Gemma París: "La fotografia i el cinema són llenguatges molt potents que es fan servir en la nostra societat actual, però que encara estan molt lluny de l’escola"

15/10/2019

Quina assignatura imparteixes?

Imparteixo l’assignatura de Llenguatges Audiovisuals i Expressió Artística del grau d’Educació Primària. Aquesta és una assignatura optativa del segon semestre dins de l’àrea d’Arts, Visual i Plàstica. Intento que els futurs mestres coneguin el llenguatge audiovisual, és a dir, el cinema, la fotografia i el vídeo com a llenguatge artístic amb l’objectiu de poder-se expressar i acompanyar als infants  de les escoles en els processos de creació. La fotografia i el cinema són llenguatges molt potents que es fan servir en la nostra societat actual, però que encara estan molt lluny de l’escola.

En aquesta matèria hi ha una part de producció artística que sorgeix a partir d’un tema que llenço i està vinculat a un tema curricular. Durant el curs, jo acompanyo als diferents grups d’estudiants en aquest procés de creació. La temàtica s’escull a través d’una exposició de fotografia que anem a veure a una galeria o a un museu de Barcelona. 

Una vegada acaba el curs, què es fa amb les obres presentades?

L’assignatura sempre l’acabem amb una exposició on cada grup presenta el seu treball. Considero que és molt important per l’alumnat sortir de la zona de confort, anar més enllà d’allò que és un treball individual o grupal de classe en què l’únic interlocutor que tenen és el professor. Exposar la seva obra els pressiona positivament a acabar bé el contingut del treball i plantejar-se reptes formals i compositius. Finalment, els treballs que realitzen els alumnes es pengen als diferents espais de la Facultat perquè la resta d’alumnat i professorat els pugui veure.

Què es fa el dia de la inauguració?

Durant la primera part del dia es munta l’exposició i després, fem la inauguració amb un aperitiu. En el nostre cas, l’espai d’acte no és una sala expositiva, sinó les diferents zones de la facultat. El que jo els hi demano és que segons el seu treball han de buscar un espai que pensin que té sentit per exposar el seu treball.

Cada grup fa un recorregut per la facultat amb una altra mirada. La facultat és un dels espais que coneixen perfectament i ara en fan una investigació amb una nova mirada; “on col·loquem l’obra, quins materials necessitem per col·locar-la, quin sentit té en relació amb el concepte de l’obra, etc.”

Com va sorgir la idea per crear l’obra Wabi-sabi?

Durant el curs 2017-2018 vam treballar el tema de la mirada sobre la infància. La idea era que l’alumnat fes una reflexió sobre quin és el concepte d’infància. Per fer-ho els hi vaig oferir molts referents de la fotografia que formen part de l’història de l’art; moderns, contemporanis, internacionals, nacionals, que havien fet treballs de recerca sobre la identitat dels infants. A partir d’aquests, l’alumnat va buscar referents que en l’àmbit conceptual o metodològic fossin interessants per construir una obra.

Aquest grup va tenir molt clar que volia reconstruir un ull amb la mirada que com a educadors tenim envers la infància. Des d’un principi van decidir que volien col·locar l’obra en el túnel que ens porta fins al pàrquing. La seva idea era que quan els estudiants i el professorat anés a buscar el cotxe, es trobessin que els mira i una vegada estiguessin davant del quadre veiessin que està format per petits moments fotografiats. 

Quin element va fer que aquests estudiants escollissin les fotografies d’aquests autors?

Ells es van identificar amb aquests artistes que els van fer repensar la seva mirada com a adults envers el concepte d’infància. La meva idea és que igual que busquem referents teòrics de l’educació per a construir-nos com a docents, també podem buscar fonts d’altres llenguatges per trobar referents que ens siguin útils per a nosaltres i per a la nostra identitat com a mestres.

Quant de temps estarà l’obra penjada? 

Al principi, l’obra es va penjar durant un temps i després el deganat va voler quedar-se-la per tenir-la permanentment. Però s’ha tornat a imprimir amb un altre tipus de material perquè pugui estar aquí durant anys.

Què passa si l’alumnat d’aquest any vol penjar el quadre en aquest espai?

Els estudiants d’aquest any no podran penjar els seus treballs en aquest racó. De fet, des de deganat es vol que l’ull sigui l’inici del passadís de l’art. La peça de Wabi-sabi i Desk, rubber and duck, l’obra que va donar el professor Xavier Gimeno a la Facultat i de la qual jo en sóc l’autora, marcaran el principi i a poc a poc s’anirà omplint d’obres artístiques tota aquesta línia fins a l’escoleta. 

Els alumnes es poden inspirar en alguna obra seva?

No. Jo intento que les obres siguin el més personal possible pels estudiants. No vull que imitin cap artista, sinó que el format tingui relació amb el concepte que ells volen treballar. Els hi dono molts estímuls d’artistes que els hi poden servir com a referents, tant conceptualment com formalment. Per exemple, hi ha un artista, en Joan Fontcuberta, que no té cap treball en relació amb la infància, però té tot un treball que es diu Google Grammars en què construeix una imatge amb milers de fotografies. El grup va anar a veure una obra seva i van voler fer el seu treball amb aquesta tècnica informàtica.

Com avalues aquest tipus de projectes? 

A l’hora d’avaluar tinc en compte la conseqüència entre l’inici i el final, és a dir, si allò que presenten ha estat ben documentat des del principi. Hi ha grups que tenen un desenvolupament de la idea més lineal i altres, com és el cas d’aquests estudiants, es posen un repte tècnic força important. Crec que la nostra feina com a docents és escriure una sinergia i que tingui sentit per a ells.

Quins projectes heu portat a terme altres anys?

Hi va haver un any que vam anar a una exposició a FotoColectania que es deia Jo vull ser fotògraf que representava la figura de ser fotògraf. Els estudiants van crear-se la identitat de ser fotògraf-artistes i jo ho vaig portar al terreny de Jo vull ser mestre, en què la temàtica era la identitat del mestre. 

Què en pensa l’alumnat d’aquest tipus de treball?

Al final de l’assignatura els alumnes m’agreixen que realment hagi estat un treball d’acompanyament gairebé individual. Al començament quan ho plantejo ells tenen por de com serà el professorat, però ens agraeixen que els hi deixem llibertat per investigar un tema des de la seva pròpia mirada. Per a mi és un element bàsic en la formació de mestres, deixar-los el seu espai perquè formin la seva identitat com a educadors.