“Una fotografia mal composta perd el 80 per cent del seu valor”

01/02/2017

Nascut el 5 de maig del 1954 a Lleida, Catarecha centra les seves inquietuds en l’arquitectura. Es va graduar a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona a la dècada dels vuitanta però va treballar durant trenta anys com a professor de secundària a l’Escola del Treball de Lleida, fent classes de formació professional de fusteria. És pare de família i un amant de la música jazz, afició que es troba present en alguns dels seus treballs.

Arquitecte i professor: és possible compaginar les dues ocupacions?
Compaginar dues feines que exigeixen tanta dedicació era impossible i encara se’m va fer més difícil quan va venir la meva filla Marta al món. Exercir l’arquitectura en un lloc com Lleida no és el que més voldria un arquitecte amb ambició i, per aquest motiu, vaig optar per dedicar-me a l’ensenyament a jornada completa.

Com es vas iniciar a la fotografia?
La fotografia ha estat una constant durant la meva carrera. Vaig començar amb la fotografia química, la mal anomenada “analògica”, és a dir, la típica de carret. Vaig iniciar-me fotografiant concerts de jazz en una sala de la part antiga de Lleida. Primer hi anava com a públic fins que un dia vaig provar de dur-hi la càmera. Al principi va ser horrorós: no controlava la tècnica, les imatges quedaven fosques, triava malament la pel·lícula, etc. Però jo seguia insistint i positivava les fotografies a casa fins que van començar a sortir resultats decents. Aquelles imatges es van exposar en una sala de Lleida juntament amb l’obra de la fotògrafa Olga Muedra, que també feia fotografies de jazz.

Com va ser el pas al suport digital?
Els temps canvien. Vaig veure que era més còmode i barat treballar amb el suport digital. Pots disparar sense límit i revelar les fotografies a casa sense grans muntatges de líquids, com es feia abans. La feina en digital permet treballar les imatges amb més facilitat. Avui dia és difícil trobar algú que treballi amb fotografia química, tot i que encara es fa.

Quan es va iniciar dins del camp de la fotografia d’arquitectura?
Això té a veure amb l’especialització, tot i que jo em considero un aficionat a la fotografia que vol fer les coses bé. Sense voler un es va especialitzant. Per exemple, a qui li agrada la música li pot agradar el jazz o el blues, però no tota la música li crida l’atenció. Amb la pintura passa el mateix. És la mateixa trajectòria vital que et va portant a una disciplina o a una altra. L’arquitectura em va cridar l’atenció per raons òbvies. Com a arquitecte de formació, quan camino pel carrer vaig mirant els edificis, no me’n puc sostreure. Això m’ha portat a fotografiar-los.

L’interessen altres disciplines?
M’interessa molt la fotografia de carrer. El jazz, l’arquitectura i la fotografia de carrer són tres temes que tinc sempre molt presents. No faig fotografies de paisatge perquè sóc una persona urbana; no faig fotografia macro ni d’estudi perquè em sembla que suposen molta feina; tampoc no faig fotografies de casament... Faig el que m’agrada. Com que no sóc fotògraf professional, no tinc cap condicionant d’obligatorietat sinó que faig allò que em ve més de gust.

Quins són els seus arquitectes preferits?
ÁlvaroSiza Vieira, un arquitecte portuguès, ha fet una arquitectura que sempre m’ha interessat molt. També admiro Rafael Moneo, Norman Foster i arquitectes clàssics com Mies van der Rohe. En qualsevol cas, per mi, les obres de Siza són les més belles per a fotografiar.

Com defineix la seva obra?
El fil conductor que la defineix és la cerca de la simplicitat. No vull marejar l’espectador incloent a l’enquadrament res que no hi tingui sentit. Sempre miro de cuidar allò que es veu al fons de la imatge, perquè a vegades ens oblidem que és fotografia tot el que apareix a l’enquadrament. Recordo que, quan estudiava arquitectura, un professor li va dir a un company: “no t’amoïnis si no saps si la teva feina és bona perquè arribarà un moment en què sabràs que ho és si, en treure’n algun element, l’obra se’n ressent”. La premissa de “menys és més” en aquest cas es compleix. Per mi, la imatge s’ha de poder llegir a l’instant. Busco que el lector ho tingui fàcil.

