"El nom Confuci és una invenció dels missioners jesuïtes"

12/12/2019

La sinòloga francesa Anne Cheng, catedràtica d'història intel·lectual de la Xina del Collège de France, va ser investida doctora honoris causa per la UAB el 28 de novembre passat a proposta de la Facultat de Traducció i Interpretació. Cheng va ser apadrinada pel professor Joaquín Beltrán i va oferir una lliço magistral titulada "El retorn de Confuci a la Xina d'avui". Es tracta d'una de les principals autoritats acadèmiques al món sobre pensament xinès i sobre l'obra de Confuci.

Quin és l'origen del seu interès per la filosofia xinesa?

Sóc una mica com l'Obèlix, el personatge que va caure a la poció màgica quan era petit: això és, en cert sentit, el que em va passar a mi, atès que vaig tenir pares xinesos que venien d'una família cultivada. La primera llengua que vaig parlar és el xinès i vaig aprendre francès a l'escola; per això m'agrada dir que sóc alhora filla d'una família erudita xinesa i de la República Francesa. Em vaig interessar primer per la literatura i la filosofia europees però de seguida vaig adonar-me que no podia evitar girar-me cap a la cultura dels meus avantpassats. Així doncs, més que caure dins de la poció màgica, hi vaig néixer a dins.

I, en particular, per què es va centrar en la tradició confuciana?

Potser per atavisme. Vaig voler conèixer en quin context havien viscut els meus avantpassats xinesos i el meu avi tenia una gran personalitat confuciana perquè era servidor de l'estat i, alhora, un gran erudit i cal·lígraf. Quan vaig escriure, més endavant, la història del pensament xinès, em vaig interessar per altres corrents de la vida intel·lectual xinesa, com el taoisme o el budisme. Però la tradició en què em vaig centrar des del principi és el confucianisme, que ressorgeix a la Xina contemporània després de prop d'un segle de destrucció de la tradició confuciana. El règim nacionalista de Chiang Kai-shek va instrumentalitzar una certa deformació del confucianisme. Amb l'arribada dels comunistes, el 1949, es va voler eradicar completament la tradició cultural xinesa i la confuciana en particular, però ara hi ha un retorn espectacular i cal preguntar-se quines són les veritables motivacions.

Abans, deixi'm preguntar-li per un altre tema: vostè explica que no hi ha cap paraula equivalent a confucianisme en llengua xinesa.

De fet, el nom Confuci és una invenció dels missioners jesuïtes que van tenir presència a la Xina a partir dels segles XVI i XVII. Van llatinitzar l'apel·latiu xinès Kǒng Fūzǐ, que vol dir mestre Kong (el seu cognom). L'isme és una invenció deguda a una disciplina desenvolupada al món acadèmic europeu durant la segona meitat del segle XIX, la ciència de les religions, que va veure la necessitat d'inventar una tradició que es pogués remuntar al personatge de Confuci. La paraula confucianisme va ser construïda com la paraula cristianisme: agafem la figura central de Crist i la transformem en un isme. En canvi, quan parlem de la tradició confuciana en xinès, no es fa esment del nom de Confuci. Es parla de Rújiā, l'ensenyament d'una categoria de gent de l'antiga Xina que, resumidament, eren experts en cultura escrita i ritual. Van estar implicats en la constitució del primer imperi centralitzat, a partir del segle XIII de l'era cristiana, perquè el govern necessitava de persones que dominessin l'escriptura per a tasques d'arxiu i per transmetre la informació als confins de l'espai xinès, així com de persones que dominaren els ritus. Els confucians estan convençuts que calen estructures ritualistes que ordenin les relacions humanes, sobretot l'estructura jeràrquica de la societat. L'estructura política xinesa ha estat i encara és molt top-down: el poder de decisió descendeix del cim a la base i rarament circula al revés (bottom-up).

Tenim una idea deformada de la tradició confuciana aquí a Extrem Occident?

Sempre m'ha cridat l'atenció el contrast del que passa entre el segle XVIII a Europa, on tenim filòsofs com Voltaire que consideren la Xina com una nació filosòfica per excel·lència, i l'inici del segle XIX, quan s'inventa la filosofia professional encarnada per Kant o Hegel: és Hegel precisament qui decideix que la filosofia és d'origen grec. La Xina es veu relegada fora d'aquest camp i esdevé el “gran altri” del discurs filosòfic. De cop, ja no se sap ben bé què fer de la Xina perquè no es pot negar que sigui una civilització molt antiga. Aleshores, s'inventa una altra disciplina que és la que ha esdevingut la sinologia. A més, els filòlegs lliguen les llengües europees al que anomenen l'indoeuropeu i la llengua xinesa es troba encara més marginada en l'alteritat per no formar part d'aquest grup lingüístic.

Vostè sosté, a més, que la idea de l'alteritat xinesa és utilitzada ara per l'Estat en contra de l'aspiració democratitzadora.

Per a la traducció de la meva Història del pensament xinès al castellà, vaig treballar molt amb la traductora, Anne-Hélène Suárez-Girard, i ens vam adonar que, fins i tot entre dues llengües tan properes com són el francès i el castellà, teníem bastants punts de discussió. Vaig tenir la mateixa experiència amb la traductora italiana: l'alteritat està per tot arreu, no només entre els dos extrems del continent eurasiàtic. El que em molesta d'apartar la Xina en l'alteritat és que estem encara en l'esquema hegelià. Els xinesos són com nosaltres: igual de consumistes, capitalistes, connectats, etc. Parlar encara d'alteritat xinesa és no comprendre la realitat d'avui dia i validar un cert discurs de propaganda. El discurs oficial xinès troba molt còmode apropiar-se d'aquesta noció per dir: “nosaltres tenim una tradició totalment diferent de la vostra i, en conseqüència, no tenim res a fer del vostre discurs sobre els drets humans, la democràcia, etc.” La set de justícia és universal. Quan els nens moren per una crisi sanitària o perquè un terratrèmol destrueix escoles que no van ser construïdes correctament a causa de la corrupció, hi ha una demanda de justícia.

Hi ha també una utilització de la figura de Confuci?

Naturalment. Calia, en una Xina en ple increment de poder, una mena d'icona nacional. Però ens podem preguntar també si aquesta icona única que representaria tota la civilització xinesa no és, al cap i a la fi, una invenció europea. Em fa gràcia que les estàtues que ara veiem proliferar arreu de la Xina s'assemblen molt a la representació jesuïta de Confuci. N'hi ha als campus, a les estacions de metro, a les llibreries, als grans magatzems...

I què en pensa del desenvolupament de la sinologia al món acadèmic europeu?

Europa té una tradició venerable d'estudis xinesos i França n'ha estat al capdavant: el Collège de France va ser la primera institució acadèmica a Europa que va crear una càtedra d'estudis xinesos. A Europa en general, els estudis xinesos es van desenvolupar molt fins a la Segona Guerra Mundial; aleshores, va ser la sinologia americana la que va començar a ser dominadora. Els nord-americans van integrar el camp dels estudis xinesos dins de l'àmbit més ampli de les ciències socials. En canvi, a Europa s'ha tendit a conservar la tradició filològica. Però no tenim cap raó per considerar-nos al marge perquè la tradició filològica és molt important per abordar civilitzacions d'aquest tipus; necessitem llegir els textos, cosa que els americans no sempre fan. I estic molt contenta d'estar aquí perquè, a Espanya, hi ha una sinologia que es desenvolupa amb molt dinamisme.

Més informació: Doctora 'honoris causa' Anne Cheng