"Els nens mai oblidaran un trauma però poden entendre que pertany al passat"

23/02/2016

Marianne Straume treballa al Senter for Krisepsykologi de Bergen (Noruega), institució de referència per al Centre de Crisis de Barcelona (UTCCB-UAB). És especialista en tècniques de recuperació per a poblacions infantils i adolescents afectades per crisis, guerres o catàstrofes, i va impartir un seminari per als membres del Centre de Crisis de Barcelona del 12 al 14 de febrer, a la Facultat de Psicologia. La formació rebuda permetrà aplicar un exitós model per combatre seqüeles psicològiques tot implicant els pares de les pròpies persones afectades. El Centre de Crisis de Barcelona es converteix així en el primer centre als països de parla espanyola amb capacitat per preparar a persones per aplicar aquestes tècniques, conegudes com a Teaching Recovery Techniques (TRT).

Les TRT han estat desenvolupades per la Fundació Children and War -que reuneix alguns dels màxims experts en la matèria a nivell mundial, com ara Atle Dyregrov i William Yule- i recollides en un manual que, amb una mínima preparació, pot ser utilitzat per persones responsables del benestar de nens i adolescents afectats per guerres o catàstrofes (mestres, infermers, familiars, etc.). Les TRT estan dissenyades per fer-les servir amb persones de vuit anys o més, i funcionen millor amb grups de menys de 15 nens.

Quines conseqüències psicològiques té per a un nen o adolescent haver viscut una catàstrofe natural o un conflicte bèl·lic?

En té moltes. Unes de molt comunes són les reaccions d'estrès posttraumàtic. L'episodi ha acabat però provoca molta por als nens: no són capaços “d’integrar-lo", és massa per a ells. Quan veuen o experimenten coses terribles, aquestes impressions poden ser massa fortes i, llavors, intenten mantenir-ne allunyats els records perquè són dolorosos, terribles i terrorífics. Però les imatges tornen i tornen. Aleshores, tenen dificultats per mantenir l'atenció, intenten evitar els llocs on van passar els episodis traumàtics i eviten també pensar-hi. Se senten trastornats, espantadissos, inquiets... I els resulta difícil dormir, concentrar-se i dur una vida normal perquè han d'evitar tot allò que els recorda les coses terribles que porten a dins.

Són els menors més vulnerables que els adults?

Sí, i són totalment dependents d'ells. Per això entrenem als nens per combatre les reaccions posttraumàtiques i poder tornar a jugar, anar a l'escola o dormir millor, però fem sessions paral·leles amb els pares perquè puguin entendre els nens i ajudar-los a superar aquests records traumàtics. Mai els oblidaran però poden entendre que allò pertany al passat i que poden gestionar els seus propis sentiments. A moltes cultures, es vol evitar i oblidar els successos terribles. Però, si només els apartem, els records tornen en algun moment. Ho hem vist, per exemple, en el cas de refugiats. De vegades, els pares intenten ajudar els seus fills a evitar les coses: "no pensis en això", etc. Però ells porten la guerra a dins, al cap. Els pares han d'entendre que han de parlar amb els seus fills per deixar enrere la guerra.

Com ajudar-los?

Es tracta d'ajudar els nens a superar el fet d'evitar aquestes coses i a integrar realment el què els va passar perquè puguin controlar els seus records: el que experimenten és que els records s'entremeten a les seves ments com si no poguessin controlar-los. Nosaltres els ensenyem eines i tècniques per ser capaços de prendre el control dels mals records.

Quan cal actuar? És més difícil si ha passat molt de temps?

Mai és massa tard. Nosaltres ensenyem tècniques de recuperació: donem eines als nens per ajudar-se a si mateixos, i als pares perquè ajudin els nens. No és tractament sinó prevenció; per això hauria de començar tan aviat com sigui possible. A vegades, acudeix una persona dos o tres anys després d'haver estat exposada a una experiència de guerra: no és massa tard però potser necessiti més tractament.

En què consisteixen les Teaching Recovery Techniques?

El tret més especial és que les realitzen els professors. No n'hi ha prou amb que ajudin als nens especialistes com psicòlegs o psiquiatres: necessitem ensenyar a professors, treballadors socials i altres professionals. És un model en cascada: ensenyem a psicòlegs perquè ells ensenyin a professors, aquests a altres professors, i així arribem a molts més nens. L'objectiu és ensenyar-los a reconèixer els seus propis sentiments i les reaccions a l'estrès posttraumàtic: quin tipus de coses tracten d'evitar per no tenir sentiments pertorbadors. Ensenyem tècniques perquè s'exposin ells mateixos a allò de què tenen por. Els ensenyem també tècniques de relaxació i de respiració, els proporcionem eines per controlar records o imatges invasives. I els ajudem a ser conscients del que els va passar i parlar-ne. Això es desenvolupa al llarg de cinc sessions. Al final, esperem que siguin capaços de dibuixar i de parlar amb els seus pares sobre el que els va passar.

És molt important dibuixar?

Sí. Però és un mètode molt dur per començar a treballar. Primer necessitem que es calmin a si mateixos per després, gradualment, exposar-se a allò que els va passar.

I què passa quan els pares també estan afectats pel mateix episodi traumàtic?

Ho estan, i els professors també. I és un problema. Després del terratrèmol de Turquia, vam dissenyar un model de xerrades en cascada: van parlar primer amb els professors primer perquè ells necessitaven ajuda abans de parlar amb els nens. I els pares, també.

El treball és diferent si es tracta d'una catàstrofe natural o d'un conflicte?

És pràcticament igual però una catàstrofe natural és quelcom que passa una sola vegada i s'acaba (excepte, és clar, si vius a una zona amb molts terratrèmols, on també solen tenir més preparació). És diferent també perquè no és provocada per l'ésser humà. En el cas de la guerra, són traumes més recurrents, romanen durant anys i es repeteixen una vegada i una altra. A més, són coses fetes per persones a altres persones i és més difícil d'entendre per a un nen com pot passar una cosa així. Poden canviar la seva manera d'entendre el món i la seva seguretat. Així doncs, l'afectació dels nens és diferent però la manera de treballar-hi és la mateixa.

Quins són els resultats obtinguts?

Aquest manual ha estat utilitzat arreu del món. Hem tingut molt bons resultats després dels terratrèmols a Grècia, Turquia i Iran, així que ja ha s'ha provat amb èxit. Ens demanen sovint usar-lo perquè està ben estructurat, és molt fàcil d'aprendre i d'ensenyar, i permet ajudar a molts nens alhora.

Creu que l'actual crisi de refugiats està contribuint a fer que l'opinió pública a Europa sigui més sensible a aquest tema?

Així ho espero però no ho sé. Sovint, als nostres països, la resposta és: "No els deixarem entrar". Però apartant-los no arribes a conèixer-los ni a veure el seu patiment.

Més informació: UTCCB-UAB