“En la contaminació que tenim dins el cos, les principals fonts i vies d’exposició són els aliments i els seus envasos, el que bevem i respirem, i després el lloc de treball”

Miquel Porta

Entrevista a Miquel Porta, titulat en Medicina UAB i catedràtic de Medicina Preventiva i Salut Pública.
El 3 d'abril, en el marc de la Setmana Saludable i Sostenible de la UAB, Alumni UAB el va convidar a fer la xerrada “La nostra contaminació interna: alimentació, salut i societat".
 

20/06/2019

Miquel Porta, titulat en Medicina UAB i catedràtic de Medicina Preventiva i Salut Pública, és expert en l’avaluació de l’impacte sobre la salut humana dels Compostos Tòxics Persistents (CTPs) i altres agents químics ambientals.

És doctor en Medicina, i Màster en Salut Pública a la Universitat de Carolina del Nord. Actualment és cap de la Unitat d’Epidemiologia Clínica i Molecular del Càncer de l’Institut Municipal d’Investigació Mèdica (IMIM) de Barcelona.

El 3 d'abril, en el marc de la Setmana Saludable i Sostenible de la UAB, Alumni UAB els van convidar a fer la xerrada “La nostra contaminació interna: alimentació, salut i societat".

Parlem amb ell sobre la seva trajectòria acadèmica i divulgadora, sobre els tòxics presents en el nostre cos, i sobre les accions individuals i col·lectives que podem realitzar per viure en entorns més sans.

Perquè va decidir estudiar Medicina i com va ser la seva experiència a la UAB?
Era una de les carreres que em plantejava, com també Periodisme o Sociologia, potser les tres per les seves dimensions humanistes i socials. Crec que quan jo tenia 16-17 anys aquestes dues darreres carreres eren difícils o impossibles de fer a Barcelona, per causa del tètric control franquista. Aquells anys era habitual que a l’hora de decidir tinguéssim 16 anys i molts vam entrar a la Universitat amb 17 anys. L’experiència va ser molt bona (és el que més recordo) però també molt dura (si m’hi poso a pensar), sobretot per la massificació. El sentiment predominant és de molta felicitat per les amigues i els amics. La UAB ha millorat moltíssim en aquests 45 anys (sé que molts ho valorem), però no tant com hauria convingut: primer, perquè els diners que els ciutadans hi han invertit podien haver donat més resultats; i segon perquè moltes universitats del món han millorat més. Penso que cal que professors, alumnes i PAS ens exigim més i recompensem millor els que fan millor la feina. És una qüestió moral, política i pràctica: si no millorem amb més celeritat, les injustícies i la proletarització dels més joves encara causaràn més frustració, ira, populisme, demagògia, escapisme i sí, més injustícies.

Va estudiar un màster en Salut Pública a la prestigiosa Universitat de Carolina de Nord (UNC), on després va ser ‘postdoc’ i professor. Què li va aportar el fet d’estudiar als Estats Units? 
Entre les universitats que m’havien admès vaig anar a Chapel Hill, en bona part, per “culpa” de David Kleinbaum (un bon professor), de Joan Clos (un bon epidemiòleg i polític) i de Michael Jordan (l’esportista, sí). A UNC hi vaig trobar un context i uns estímuls per aprendre meravellosos. Molts d’ells, intangibles, immaterials. Un plaer únic: anar al fons dels problemes, pensar amb tota llibertat, críticament i creativament, connectar qüestions molt diverses de salut púbica, estadística i metodologia, medicina, antropologia, medi ambient, biologia, política.... Un dia vaig comentar una troballa al meu tutor i em va proposar escriure un editorial per a la revista de medicina que ell dirigia: em va deixar glaçat! Però el vaig escriure, amb devoció (laica), i encara avui és molt bo. Si som autocrítics (i no tant “catòlics”), no hem de tenir vergonya de dir que pensem que un ‘paper’ nostre és bo. En canvi, de vegades proposo projectes agosarats a algun professor d’aquí i s’arronsa, acostumat a un ambient acadèmic culturalment escarransit.

