat i intendència mercantil, va quedar incorporada quan es va crear l'Autònoma. Aquest centre necessitava professors per començar el curs i la veritat és que mai a la vida m'havia dedicat a la docència, més enllà de fer algunes classes particulars quan era estudiant. En aquell moment era una plaça d'interí, una plaça molt precària, però després amb el pas del temps ho vaig poder anar consolidant i al final la història va durar trenta-sis anys.

- Tot i ser economista, la major part de la docència l'ha fet fora de la Facultat d'Economia. A què és degut aquest fet?
Per sort meva, ja que era un centre que m'hi sentia molt còmode, vaig estar des de l'any vuitanta fins a l'any noranta-dos, a la mateixa Escola d'Empresarials. Físicament, jo no anava a Bellaterra, més enllà que alguna reunió.

Això va canviar, però, quan van reubicar l'Escola d'Empresarials que anteriorment estava situada en un lloc amb molt bona accessibilitat. Aquest canvi em va fer considerar que potser em sentiria millor al Campus de Bellaterra i vaig demanar el trasllat l'any 1992. Allà vaig donar classes durant dos cursos a la Facultat d'Econòmiques. Aquell va ser un punt d'inflexió important, ja que em vaig adonar que l'economia que s'ensenyava a la facultat -tot i que hi havia uns companys excel·lents i una gent magnífica amb els quals encara em relaciono ara- era una economia purament al servei del capitalisme, i això no em va agradar gaire. En aquest sentit, a l'Escola d'Empresarials era una escola petita i molt familiarment feies una mica el que volies, mentre que al campus, en una facultat tan gran com la d'econòmiques, cada assignatura tenia grups i cada grup tenia el seu professor. Així doncs, allò de la llibertat de càtedra que havia tingut clarament Sabadell, desapareixia una mica, ja que tot i que s'entén raonablement, havies de pactar amb els altres companys que fessin la mateixa assignatura i llavors et veies una mica més limitat. I com que jo sempre havia explicat l'economia a la meva manera allà a Empresarials, estant tan limitat a la Facultat d'Econòmiques, no em va agradar. D'aquesta manera, vaig anar a veure el que era en aquell moment director del Departament d'Economia Aplicada, el senyor Joan Trullén i ell, molt amablement, em va oferir una plaça a la Facultat de Ciències Polítiques d'un professor que en aquell moment s'estava jubilant.

Després de dos anys de docència a econòmiques em vaig passar a polítiques, i la veritat és que a causa d'un nombre de grups més reduïts i del tipus de temari vaig poder fer una mica el que volia. Vaig entrar el curs 1993/1994 i ja m'hi vaig quedar més de vint anys. Tot i això, amb la docència que donava a polítiques era insuficient per cobrir el nombre d'hores que havia de fer i per tant havia de complementar amb altres docències que ja no van ser més a la Facultat d'Econòmiques sinó que van ser principalment a: Dret, Educació i Periodisme.
 D'altra banda, a la Facultat d'Econòmiques hi vaig anar tornant durant dos o tres anys, no per impartir-hi cap assignatura de programa, sinó per fer donar classe d'una assignatura optativa. Aquesta va ser impulsada per diferents sindicats d'estudiants, ja que consideraven que l'economia que s'impartia a econòmiques era un model massa neoliberal, i van demanar al rector del moment, Carles Solà, una espècie d'assignatura que ells mateixos van batejar com a "Economia crítica". Ens van agafar a tres o quatre professors més aviat crítics de la facultat com la Miren Etxezarreta, l'Albert Recio... i ens van situar allà perquè féssim cadascú una petita part de l'assignatura. Això va durar els tres o quatre anys de promoció dels estudiants que ho havien impulsat.

Segurament no és fàcil, però si t'haguessis de quedar amb una cosa, un moment, una idea de la teva etapa a la UAB, quin seria?
Per a mi, el moment de més alegria que em va donar la universitat va ser quan el claustre de la UAB va declarar persona no grata al José María Aznar. En un moment determinat, quan era cap del govern, l'Aznar va venir a visitar el campus, invitat pel Centro Nacional de Microelectrònica, ja que la UAB se n'hauria guardat bé de convidar-lo. Suposo que la informació que tenia l'entorn de l'Aznar sobre què anaven a veure, no era una informació massa bona. Ells pensant que anaven a un centre d'investigació tranquil es van plantar a la universitat. La veu de la presència de l'Aznar a la UAB va córrer ràpidament entre estudiants i aquests li van fer la rebuda que mereixia. En aquell moment, els policies acompanyants de l'Aznar es van ficar nerviosos i van començar a picar a la gent i a perseguir-la. L'endemà el claustre de la universitat, molt enfadat per aquest esdeveniment, es va reunir i va declarar a l'Aznar persona no grata amb la prohibició que fiqués els peus a la UAB. T'asseguro que aquest ha sigut el moment més orgàsmic que jo he viscut a l'Autònoma.

