Entrevista Mauro Moschetti

Quan vaig acabar el màster a l'Argentina vaig començar lentament a transitar cap a un camí més acadèmic. Vaig començar a assistir a congressos, a fer classes en dues universitats argentines. En un dels congressos, a Mèxic, sobre el 2010, vaig participar en una sessió en la qual vaig presentar un treball que els va agradar molt a dos investigadors vinculats amb la Universitat Autònoma de Barcelona. Em vaig posar en contacte amb ells i ara per ara són els meus dos codirectors de tesi. Vaig començar a explorar via mail i després per Skype amb ells sobre la possibilitat de fer un Doctorat perquè m'atreia la idea i era el pas obligat a realitzar si volia seguir desenvolupant la meva carrera acadèmica. Els vaig enviar alguns treballs perquè poguessin veure l'abordatge de la temàtica sobre la meva futura tesi - eren subsidiaris de produccions acadèmiques en les que ells o els seus grups de recerca formaven part - i els va agradar. Hi havia una sintonia i vam començar el camí junts entre el 2014 i el 2015.

Inicialment m'havia plantejat fer-ho en tres anys. Però finalment, donades les característiques de la tesi, fonamentalment del treball de camp, ja que té una pota etnogràfica molt forta i que va requerir pràcticament estar un any sencer fent entrevistes i observacions en centres d'educació primària a Argentina, vam decidir amb els codirectors de la tesi allargar-la. Això no era una tesi per a tres anys, sinó per a quatre. I ara em trobo en plena fase de redacció. Vaig complint amb les expectatives, encara que aquestes són adaptables, perquè no és el mateix fer una tesi basada en dades quantitatives de fonts secundàries que fer-ho amb dades qualitatives de fonts primàries. I a sobre etnogràfic. I sobre això m'agradaria afegir un apunt. Cada vegada hi ha menys tesis etnogràfiques, no perquè el valor d’allò etnogràfic hagi disminuït, en termes de la valoració acadèmica, sinó perquè els temps de Doctorat actuals semblen ser més incompatibles amb el que requereix un treball d’aquest tipus. El treball d'immersió que un ha de fer està molt per sobre.
 

Encara no té títol. És l’últim que un li posa. No obstant això, si hagués de resumir la meva feina seria el següent: jo avaluo, analitzo i examino els resultats d'una política educativa a la ciutat de Buenos Aires, tant des de la perspectiva dels usuaris, que serien les famílies, com de la perspectiva de les institucions, és a dir, els centres de primària. Aquests són en última instància els que han d'executar aquesta política.

És una política que nosaltres anomenem d'aliança ‘publico-privada històrica en educació'. És a dir, l'Estat de la ciutat de Buenos Aires ofereix finançament a l'oferta a partir de subsidis per abaratir el cost d'accés de famílies de classe popular a centres d'educació primària privats. Com a conseqüència de què? Fonamentalment d'un dèficit estructural de places en el sistema d'educació públic en alguns barris. En termes d'una racionalitat cost-eficient, l'Estat es planteja subvencionar centres d'educació primària privats per garantir l'accés a famílies que viuen en aquests sectors. A causa de les dinàmiques de les urbanitzacions, sempre les zones més marginals són les que tenen menys oferta educativa. I al seu torn són les zones en què la població és més jove, per la qual cosa són les zones on hi ha més nens i nenes en edat escolar.
Aquesta inconsistència es pot solucionar de dues maneres. O bé l'Estat ho resol amb una forta inversió pública a nivell d'infraestructures, facilitats i equipament escolar, o bé la resol en col·laboració del sector privat. Aquesta última opció és suposadament l'opció més barata, més ràpida i més eficient. A més, en el cas d'Argentina, on la crisi fiscal és crònica, fer una forta inversió en política social, tot i que depèn del símbol polític, en general és una tasca difícil donades les restriccions pressupostàries de l'Estat.

El que jo estudio és el funcionament en la pràctica d'aquesta política més enllà dels objectius que es plantegen a priori, que sempre són teòricament consistents. Però després a la pràctica els actors no es comporten de la mateixa forma en què es va concebre amb el policy-maker.

Vull aconseguir uns insights que ajudin a corregir els desviaments d'aquesta política i que contribueixin al seu torn a pensar aquesta política en clau comparativa internacional. No és una política que només existeix en l'Estat de Buenos Aires. De fet, aquí mateix, després de la tornada de la Democràcia amb les escoles concertades, tot i que no és igual, tenen alguns punts en comú. El mateix passa en altres països de Llatinoamèrica. En general hi ha experiències similars, més velles o més noves. En el cas d'Argentina és una política molt vella. Hem de remuntar-nos als anys 40. Va travessar diferents modificacions i és per això que la esmentem com una 'aliança publico-privada històrica'. Aquests són temes que no apareixen en els mitjans en general. Però també hi ha un cas molt més recent. Durant l'any passat el protagonista va ser el Govern de Libèria. Com a conseqüència de forts dèficits estructurals per fer front a la demanda educativa, van decidir externalitzar tot el seu sistema educatiu en dues empreses que serveixen educació en altres parts del món. És un cas molt extrem. Ni tan sols l'auditoria corre per compte de l'Estat.

Quan un acaba el Doctorat, se li obren dos camins. Un camí més de tall acadèmic, i un altre camí que jo no en diria professionalitzant, perquè el Doctorat per se no és professionalitzant, però és més professionalitzant que l'altre. Això seria treballar en alguna organització internacional que treballi específicament sobre temes d’educació i desenvolupament com l’OCDE o la UNESCO. Aquestes sempre combinen investigació amb consultoria assessorament a policy-makers, etc. L’altre camí, el més acadèmic, també compta amb consultoria i assessorament per a organismes internacionals però el focus està més posat en la investigació. I en tot cas el que es pot fer en matèria d'assessorament és més secundari.

Jo sempre m'he vist molt més inclinat per anar cap a aquest camí més acadèmic. Gaudeixo molt fent classes, m'agrada més encara impartir classes arrelades en la investigació que jo faig. I no m'agrada donar-ne sobre alguna cosa que jo no hagi investigat. I això ha estat un primer indici de que el que m'interessa és una activitat acadèmica més centrada en la investigació. Així que quan acabi la tesi amb una mica de sort el meu objectiu seria poder accedir a alguna beca post-doctoral o començar a competir en alguna plaça més estable dins d'una universitat.

Tenia clar que volia venir aquí com a conseqüència del valor afegit dels programes doctorals que vaig veure, a diferència del que pot passar amb un màster o un grau, on el que importa és l'estructura del que la Universitat pugui oferir-te. En els programes doctorals, no estic dient que no hi hagi alguna cosa d'això, però és molt més important altres factors, sobretot la figura dels directors de tesi i el tipus de vincle que s'estableix dins del departament on un treballa. L'alineament entre les inquietuds que poden despertar entre els directors i les teves, la seva qualitat humana i la funció que puguin exercir com a brokers són factors clau. En altres paraules, són ells els qui t'obren la porta a participar en diferents instàncies de formació, congressos, publicacions conjuntes, participacions en capítols de llibres en els quals pots publicar avenços de la teva feina ... tot això és molt més important que qualsevol curs que un pugui dur a terme. Per poder desenvolupar competències i habilitats com a investigador, s'aprèn molt més a través d'aquesta dimensió pràctica. No només té a veure amb el simple fet d'investigar, sinó és més el concepte de difusió de la investigació i crear xarxes amb altres investigadors per enriquir el teu treball. Tot això, m'ho ha ofert l'Autònoma sense cap dubte.