Millorar el pràcticum en els graus d'educació infantil i primària
La millora del pràcticum és un dels aspectes més importants per aconseguir l’objectiu de millorar les competències dels futurs mestres. Aquesta frase segurament la subscriurien alguns dels qui iniciaren els primers plans de formació a l’Escola de Mestres de Sant Cugat o els qui engegaren els diversos plans d’estudi de la nostra Facultat. Però en realitat està extreta del document sobre accions estratègiques que va presentar fa pocs dies el Programa de Millora i Innovació en la Formació de Mestres (MIF). Ens trobem, doncs, que l’aposta decidida pel pràcticum que sempre ha defensat la UAB esdevé avui leitmotiv repetit incessantment en molts àmbits universitaris així com en l’administració i les institucions educatives.
26/10/2018
Dins d’aquest marc, podem identificar diverses iniciatives corals –buscant la col·laboració entre universitats i amb el Departament d’Ensenyament– que s’han posat en marxa en els darrers anys i que, lentament, comencen a donar alguns fruits. En destacaríem dues: el ja citat programa MIF, amb una subcomissió específica de pràctiques; i el grup de treball entre universitats i departament d’Ensenyament, amb una subcomissió pedagògica que treballa de forma regular per a la millora del pràcticum. Precisament fou remarcable que just fa un any es realitzés a la nostra universitat la I Jornada de Pràctiques que reuní a 300 professionals en representació de tots els agents implicats. En aquests moments, les conclusions d’aquesta Jornada s’han concretat en un full de ruta a 3 anys vista (2018-2021) que hauria de garantir un millor reconeixement de la feina del pràcticum tant pels centres formadors com pels tutors i gestors universitaris.
En paral·lel, ens trobem en un moment en què les anomenades ‘pràctiques externes’ estan essent (re)descobertes per part d’altres titulacions amb menys tradició o que no són carreres professionalitzadores. Fins i tot augmenten com a opció extracurricular. D’aquí que en la darrera convocatòria de projectes per a la millora de la qualitat docent de la UAB una de les línies estratègiques que es proposaven era la de les pràctiques professionals. Unes pràctiques que també hem impulsat decididament i des de fa molts anys en el cas dels graus d’Educació Social i de Pedagogia, així com en diversos màsters i postgraus.
Dins d’aquestes dinàmiques externes, la Facultat està immersa, a més a més, en un intens procés de canvi i de millora que es tradueix en diverses línies de treball. Una primera és la fidelització dels centres de pràctiques a partir de reduir i seleccionar amb més cura la xarxa de centres, potenciar la comunicació i els canals d’informació entre tutors de centres i de Facultat (incloent assegurar les visites als centres), i afavorir sistemes de reconeixement i vinculació més estreta entre els centres i la universitat (fent convergir la xarxa de centres formatius amb les xarxes d’innovació i recerca). Una segona línia se centra en la millora docent, aspecte que contempla des de les condicions del professorat i la creació de veritables equips docents fins a la implementació de metodologies docents com l’ApS o l’ús de clips de vídeos sobre competències transversals. I una tercera se centra en la millora dels processos i del suport administratiu que, entre d’altres coses, suposa que ja estem treballant en la implementació d’un nou aplicatiu de pràctiques i estem avançant en l’administració electrònica (incloent l’ús de la signatura digital).
Arribats a aquest punt, podríem concloure que el context en el que ens movem és favorable, impulsa l’augment i millora del pràcticum, i es marca uns objectius més ambiciosos que mai. Però paradoxalment cal batallar al mateix temps contra un nombre important d’elements que van a la contra i que no són secundaris. Sense voler ser exhaustiu, en mencionarem només dos que són els més crítics: la falta de recursos humans i les condicions del professorat. Estem en una Facultat amb un altíssim percentatge de professorat no permanent (majoritàriament professorat associat) i les polítiques d’estabilització del professorat són lentes i insuficients. Com a exemple extrem, al Grau d’Educació Infantil l’alumnat que està tutoritzat per professorat permanent està al voltant del 15%. I a aquesta situació s’hi sumen la precarietat dels recursos humans: la devaluació en el còmput d’hores per estudiant tutoritzat, la manca de personal de suport administratiu i l’excessiva feina pel reconeixement que té la gestió del pràcticum. En relació a aquest últim aspecte, cal indicar que la gestió s’ha fet cada vegada més complexa, en part pels processos de burocratització que viu la universitat i en part per haver de respondre a nous perfils i demandes que afegeixen complexitat als processos ordinaris (pràcticum en anglès, projectes de mobilitat, tipologia d’alumnat amb necessitats econòmiques i que ha de treballar, etc.).
