"No es construeix una democràcia si no es coneix la història"

24/05/2013

Uns dies abans, el 17 de maig, va morir el general Jorge Rafael Videla, cap de la junta militar que va governar el país entre 1976 i 1983. Videla va arribar mitjançant un cop d'estat que va expulsar a l'exili a milers de ciutadans com Alejandro Valenti, qui es va instal·lar a França. Molts altres van sofrir la duríssima repressió de la dictadura militar,e que va donar com a resultat, entre altres, al voltant de 30.000 persones desaparegudes.

L'últim documental de Valenti, Argentina, los 500 bebes robados de la dictadura (coproducció francoargentina que ha estat premiada ja a dos certàmens internacionals), tracta sobre els fills de dones represaliades que van néixer en captiveri i van ser separats de les seves famílies per ser entregats a d'altres. El film se centra especialment en el treball realitzat per l'associació Abuelas de Plaza de Mayo per identificar i trobar aquests nens robats, una lluita incansable que va començar durant els primers dies de la dictadura i es va estendre fins als nostres dies. La tasca de l'associació va ser reconeguda per la UAB amb el nomenament de la seva presidenta, Estela Barnes de Carlotto, com a doctora honoris causa el 2005.

L'acte de presentació del film a la UAB va ser organitzat pel Departament de Prehistòria de la UAB i presentat per Alejandro Andreassi, professor del Departament d'Història Moderna i Contemporània, qui va contextualitzar el robatori de bebès dins d'un "terror consubstancial a tota dictadura" l'objectiu del qual era la liquidació no només dels dissidents sinó també de la seva descendència en vistes al futur.

UAB: Dels 500 nens desapareguts, actualment se n'ha localitzat 107.

ALEJANDRO VALENTI: Es pot dir que són 108. Lamentablement, es va trobar fa un mes, en una fossa comuna, a la mare de l'últim, que estava embarassada de quatre mesos quan va ser segrestrada. El fetus es va identificar entre les restes. El 107 es va trobar fa cinc mesos: una noia que va aparèixer dues setmanes després de terminar el documental.

UAB: Quins agents estan implicats en la cerca?

A.V.: És el treball realitzat durant 35 aers per Abuelas de Plaza de Mayo el que ha anat donant resultats. Però la més jove té ara 80 años, la vicepresidenta en té 93... Entre els 107 néts trobats, hi ha un “nucli dur” que està agafant el relleu. Això és part de la força del treball de les Abuelas: no només han aconseguit que els néts trobin a les seves famílies biològicques i es restitueixi la seva veritable identitat, sinó que s'ha creat una dinàmica de treball en grup i estan buscant als seus germans: consideren els 400 que falten com als seus germans perquè estan units per una història comuna.

UAB: Com va sorgit la iniciativa de les Abuelas?

A.V.: D'un petit grup de dotze àvies, quan arriba el cop d'estat. Segrestren la filla d'una d'elles, embarassada de vuit mesos, a una altra embarassada de tres mesos... I comencen cerques solitàries, sense saber on anar-hi i enmig del pitjor estat repressor: pregunter per les seves filles era preguntar per “terroristes”... Es van anar ajuntant i van descobrir que es contaven centenars de desapareguts. En 1977 es van reunir dotze àvies amb néts desapareguts i van decidir comançar a buscar juntes. Des d'aquell dia, no van parar mai més fins avui. La història és tan gran perquè dones que eren simples mestresses, funcionàries, mestres d'escola, etc. van aconseguir fer caure gegants que havien tingut el poder absolut. No només van aconseguir trobar els néts sinó també fer seure els responsables al banc dels acusats.

UAB: Les Abuelas han tingut suport en la seva cerca?

A.V.: No. Honestament, els 107 néts, els van trobar elles. Hi ha una de gairebé 90 anys que em va dir: “No vull morir-me fins que l'estat trobi un nét sense que haguem donat nosaltres les dades, tot facilitant el camí”. És la justícia la que ha de que buscar-los.

UAB: És, ara mateix, un tema molt candent a l'Argentina?

A.V.: No només és un tema candent. El president Néstor Kirschner, quan va assumir el càrrec el 2005, el primer que va fer és abolir les lleis d'amnistia (Llei de Obediència Deguda i Llei de Punt Final) a tots els militars de la dictadura. Es va reobrir aleshores les causes i avui s'està desenvolupant a l'Argentina una sèrie de processos. Hi ha més de 350 militars presos i més de 1.200 a l'espera de ser jutjats per crims contra la humanitat. S'ha obert la porta per a que siguin jutjats per veritables tribunals democràtics i condemnats per crims reals que van cometre.

UAB: Quin tractament del tema fa la pel·lícula?

A.V.: Va ser un desafiament perquè consisteix en trobar una història de 35 anys que es conjuga en temps passat, present i futur: durant la filmació, es va trobar un nét; passada la filmació, se'n va trobar dos més... És una història oberta que toca qüestions no només son argentines, sinó universals: la memòria, la justícia, la impunitat, la identitat.. Els néts estan descobrint, als 35 anys, que els seus pares no són els seus pares sinó els que els van matar. S'han obert portes per reflexionar sobre què és la identitat. Les Abuelas van aconseguir que es creés un article a la Convenció Internacional de Nacions Unides sobre el Dret dels Nens que diu que un estat ha de garantir la identitat de tot nen nascut.

UAB: L'evolució de la ciència ha jugat també un paper vital.

A.V.: Les Abuelas van impulsar la ciència. Quan van començar a buscar, la genètica era quelcom de ciència ficció. Van acudir als millors científics del món tot preguntant: “si busco el meu nét i el trobo, com puc provar que ho és?”. Fins que un americà els va dir: “això és qüestió de temps” i, dos anys més tard, es va trobar el que s'ha anomenat la fórmula el “l'abuelismo”, que consisteix en identificar algú en absència dels seus pares. Això va permetre obrir el primer banc de dades genètiques del món a l'Argentina. Gràcies a aquest banc, avui se segueix trobant néts.

UAB: Hi ha molta diferència entre Argentina i Espanya pel que fa a memòria històrica i lluita contra la impunitat?

A.V.: Aquí, a Espanya, estem a la prehistòria. Els països que estan jutjant els seus propis ciutadans per crims contra la humanitat són Cambodja (tres o quatre persones sota el control de Nacions Unides), Argentina... El que ha fet Argentina és únic al món. És una decisió política el significat de la qual va més enllà de jutjar un criminal: no es pot construir una societat democràtica si no es coneix la història. Als anys vuitanta i noranta, la dictadura només ocupava mitja pàgina als llibres dels estudiants de secundària; avui, hi ha una matèria que es diu drets humans. Aquí, a Espanya, ara estan tractant de fer torner a estudiar religió enlloc de drets humans i no hi ha ningú empresonat pels crims comesos durant el franquisme ni pels bebès robats... Haurien d'inspirar-se una miqueta més en el que està passant a l'Argentina.