Quins van ser els seus primers passos professionals?
Sorprenentment per a mi, em va oferir feina un excel·lent professor, en Joan-Ramon Laporte, savi, crític i exigent; feina com a investigador becari. Aleshores quasi ningú a la societat sabia què era això i les condicions eren ben precàries: cada generació té els seus reptes. Si té sort. Amb en Joan-Ramon i les companyes i companys vam treballar molt, amb anàlisis crítiques i socialment rellevants, vam publicar, i ens ho vam passar bé. Als 24-25 anys els estius vaig anar a estudiar a Minnesota i a Massachussetts (‘for credit’, fent els exàmens). Amb molta il·lusió, esforç, alegria. Aquí la salut pública era o força ‘ideològica’ i estèril o força antiquada o tot alhora. Després de tres anys de becari vaig guanyar un ajut de la Caixa per anar a EEUU, hi vaig estar tres anys, em van oferir feina a Barcelona i vaig tornar. Sempre he treballat amb gent d’aquí i d’arreu del mon, i he tornat a viure a Boston o a Nova York. Com diu el poema de Josep Palau i Fabre: “sortós qui sense seny ha travessat el mar i ha conegut el món d'una banda a l'altra, qui obeint el seu vent se n'anava a l'atzar, que és el millor país per als cors sense mare.” Per mi encara és mig realitat, mig somni. Voldria passar més temps lluny.

La tornada va anar bé?
La feina feta i una mica de sort em van permetre tornar en un moment en que el país i persones com Pasqual Maragall o Jordi Camí invertien en recerca. Un risc, perquè la recerca sempre és crítica, i més en medicina. Aleshores els polítics i els ciutadans estàvem molt pel que cal estar: educació, redistribució de la riquesa, drets civils... Qüestions amb una influència real en les nostres condicions de vida. Un dels llegats positius d'aquells temps és que avui a Espanya hi ha bona recerca en salut pública. Però aquelles inversions ja quasi no arriben als més joves.

Una de les seves línies prioritàries de recerca és l’avaluació de l’impacte sobre la salut humana dels Compostos Tòxics Persistents (CTPs) i altres agents químics ambientals. I ha escrit, recentment, el llibre ‘Vive Más y mejor. Reduciendo los tóxicos y contaminantes ambientales’ (editorial Grijalbo). En què consisteix aquesta contaminació interna? 
En la contaminació que tenim dins el cos. Les principals fonts i vies d’exposició són els aliments i els seus envasos, el que bevem i respirem, i després el lloc de treball i nombrosos béns de consum: tèxtils, catifes, roba, productes electrònics, productes de neteja i higiene personal...També hi ha joguines que contenen aquestes substàncies.

És impossible resumir tot el llibre, però què podem fer per reduir-la? Quins aliments i hàbits evitar? Què podem menjar i incorporar a la rutina quotidiana? Alguns exemples.
Hi ha mesures individuals i altres que són col·lectives. A nivell individual, no escalfis menjar en plàstic, i si el cuines per a dur-lo al treball, deixa’l refredar en una font de vidre o metàl·lica i quan estigui fred, el poses en un recipient que pot ser de plàstic. I si a la feina l’has d’escalfar al microones, posa’l en un plat de ceràmica. Són conductes a la vegada individuals i col·lectives, i sovint cal l’acord amb les institucions, les empreses i els companys de treball, la família o l’escola. 
En sabons, s’ha d’intentar evitar els parabens o els ftalats, que també trobem en el cos de molta gent, i en dentífrics, el triclosan. Aquests hàbits els hem de portar a la pràctica de forma constant al llarg del temps.

Per què?
Perquè les malalties que més ens amoïnen no sorgeixen d’una dia per l’altre, sinó que es produeixen (o eviten) si durant anys estem exposats (o no) a processos tòxics.

