Un estudi de la UAB refà els orígens culturals de Vic

Orígens culturals de Vic
Jesús Alturo i Tània Alaix, consultant els documents de l'Arixu Episcopal de Vic.

Una anàlisi paleogràfica i filològica de centenars de còdexs i milers de documents dels segles IX i X de la diòcesi de Vic demostra que molts dels manuscrits d’aquest període i alguns dels personatges més importants que els van produir, com el bisbe Gotmar i el canonge Adanagell, eren autòctons i no forans, com es pensava fins ara. La recerca obre la porta a analitzar amb la mateixa metodologia els documents i còdexs de la resta de diòcesis catalanes d’aquest període, un patrimoni cultural dels més importants d’Europa.

21/04/2021

Una recerca realitzada per investigadors de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) ofereix una nova interpretació sobre els orígens culturals del bisbat de Vic al llarg dels segles IX i X, a l’inici de l’època carolíngia, quan en acabar la invasió sarraïna es va restaurar la diòcesi d’Osona. Un període, el de l’alta Edat Mitjana, en què la cultura es feia i es difonia des dels estaments eclesiàstics i que va assentar les bases del pensament i tarannà de la proto-Catalunya.

L’Arxiu Episcopal de Vic és un dels més importants d’aquest període a Catalunya i a Europa. Jesús Alturo i Tània Alaix, catedràtic i investigadora predoctoral, respectivament, del Departament de Ciències de l’Antiguitat i l’Edat Mitjana, han fet una anàlisi comparativa paleogràfica i filològica de tota la seva documentació: centenars de còdexs i uns dos mil documents (diplomes). I a més de l’edició crítica dels texts, s’han ocupat també de les persones que els van produir i difondre, així com de les institucions culturals on es van crear i usar, com els escriptoris, biblioteques i escoles.

El seu estudi l’han recollit al volum “El canonge Adanagell de Vic (ca. 860-925), llavor de noves semences”, editat per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat i que es presenta avui, a les 20,30 hores, a la seu del Patronat d’Estudis Osonencs, al Temple Romà de Vic, en un acte presidit per l’alcaldessa de la ciutat, Anna Erra; el bisbe de Vic, Romà Casanova i la directora general del Patrimoni Cultural, Elsa Ibar. La presentació és a càrrec de l’historiador Ramon Ordeig i Mata.

Els resultats ofereixen una nova visió sobre la producció cultural en aquell període i dels seus protagonistes (els homines scholastici), sovint força diferent a la presentada fins ara. Com ara que el primer bisbe de la seu de Vic, Gotmar, i el seu secretari, l’erudit canonge Adanagell, eren autòctons i no van arribar-hi de la diòcesi de Narbona, com es pensava majoritàriament. La seva escriptura, carolíngia però amb clares influències visigòtiques, així ho demostra.

L’atribució de la procedència forana dels dos eclesiàstics havia donat peu a considerar del mateix origen una bona colla de manuscrits actualment conservats a l’arxiu episcopal vigatà, que ara s’ha demostrat que es van produir a Vic.

Alhora, els experts han determinat l’origen narbonès del segon bisbe, Ideler, amb qui va començar la influència cultural de Narbona sobre Vic i tingut fins ara per català.

Una producció cultural continuada

La comparació dels textos de diferents territoris ha dut els autors a demostrar també que Vic, tot i que va partir inicialment d’un nivell inferior al de la resta de bisbats catalans, va tenir una mínima producció cultural durant el període anterior a la restauració i les seves institucions culturals no van desaparèixer completament.

“Vic no va partir de zero, com fins ara s’havia cregut. Hem identificat clergues plenament alfabetitzats, fet que prova la continuïtat d’un sistema educatiu, ni que sigui en l’àmbit domèstic dels propis eclesiàstics docents”, explica Jesús Alturo. “Alhora, en aquests eclesiàstics pervivia un sentiment de formar part d’una església local, com era l’antiga diòcesi de Vic. No hi havia bisbe, però sí que hi van quedar sacerdots que van continuar la seva tasca ministerial i cultural”, assenyala.

L’anàlisi d’un parlament de l’any 906 del bisbe Ideler els ha permès constatar, a més, que la diòcesi de Vic no va quedar només sota la tutela única de l’arquebisbat de Narbona abans de la restauració, sinó també d’altres diòcesis catalanes.

Els investigadors han detectat igualment discussions dels canonges de temes teològics sota la presidència del bisbe i destaquen la identificació d’un breu text al dors d’un pergamí que podria tractar-se de l’inici d’una preparació d’un sermó, d’una classe o d’una discussió teològica. “El fet que aquest text sigui mig arromançat il·lustra també com devien ser alguns sermons, el llenguatge dels mestres a les classes o el llatí parlat entre els clergues, una llengua de cultura molt influïda pel català, que era, des de feia segles, la llengua corrent de la proto-Catalunya”, indiquen.

No els ha estat possible, però, trobar gaires restes d’activitats culturals per part de les dones, fora de la firma autògrafa d’algunes d’elles o la lectura de textos litúrgics, com és el cas de la monja Riquell de Sant Joan de Ripoll. “Per trobar un cas com el d’Alba de Vic, autèntica professional de l’escriptura, caldrà esperar el segle XI, el de major esplendor cultural de Vic en temps altmedievals”, assenyalen.

Estudi sobre els orígens culturals de Vic

Signatura original del bisbe Gotmar, amb reminiscències visigòtiques. Acta de consagració de Sant Martí d’Aiguafreda posada per escrit pel canonge Adanagell el 5 d’agost de l’any 898. Barcelona, ACA, Cancelleria, Pergamins, Guifrè I, núm. 8. © Arxiu de la Corona d’Aragó

La importància d’estudiar els idiotismes gràfics

Els experts en Paleografia i Diplomàtica de la UAB han identificat també els autors de nombroses còpies de manuscrits sencers, de simples fragments de còdexs i fins i tot de diplomes anònims, amb noms com ara Altimir, At, Eiximèn, Isarn, Llop o Recared.

Ho han fet demostrant inequívocament que els escrivans dels diplomes i els amanuenses que copiaven els còdexs eren molt sovint la mateixa persona i aplicant al seu estudi una aproximació pròpia basada en l’estudi dels idiotismes gràfics, és a dir, els mínims detalls que personalitzen l’escriptura.

“Tot i que hem vist que hi havia una escola cal·ligràfica per ensenyar la tècnica de transcripció als joves clergues que els feia tenir unes escriptures molt semblants, hi ha particularitats en l’escriptura de cada individu. La manera d’indicar una abreviatura, la forma d’una simple lletra, enllaç o nexe o la particular manera d’expressar una idea són detalls que sovint passen desapercebuts, però que curosament observats poden donar dades culturals de gran interès. Reconèixer aquests idiotismes gràfics ha estat clau per a la identificació dels autors de la còpia d’una gran part dels manuscrits conservats”, explica Tània Alaix.

“Confiem en poder aplicar aquesta metodologia basada en l’anàlisi paleogràfica i filològica a la resta de diòcesis catalanes amb semblant resultat: potser ens trobarem que també ens ofereixen un panorama diferent al que hem tingut fins ara”, conclouen els investigadors.