A l’hora de fotografiar, segueix algun ritual?
Existeix un procés d’anàlisi de l’edifici, de documentació prèvia sobre el context de l’encàrrec i com va afrontar l’obra l’arquitecte, etc. D’alguna manera segueixes uns passos que no són teus perquè l’obra que fotografies ja està feta, no desconstrueixes l’edifici.

I les fotografies urbanes?
La fotografia urbana és com una pesca, una caça. Són situacions que et trobes si observes atentament. Si no has educat l’ull, no hi ha res a fer i l’únic que en trauràs seran fotografies sense interès. Has de buscar la imatge que t’agradi a tu, que sigui la imatge, perquè són moments irrepetibles. En canvi, un edifici està allà sempre però tampoc no és una imatge estàtica perquè la llum el fa canviar. Més dinàmic que la fotografia urbana no hi ha res, tot i que la fotografia de concerts de jazz també ho és una mica perquè has d’estar atent als gestos si vols trobar el moment oportú del disparament.

Quin és l’element més important a l’hora de fer la foto?
Per mi, el punt de vista té molta importància, és clar que la incidència de la llum també hi juga un paper important, a l’estil del pintor Edward Hopper. En canvi, trobo que la gent està obsessionada que hi ha d’haver un cel impressionant, no surt si plou o a les tres de la tarda no fa fotografies perquè ha de fer la migdiada. Jo sóc més del parer de si t’agrada un edifici, fotografia’l i prou, no t’esperis. Tot i això, una de les coses que m’obsessiona abans i després de fer la fotografia és la composició. Una fotografia mal composta perd el 80 per cent del seu valor.

Blanc i negre o color?
No sabria què dir. Les càmeres estan programades per a disparar en color i és després quan es passa la imatge a blanc i negre, amb el processat. Hi ha fotos que en blanc i negre no valdrien res i d’altres que ho demanen a crits perquè necessiten la força que dona el blanc i negre, la imatge contrastada o les ombres molt marcades. D’entrada no imagino la fotografia en color o en blanc i negre, ho decideixo després. En el cas del blanc i negre, també depèn del format i a mi m’agrada molt el format quadrat.

Quin equip té?
Sempre viatjo amb una Olympus Micro quatre tercis d’objectius intercanviables. Quan fotografio edificis utilitzo una Sony de format complet A7r i òptiques el més lluminoses possible. Quan vaig a concerts de jazz, faig servir una SLR Nikon D800E amb una òptica de 70-200 mm o 24-70 mm.

I el trípode, l’utilitza?
Mai he treballat amb trípode, sempre a mà. És una deformació pròpia d’un home ansiós que vol la fotografia a l'instant. No puc esperar la llum perfecta per a poder fer la foto amb el trípode plantat perquè després pot aparèixer un núvol que t’espatlli la fotografia. Sóc conscient que ho faig malament, però sóc així.

Quina és la fotografia que més li ha costat de fer?
La que veus quan vas en cotxe per l’autopista, perquè no la pots fer. No em costa fer fotos perquè, per mi, cada fotografia ha de ser un plaer. Si no, és que la fotografia no funciona.

Com ha estat l’experiència d’exposar l’obra pròpia?
Quan un presenta un treball, coneix tant les fotografies que les veu amb certa distància. Fa poc vaig presentar 10 fotografies en blanc i negre en format quadrat que prèviament havia penjat a les xarxes socials. El fet de tenir les fotografies tan vistes fa que ja no sigui capaç de valorar si són bones o no.

Com afronta la xerrada a la UAB?
Estic entusiasmat, amb ganes de trepitjar Bellaterra. Espero tenir una mica de feedback i que la gent s’hi impliqui. He fet moltes hores de classe i acabes trobant que no hi ha correspondència entre qui parla i qui escolta, la qual cosa és molt frustrant. Vull que hi hagi interacció i que la gent pregunti tot el que vulgui.