Quin paper té aquesta contaminació interna en les malalties que podem desenvolupar? L’augment d’alguns tipus de càncer hi està relacionat? Ho podem prevenir?
El ventall de malalties es ampli, va des de la infertilitat a malformacions congènites en nens (per exemple, del tracte genito-urinari), problemes d’aprenentatge, al·lèrgies, problemes autoimmunes, diabetis tipus 2, diversos tipus de càncer, fins i tot alguns casos d’obesitat, Parkinson y Alzheimer. La part positiva, és que el que sabem sobre aquests efectes tòxics també és molt i moltes polítiques de control han funcionat. Per exemple, en el control de la contaminació externa i interna per plom hi ha hagut un progrés enorme.
Alguns tòxics contribueixen a causar alguns limfomes, leucèmies, càncers cerebrals i de fetge. Tots tenim amics morts per càncer, que no fumaven i no tenien altres exposicions nocives. És cert que la principal causa de la contaminació humana per cadmi és fumar, però també es troba en les piles, el peix, en part de la contaminació industrial dels rius i els mars i en part de la cadena alimentaria. Necessitem mesures individuals i col·lectives (tan relacionades com estan): no fumar, regular el fum de segona mà en llocs públics (fet que ja hem millorat força, amb un ampli consens social), major control de les emissions tòxiques industrials i una millor regulació de l’agricultura i la ramaderia. 

La contaminació interna afecta diferent segons: gènere, edat, classe social... o altres paràmetres.
Hem de prevenir sempre, com un hàbit, quasi o del tot insconscient. Però és cert hi ha etapes més sensibles als efectes tòxics. Així, abans de quedar-se embarassada, quan la parella busca un fill, potser cal cuidar-ho més, i també durant la infància, la pubertat i la menopausa... Tot i que hi ha edats de major susceptibilitat, hem de prevenir en totes les edats. Cada un ha d’informar-se en fonts de qualitat, parlar-ho amb la seva gent i trobar la manera de millorar a la seva manera. Cadascú ha de fer seus aquests temes a la seva manera. Això inclou les respostes polítiques i personals.

De vegades les polítiques públiques funcionen (normatives alimentàries, per exemple, o el cas de l’èxit de la reducció de plom en el nostre organisme). Quins avenços s’han fet en la matèria (polítiques públiques, privades...) per reduir la contaminació interna? I què creu que seria urgent d’implementar, quina mesura?
Un bon exemple, tot i que imperfecte, és el REACH, el programa de registre de productes químics de la Unió Europea. És rellevant a nivell mundial i ens recorda que vivim en un poble anomenat Terra, perquè el que el programa exigeix també ho han de complir empreses d’Àsia o d’Amèrica... que volen vendre a Europa. REACH va entrar en vigor al juny de 2007 per registrar, avaluar, autoritzar i restringir l’ús de certes substàncies químiques. Es va adoptar amb la finalitat de millorar la protecció de la salut humana i el medi ambient contra els riscos que poden presentar els productes químics, a la vegada que es vol potenciar la competitivitat de la indústria química de la UE. No funciona prou bé, ja que un terç o més dels expedients incompleixen el propi reglament. Es registren substàncies –que després estan en el nostre plat, en els mobles, les joguines...– sense aportar informació que garanteixi que no són teratògenes (causants de malformacions congènites), cancerígenes o disruptors endocrins. Hem de votar polítics que treballin per tal que REACH funcioni molt millor.
A Espanya, hi ha moltes polítiques eficaces en marxa, i em temo que no les valorem suficient. Com exemple senzill, molts ajuntament han prohibit el glifosat. Hi ha municipis i comunitats autònomes molt actives en prevenir la contaminació dels aliments, l’aigua i l’aire. 


Sobre els producte ecològics, tenim la seguretat de que aquests productes no contenen tòxics? Recomana a les persones passar a una dieta 100% ‘eco’?
Generalment, en els aliments de l’agricultura i la ramaderia ecològiques la contaminació és molt menor, però no sempre és nul·la. L’Agència Europea de Seguretat Alimentaria, l’EFSA, amb seu a Parma, també ho ha documentat, amb dades vàlides. Els qui s’encarreguen de la certificació ecològica fan, en la meva opinió, una tasca encomiable. Ells acostumem a mirar si hi ha o no determinades substàncies per sobre dels nivells legalment establerts, però rara vegada realitzen anàlisis comparatius amb l’agricultura i la ramaderia industrials. No tenen mandat legal o mitjans per fer això. Només la universitat sembla estar fent algunes poques anàlisis de contaminants en aliments de producció ecològica, intermèdia i industrial, les administracions no acostumen a fer-ho. Aquest fet ha de canviar.
 
