Els noms dels organismes biològics: conseqüències terminològiques d’un ús massiu a Internet
14/11/2017
En números grossos, d’organismes vius de tota mena es calcula que se n’han descrit quasi un milió i mig d’espècies (de les quals un milió són animals), i n’hi poden haver gairebé onze milions d’espècies, tant al mar com als continents, sense descripció vàlida ni nom al Codi Internacional de Nomenclatura Zoològica. Si els efectes de pèrdua de biodiversitat no ens estalvien la feina, tenim per davant el repte de donar nom a 10 milions d’espècies. Poden els mitjans actuals de comunicació entorpir o facilitar aquesta feina? O, en uns altres termes, com pot l’era digital col·laborar al coneixement i la preservació del medi natural?
És evident que ens trobem davant d’una empresa colossal davant de la qual s’hi ha d’activar tan recursos com idees. Però no és d’això ben bé del que es vol parlar en aquesta xerrada, sinó del problema que representa gestionar un vocabulari de més d’un milió de termes que porten associada una informació rica i pràctica. Rica pel valor científic que transmeten els noms científics i pràctica perquè l’activitat humana sovint se’n refia del bon ús d’aquests noms en diversos àmbits de la seva activitat: comercial, farmacològica, industrial, lleure, etc.
Els científics esdevenen els primers usuaris d’aquest univers nomenclatura i exigeixen certeses sense impedir el lògic debat científic que pugui actualitzar la pròpia organització del sistema de classificació i nomenclatura. Redundància, ambigüitat, sinonímia, validació... són conceptes que formen part de les plataformes que es van construint a Internet per facilitar una mena de govern mundial de la nomenclatura biològica. Arguments tecnològics i científics van en paral·lel per perfilar les eines que han de permetre recórrer a diverses fonts d’informació per sumar dades hàbils i suficients per analitzar fenòmens naturals consumidors de grans taules d’informació.
Conceptes propis ara de les tecnologies de la informació com document enllaçat (linked data), dades obertes (open data) i el majestuós big data , un terme resistent a ser traduït, suposen la generalització dels consums d’enormes quantitats d’informació construïdes sovint a partir de molt diverses fonts que són explotades de forma ràpida per a consultors experts i inexperts. La provisió de dades i el seu consum es fan a grans velocitats i el control de la informació es debilita. Per aquesta raó els proveïdors d’informació i les plataformes d’agregació de dades són dos estadis del sistema on s’hi ha d’invertir esforços per garantir un bon ús de la informació subministrada. L’usuari sol estar captivat per la precipitació del fàcil accés de dades i sovint no les contrasta.