La UAB ret homenatge a Josep Maria Vallès

Joan Botella, degà de la Facultat de Ciències Polítiques i de Sociologia, va obrir els parlaments recordant els més de 40 anys de relació que l’uneixen amb l’homenatjat i reconeixent la tasca de Vallès, impulsor de la Facultat de Ciències Polítiques i de Sociologia, a l’hora de definir com havien de ser el futurs politòlegs: “uns professionals que havien de donar respostes a qüestions sorgides de la realitat social, des de diferents vessants , amb una visió ampla del món i amb implicació personal”.
 

Quim Brugué, director de l’Institut de Govern i Polítiques  Públiques de la UAB i un del organitzadors de l’homenatge, va referir-se al llibre d’articles sobre Vallès editat per a l’ocasió ‘Josep Maria Vallès. Des de l’amistat i el reconeixement’  per destacar un punt comú dels autors al referir-se a Vallès: “la poc comprensible modèstia’’ d’un Vallès que ha exercit  “un lideratge fomentat en la saviesa però des de la proximitat, amb caliu i sensibilitat”. Segons Brugué, amb ell “és impossible destriar el tema personal del professional” i el va definir com el mestre que “explica allò que sap i ensenya allò que és”.
 

Itziar González, arquitecta, exregidora i exconsellera de l’Ajuntament de Barcelona, va explicar la seva vinculació personal amb Josep M. Vallès, al que va definir com un “territori sòlid i segur” des de que sent nena ell visita casa dels seus pares i ella es pujava, espontàniament,  a la seva falda: “als meus ulls era territori segur i ningú no dubta de la intuïció primigènia d’un infant”. Anys després, ell la va introduir en tertúlies i àmbits de participació que vàrem derivar en la seva voluntat de participació política des de propostes alternatives. 
 

Oriol Nel•lo, professor del Departament de Geografia de la UAB, va repassar l’experiència a la política activa de Josep M. Vallès,  des de que va rebre la invitació de Pasqual Maragall per  participar en política, passant per Catalunya Segle XXI, Ciutadans pel Canvi, el Parlament de Catalunya i, finalment, el govern de la Generalitat –on va ser conseller de Justícia al Govern tripartit presidit per Maragall de 2003 a 2006-. El projecte de Vallès va ser, segons Nel•lo, “necessari, ambiciós.... i frustrat” com el propi protagonista explica al llibre “Agenda imperfecta”. Vallès va voler participar i va voler contribuir  a fer comprendre i a divulgar: “sense perdre la voluntat critica, s’implica profundament en la política”. Segons Nel•lo,  va ser un diputat “dedicat, lleial i díscol alhora” i sobre la seva estada al govern  va lamentar que “en un govern de coalició l’independent és la baula més feble”. El seu compromís i distància critica, entusiasme i un punt d’escepticisme, capacitat tècnica i autoritat intel•lectual varen ser, segons Nel•lo, els trets principals del pas de Vallès per la política institucional: “va voler prendre part no pas com a un observador-participant –com es definia el propi Vallès- sinó com  participant observador”. 
 

Josep Oliver, catedràtic d’Economia Aplicada de la UAB, va centrar la seva intervenció en rememorar la seva experiència compartint govern de la Universitat Autònoma, una relació que, a diferència dels companys de taula, va definir de ”dura, dura, dura” per les circumstàncies que els varen tocar viure: “el model de universitat que Vallès liderava significava un canvi substancial a la cultura de la casa” i es va trobar moltes resistències: “ volia dirigir la nostra universitat cap a l’excel•lència docent i de recerca, el control de resultats i l’obligació de professors i personal no docent vers una feina de qualitat”. Segons Oliver, que va ser vicerector de Professorat  amb Vallès com a rector, aquesta no era una tasca gens fàcil: “era un equip formidable però vàrem perdre la reelecció”. Per al record queda, segons Oliver, que les mesures que Vallès proposava a inicis dels 90 s’han imposat finalment: “ha triomfat després de perdre perquè posteriorment la seva visió d’universitat ha estat assolida lentament a mesura que els que l’havien criticat prenien responsabilitats de govern  i adoptaven la mateixa política”. Per a Oliver, Vallès representa “empenta reformista, progressisme social i capacitat de lideratge”.
 

Juan Luis Paniagua, catedràtic de ciència política de la Universidad Complutense de Madrid, va recordar l’amistat que l’uneix amb Vallès des dels anys 70, forjada en multitud de reunions - de l’associació espanyola de ciència política, de degans de Facultat, per l’elaboració de la Llei de Reforma Universitària, etc.  – on va conèixer “un líder assossegat que no estressa als qui li envolten”.  Reconegut com uns dels impulsors dels estudis de ciències polítiques a Espanya, de la primera llicenciatura de la democràcia i de manuals de referència, Vallès és, segons Paniagua, el que avui “coneixeríem com un emprenedor”.  “La seva bonhomia –va explicar Paniagua- i l’exemple del compromís amb la idea de servei públic basada en valors son, ara per ara, un bé escàs”.

 

Vallès ‘paga’ els deutes

A continuació va intervenir l’homenatjat, que va agrair la presència del públic present i, recordant l’obra “El deute” del científic social David Graever, va fer una relació dels “deutes” que ha contret al llarg de la seva vida: des dels pares, passant pels mestres d’escola, companys d’estudis, professors d’Universitat, col•legues de disciplina, de política –amb una menció a Pasqual Maragall- fins arribar a la seva parella. Sobre la situació actual de la Universitat, Vallès va denunciar l’estratègia suïcida dels polítics actuals “que han descapitalitzat la Universitat”. I va finalitzar amb una cita del filòsof Norbeto Bobbio: “el patrimoni dels vells és la memòria”. Una llarga i sentida ovació va saludar les paraules de Vallès.
 

Finalment, el rector de la UAB Ferran Sancho va tancar l’acte afirmant que era un veritable honor participar d’aquest homenatge pel  “compromís demostrat per Vallès vers la nostra Universitat” tot reconeixent la seva tasca –“ des d’aquesta cadira elèctrica”- del Rectorat: “va propiciar que la UAB esdevingués una veritable universitat de campus i va introduir nous elements de gestió del que devia ser una universitat moderna i de referència”.  I, com a mestre, va valorar que “no hagués defugit l’objectiu de formar persones cíviques i reflexives més enllà de la transmissió de coneixements”. Sancho va finalitzar, recollint les paraules del propi Vallès al seu discurs, reconeixent-li “un gran deute com a professor, company, col•lega i rector”.