En definitiva, podem concloure que la situació que vivim no és fàcil ja que exigeix molt i, com passa tant sovint, els recursos són molt limitats. De totes maneres, cal felicitar-nos per l’alt nivell de qualitat del nostre pràcticum que només s’explica per l’esforç diari del professorat i el PAS implicat i per l’impuls dels qui, malgrat tot, continuen treballant en projectes de recerca i d’innovació en aquest àmbit.
En paral·lel, ens trobem en un moment en què les anomenades ‘pràctiques externes’ estan essent (re)descobertes per part d’altres titulacions amb menys tradició o que no són carreres professionalitzadores. Fins i tot augmenten com a opció extracurricular. D’aquí que en la darrera convocatòria de projectes per a la millora de la qualitat docent de la UAB una de les línies estratègiques que es proposaven era la de les pràctiques professionals. Unes pràctiques que també hem impulsat decididament i des de fa molts anys en el cas dels graus d’Educació Social i de Pedagogia, així com en diversos màsters i postgraus.
Dins d’aquestes dinàmiques externes, la Facultat està immersa, a més a més, en un intens procés de canvi i de millora que es tradueix en diverses línies de treball. Una primera és la fidelització dels centres de pràctiques a partir de reduir i seleccionar amb més cura la xarxa de centres, potenciar la comunicació i els canals d’informació entre tutors de centres i de Facultat (incloent assegurar les visites als centres), i afavorir sistemes de reconeixement i vinculació més estreta entre els centres i la universitat (fent convergir la xarxa de centres formatius amb les xarxes d’innovació i recerca). Una segona línia se centra en la millora docent, aspecte que contempla des de les condicions del professorat i la creació de veritables equips docents fins a la implementació de metodologies docents com l’ApS o l’ús de clips de vídeos sobre competències transversals. I una tercera se centra en la millora dels processos i del suport administratiu que, entre d’altres coses, suposa que ja estem treballant en la implementació d’un nou aplicatiu de pràctiques i estem avançant en l’administració electrònica (incloent l’ús de la signatura digital).
Arribats a aquest punt, podríem concloure que el context en el que ens movem és favorable, impulsa l’augment i millora del pràcticum, i es marca uns objectius més ambiciosos que mai. Però paradoxalment cal batallar al mateix temps contra un nombre important d’elements que van a la contra i que no són secundaris. Sense voler ser exhaustiu, en mencionarem només dos que són els més crítics: la falta de recursos humans i les condicions del professorat. Estem en una Facultat amb un altíssim percentatge de professorat no permanent (majoritàriament professorat associat) i les polítiques d’estabilització del professorat són lentes i insuficients. Com a exemple extrem, al Grau d’Educació Infantil l’alumnat que està tutoritzat per professorat permanent està al voltant del 15%. I a aquesta situació s’hi sumen la precarietat dels recursos humans: la devaluació en el còmput d’hores per estudiant tutoritzat, la manca de personal de suport administratiu i l’excessiva feina pel reconeixement que té la gestió del pràcticum. En relació a aquest últim aspecte, cal indicar que la gestió s’ha fet cada vegada més complexa, en part pels processos de burocratització que viu la universitat i en part per haver de respondre a nous perfils i demandes que afegeixen complexitat als processos ordinaris (pràcticum en anglès, projectes de mobilitat, tipologia d’alumnat amb necessitats econòmiques i que ha de treballar, etc.).
En definitiva, podem concloure que la situació que vivim no és fàcil ja que exigeix molt i, com passa tant sovint, els recursos són molt limitats. De totes maneres, cal felicitar-nos per l’alt nivell de qualitat del nostre pràcticum que només s’explica per l’esforç diari del professorat i el PAS implicat i per l’impuls dels qui, malgrat tot, continuen treballant en projectes de recerca i d’innovació en aquest àmbit.
Albert Casals Ibánez
Vicedegà de práctiques
Facultat de Ciències de l'Educació