Fer canvis en la nostra alimentació i hàbits (reducció de la utilització de plàstics, alimentació, etc,) és més important pels efectes que poden tenir sobre el nostre organisme (reducció de tòxics) o perquè suposen un canvi de paradigma, d’hàbits en la societat i en la concepció del món que afectaran molt més a les generacions futures?
Tinc la impressió que en un tema clau com el plàstic, estem en un punt d’inflexió important. Les consciències, les conductes i algunes polítiques (per exemple, a les Illes Balears) estan canviant a millor. Però cal més regulació, més política. Sense oblidar els aspectes culturals, com el que passa en els mercat locals de tota la vida, que són una meravella per a comprar aliments de més qualitat, per utilitzar menys plàstics i per a intercanviar coneixement pràctic. 

Quin paper té el sistema econòmic actual, el capitalisme del màxim benefici, en l’augment dels tòxics? La reducció de tòxics en el nostre organisme passa necessàriament per un model econòmic nou, pel decreixement?
En el mon coexisteixen sistemes capitalistes diversos, no un sistema homogeni i generalitzat. A més, sovint, quan responem públicament i en la nostra pròpia intimitat aquestes preguntes, cometem l’error de pensar que tothom ha de fer el mateix i que es podria imposar una única solució per tothom. I no és així: la diversitat d’opcions i respostes és inevitable i bona. Cadascú ha de fer seves les qüestions sobre contaminació a la seva manera, incloent les anàlisis i les opcions polítiques (locals, regionals i globals). Les colossals injustícies, pors i frustracions actuals no han de generar només respostes emotives, populistes i ideològicament superficials sinó, sobretot, respostes polítiques valentes i innovadores, amb efectes reals, i no tan farcides dels dogmes del segle XX.

La salut és una preocupació important i recurrent de la ciutadania, tal com es veu en les enquestes. L’agenda mediàtica tracta prou i bé els temes relacionats amb la salut? N’investiga?
Els poders financers més tòxics i improductius (que òbviament no són tots) no tenen moral ni compassió: només els importen els seus privilegis, no pas la salut, tampoc l’economia real. Els mitjans de (in)comunicació que no recolzem activament les ciutadanes i ciutadans (per exemple, pagant) i les agendes mediàtiques dictades pels poders tòxics, sempre miren de distreure la nostra atenció lluny del que de veritat compta (la salut pública, les influències econòmiques, socials i ambientals en la salut i la malaltia) i vers el que a ells els interessa (el finançament públic de la medicina privada, augmentar la despesa privada en diagnosi i tractament, embolicar amb etiquetes universitàries de prestigi empreses sanitàries que no fan recerca, culpabilitzar els individus dels seus mals, etc.). Però el periodisme sobre salut ha millorat moltíssim des que vaig estudiar a la UAB: perquè vam guanyar la llibertat i ara tenim un nivell molt més alt de democràcia, perquè molts seguim treballant per augmentar-lo. I a la UAB tenim un capital humà i acadèmic magnífic treballant per enfortir les estructures i els processos que més positivament influeixen en la salut: economia, educació, alimentació, salut animal i salut pública, medi ambient, treball, comunicació, cultura i medicina. Jo sóc molt feliç de pertànyer a aquesta comunitat universitària, de treballar amb duresa i alegria, d’exigir-nos més, i de ser apreciat pels estudiants i la societat. Moltes gràcies per convidar-me a fer la xerrada, per entrevistar-me i, a les lectores i lectors, per llegir-me.




 

 

Notícies relacionades

Maria Prats i Bengonya Sáez

El Mínor en Estudis de Gènere, distingit per la Generalitat

El Mínor en Estudis de Gènere -un itinerari de matèries específic de la UAB- ha estat distingit amb una menció M. Encarna Sanahuja Yll -que s'atorga per primera vegada, en el marc dels Premis Jaume Vicens Vives- per reconèixer l'excel·lència en la inclusió de la perspectiva de gènere en la pràctica docent universitària.

Totes les notícies