Trobada Equips ICE UAB2020. Pensment crític i escola

03/03/2021

El passat 9 de desembre la trobada dels diferents equips de l’Institut de Ciències de l’Educació d’enguany va comptar amb la participació de Jaume Cela i Juli Palou. Maria Dalmases, membre de l’equip docent de l’ICE va conduir l’acte i va presentar els ponents.

Tot advertint que no era necessari en aquell fòrum docent en va destacar els principals mèrits, la llarga trajectòria com a mestres de mestres i professionals de l’educació i les moltes aportacions dels quals, que han estat sempre de gran rellevància.
 
El tema que en aquesta ocasió aplegava al nombrós públic a la Sala del Consell Social del Rectorat, era la relació entre escola i pensament crític.

 
En aquest sentit, Jaume Cela va començar contextualitzant l’època que viu la societat catalana, de manera que va partir dels Fets d’Octubre i del qüestionament demagògic del model lingüístic de l’escola com a ressorts que han reviscolat la discussió atàvica entre una concepció oberta del currículum front a una de tancada, ja que s’han desestabilitzat seguretats i s’ha relacionat novament la por i l’escola, si més no, dins del cos docent.

 
Envers aquesta situació, Cela va defensar que, així com la vida és conflicte, el currículum és la vida. L’escola, doncs, ha de disposar de temps i d’espai; si no, com hi hem de poder parlar de tot i donar sentit a cada paraula segons el context en què es pronunciada perquè veritablement pugui ser entesa i interpretada, sense ser presa d’ideologies soterrades rere la buidor d’alguns mots i la ressemantització d’altres, com ja va transmetre Victor Klemperer en el seu llegat vital i filològic.

 
Quant als plantejaments pedagògics que es vinculen a una concepció oberta del currículum, el pedagog va definir l’escola com el relat de l’error. Per tant, va afirmar que cal reivindicar-hi sempre el dret a equivocar-se com a part essencial de l’aprenentatge i assumir que la valoració no és l’èxit.

Igualment, Jaume Cela va apuntar temes ben actuals que demanen tota l’atenció de mestres i professors en els nostres dies, això és, l’acompanyament del dol i del dolor, com també, l’acompanyament dels trànsits sexuals de molts joves, tot plegat alhora que es fonamenten i consoliden elements de confiança mútua entre escola i família.

Finalment, tot citant Marta Mata, va recordar i reivindicar que Els mestres som tan persones que tenim les nostres idees, però som tan mestres que no les inculquem als nostres alumnes.

Per la seva banda, Juli Palou va partir d’un recorregut pels darrers enfocaments en l’ensenyament de la llengua (del text a l’activitat, tot passat pel subjecte) i va centrar la reflexió en la manera com s’aprèn, per a concloure que Només fent no s’aprenen les coses.
 
Palou es va demanar què està passant a les aules, en va apuntar dos grans perills: l’escola que s’escolaritza i l’escola que es desescolaritza i els va relacionar amb una sèrie de preguntes per a la reflexió: com s’institucionalitza l’escola? Des de dalt o des de baix? Com s’hi aprèn? Com s’hi interactua? Com es construeix conjuntament els aprenentatges?

Tot recordant Vygotsky, va assenyalar que la consciència està lligada al context i, conseqüentment, l’escola és un entorn privilegiat no sols per a acompanyar els estudiants, sinó per a orientar-los, així com va reivindicar la didàctica com a ciència social.
 
De la mateixa manera que Jaume Cela, el professor Palou va insistir en el fet que no podem pensar fora del temps ni de l’espai: front a la màxima cartesiana: pensem perquè existim, Palou va insistir que tot pensament és adverbial: té un ara i un aquí.

Cal, doncs, que afavorim entorns escolars que portin a la resposta, no la resposta. Una escola oberta, amb incidència en l’entorn i nuclis de decisió diversificats però ben articulats i no atomitzats.
 
Finalment, per a assegurar el desenvolupament del pensament crític va apostar per les trajectòries personals d’aprenentatge, pel sacsejament de pensament, malgrat el dolor que això implica pel que suposa de desplaçament: per no ser indiferent a les diferències i per aprendre a crear un espai de pensament que no existia abans que interlocutors qualsevol es trobessin.
 
Així, i dins de la teoria de l’activitat, va incidir en el foment de la conversa, en la qual la finalitat no és l’acord, sinó l’escolta. I, amb Montaigne, va posar èmfasi en el fet que cal saber escoltar les persones que saben portar el pes del que diuen. Per la qual cosa, aforismava Palou que Volem alumnes que ens interpel·lin, no alumnes impertinents.
 
Juli Palou va concloure encoratjant els assistents a pensar en comú, que no és la manera comuna de pensar. Això sí, va reblar, no és possible pensar en comú sense confiança.
 
Una sessió, com veiem, ben nodridora, que va interpel·lar un públic dedicat a la seva feina de (re)construir una escola empoderadora per a tothom.
 
I hi insistim, de la mateixa manera que Maria Dalmases que va cloure la sessió rere el silenci admiratiu d’aquest públic amb la seva agudesa: necessitem temps i recolliment per a pensar aquestes idees sàvies.