- Quina valoració fas del paper que tenen les universitats per treballar per la transformació social?

Una universitat, per antonomàsia, hauria de ser un dels motors bàsics per la transformació social. Malauradament ho ha sigut molt menys del que hauria de ser. Tots sabem, que la universitat, per una banda pel fet aquest de funcionaritzar el seu personal, els fa a tots molt arrapats a la cadira i a partir d'aquí, segurament, la gent deixa de ser transformadora, revolucionaria. Amb això, es perd una mica l'esperit de transformació social. Evidentment, però, sempre hi ha casos individuals, petits grups de treball que han mantingut l'esperit de transformació.

Després també crec que hi ha un element molt greu, com és la implementació del Pla Bolonya. Juntament amb Jaume Botey i altres companys, vam intentar que la universitat es mobilitzés en contra d'aquest pla, ja que enteníem que tallava les ales en aquest camí de transformació. Amb l'excusa d'una professionalització millor, un avenç científic... van tallar les ales a la transformació social.

A mi, això, ja em va agafar a les darreries i precisament aquests últims anys van motivar que em veiés obligat a separar-me de la meva estimada facultat de polítiques. Això va ser degut al fet que l'assignatura que impartia va desaparèixer del pla d'estudis amb l'entrada del Pla Bolonya. Van substituir-la per una optativa i li van canviar el nom d'Economia mundial a Comerç internacional, fet que fa evident el procés de mercantilització d'aquests estudis. Amb aquesta nova assignatura ja no m'hi vaig adherir i vaig acabar els meus últims anys de docència a la Facultat de Dret i a Periodisme, lloc on sempre m'hi he trobat molt bé.

- I més concretament el cas de la UAB? Què canviaries i que valores positivament?

El que jo més he valorat sempre de la UAB, és que allò sovint s'havia criticat al començament, que és el fet que sigui una universitat de campus. Això jo crec que ha anat molt bé, ja que com diuen en castellà "el roce crea cariño". Tu pots estudiar en facultats diferents, però ni que sigui, trobant gent als passadissos, a la Plaça Cívica, a castellers o qualsevol cosa d'aquest tipus, es genera una sintonia entre alumnat, professorat i gent que treballa a la universitat que penso que és molt positiva. D'altra banda, com a petita contraprestació negativa, aquest format de campus potser trenca el contacte amb l'exterior. Però de ben segur que són més els avantatges que els inconvenients. I mira que això era fruit d'un càstig, ja que la idea de la universitat en aquest format de campus, ve del franquisme. Tenien la intenció que la gent anés a rondinar allunyada de la ciutat.

- Per acabar, ens trobem en un context de crisi sanitària sense precedents recents. En l'àmbit econòmic i social quina creus que serà la situació dels pròxims mesos?

Jo crec que el capitalisme ha estat capaç de trencar tots els llindars; ambiental, el de la desigualtat; el de la interrelació humana amb el tema migrant... A més aquests dies s'ha demostrat la vergonya que és destinar cinquanta-dos milions d'euros diaris preparant la guerra a l'Estat Espanyol. A més, el dia que surten a fer una roda de premsa els ministres de l'Interior i de Sanitat hagin d'anar acompanyats de la policia de la Guàrdia Civil i dels militars, és una cosa que a mi em provoca "verguenza ajena".

Durant aquests mesos també hem vist el progrés informàtic amb tot el control social que s'ha derivat d'aquesta situació. Jo ho he dit vàries vegades i he participat en alguns grups de gent que denunciava que Barcelona fos la capital d'aquest absurd que és el Mobile World Congres. És un desastre en tots els sentits. Una societat que camina cap aquí; que fa telèfons mòbils que ens controlen socialment; que per construir aquests telèfons mata milers de persones al centre de l'Àfrica; que explota treballadors a l'Àsia; que aquí només crea llocs de treball mal pagats; una societat que és una vergonya i que ens espia a tots. A Barcelona per exemple, l'Ada Colau es va trobar que va haver de signar un document renovant això, perquè ella no en tenia ganes de fer-ho. Afortunadament aquest any s'ha suspès i espero que se suspengui definitivament, ja que és de les pitjors mostres del capitalisme.

Al final aquest, és un llindar més que hem superat. Jo tinc la impressió que la situació del coronavirus no és més que una petita expressió -que ha fet mal a molta gent- d'aquesta societat que s'ha de reformar. A mi el que m'agradaria és que tot això servis de moment de reflexió i que un cop passada la por no tornem a les "andadas". Que això serveixi per aprofundir i tinc la impressió que en aquesta direcció haurem d'anar.