"Poder tornar a estudiar m'ha dignificat"

29/03/2022

Ets nascuda a Colòmbia, parla’ns una mica de la teva vida allà abans de marxar.

Vaig viure i créixer amb els meus pares i germans a Bogotà fins fa tres anys, que vaig venir a viure aquí a Espanya. A Colòmbia vaig estudiar Medicina a la Universitat Fundación Juan N. Corpas gràcies a l’esforç dels meus pares. Just quan vaig acabar el meu internat, van passar diverses coses difícils en el meu entorn familiar que van provocar que decidís migrar en la cerca d’oportunitats que al meu país no se’m donaven. Vaig venir a Espanya a visitar un tiet meu des de la ignorància del que suposa migrar. 

Has arribat a treballar aquí de metgessa?

No. Aquí vaig arribar sense l’homologació del meu títol. Quan vaig marxar sabia que tardaria un temps a regularitzar i poder tenir tota la documentació. I justament llavors va començar la pandèmia. En aquell moment jo estava a Barcelona sola i no vaig poder tornar al meu país per diversos motius. Vaig començar a tenir moltes feines que no tenen res a veure amb la meva professió. Vaig sol·licitar asil per la situació que es viu al meu país i a cap de sis mesos vaig obtenir l’autorització de treball. Vaig començar a treballar en una residència per a gent gran com a gericultora. Va ser una cosa nova i impactant, però m’ha servit per posar en valor moltes coses, m’han dignificat com a persona. Vaig començar de zero i he anat escalant, però allà em vaig posar en el lloc dels usuaris de la residència. Va ser una experiència molt diferent del que jo havia fet a Colòmbia com a metgessa. 

Què va passar durant el confinament?

A la residència em vaig contagiar de covid i vaig tenir una pneumònia. En aquell moment estava molt sola. Ho vaig passar en una habitació sense ventilació tancada quasi 40 dies, vivia amb una família que em llogava una habitació i no sortia per no contagiar-los. No vaig voler quedar-me ingressada a l’hospital perquè no volia estar amb l’estrès total que es vivia allà en aquell moment, i vaig demanar marxar a casa. Va ser molt dur, però a la residència em van ajudar i jo mateixa em medicava. Gràcies també a la meva fe religiosa ho vaig aconseguir superar. 

Com s’ha viscut al teu país la crisi sanitària per la covid?

Aquesta pandèmia s’ha viscut molt diferent allà que aquí, igualment ha generat una crisi social. Allà l’esforç no es pot limitar a una malaltia, per exemple, no va haver-hi confinament estricte perquè no es pot deixar de sortir. Les persones han de treballar perquè si no, no sobreviuen. 

El setembre del 2020 vas entrar al programa Acollida de la UAB, com vas aconseguir-ho i què ha estat el més difícil?

Abans de la pandèmia, m’havia posat a buscar informació sobre ajudes per a estudiar. Llavors, vaig trobar el programa d’Acollida de la FAS. Quan vaig veure que van respondre a la meva sol·licitud per mi va ser una gran alegria, la de tenir per primer cop en tant temps una oportunitat després de tantes adversitats. Tornar a estudiar i seguir em va omplir d’il·lusió perquè estava sent una situació difícil després del panorama que havia viscut al meu país. Per diverses circumstàncies, poc després em van denegar l’asil. Això va ser un altre obstacle. Vaig comptar amb suport legal i em van orientar per construir el meu camí de regularització i d’arrelament. El fet de poder tornar a estudiar m’ha dignificat molt. És cert que ha estat una experiència en la qual he hagut de lluitar, però ara amb el temps veig que sí que es pot. 

Parla’ns dels teu estudis actuals.

Jo vaig aplicar pel Màster Oficial en Investigació Clínica Aplicada en Ciències de la Salut. Les classes eren virtuals, però anava a l’Hospital Sant Pau. Quan vaig veure que era en un hospital em vaig alegrar molt perquè em va permetre relacionar-me amb persones directament del món mèdic, afins als meus estudis. El Dr. Gerard Urrutia i el Dr. Xavier Bonfill, els coordinadors del centre, em van acollir i em van donar un suport superior a l’acadèmic. Vaig poder aprofundir en els meus estudis perquè vaig poder fer diversos cursos i van ser moltes les oportunitats que em van donar. 

I de les pràctiques que estàs realitzant.

La pràctica va ser en el projecte “Living Evidence to inform health decisions”. Es tracta d’un projecte metodològic en què es treballa per mantenir l'evidència de resultats i evidències que després serveixen per a la presa de decisions de professionals de la salut. Participar en aquest projecte em va empoderar. 

Quins creus són els reptes de la recerca en l’àmbit de la salut?

Per mi el repte principal és la divulgació, que els resultats de les investigacions arribin a les farmàcies i a la població en general. Que no es quedin en una investigació i en la comercialització, sinó que arribin a les decisions dels governs i de les persones. M’agradaria que la ciutadania s’empoderés de la seva pròpia salut. Un altre repte és el finançament, cal que es doni suport amb més recursos a la investigació. 

Des de la teva vivència de migració, com estàs veient aquesta nova guerra i el canvi de polítiques de protecció als refugiats?

Quan van arribar els rumors de l’inici d’una nova guerra em preguntava a mi mateixa com és possible que hàgim fet aquest esforç per salvar-nos de la mort d’un virus i ara ens matem. El virus més gran que tenim és el d’algú que no té el seny per pensar en els altres. Quan penso en els refugiats, jo sé quant de dur és desfer-se de tot i sortir del teu país per les causes que siguin. Desitjo que entre tot podem assegurar que aquests refugiats puguin dignificar la seva situació i que la seva vida sigui millor. 

Com vols que sigui el teu futur professional?

Vull continuar estudiant i m’agradaria poder treballar per educar i divulgar investigacions per fer-les més properes a la població.