«És tan important el que passa com la manera com s'explica el que passa»

«La principal lliçó que he extret fent de periodista a l'Orient Mitjà és que cal escoltar abans de parlar i, sobretot, que no es pot jutjar mai prèviament»

«Te n'adones que estàs construït d’una manera i que t’has de desconstruir, estar obert i aprendre cada dia»

«El feixisme sempre ens ha volgut uniformes, iguals»

 

La periodista Txell Feixas (llicenciada en Periodisme, Alumni UAB) ha treballat els darrers deu anys com a corresponsal a l’Orient Mitjà per a TV3 i Catalunya Ràdio (3Cat). Ha cobert la guerra de Síria, el conflicte a l’Iraq, la caiguda d’Estat Islàmic, la Gran Marxa del Retorn a Gaza o el retorn del règim talibà a l’Afganistan. El 2021 va debutar com a escriptora amb Dones valentes, i el 2023 va presentar Aliades. Les nenes de Xatila desafien les regles del joc. Ha rebut el Premi Nacional de Periodisme i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya i el premi especial del jurat dels premis Montserrat Roig de l’Ajuntament de Barcelona, entre altres distincions.

-En la lliçó inaugural vas alertar d’un alarmant retrocés demogràfic global. Quins serien els símptomes d’això?

Un dels símptomes sens dubte és el que ens porta aquí, amb el lema «Unidiversitat». Donàvem per fet la diversitat: que és una realitat, que no és negociable, que no és discutible. No estem parlant d’una moda ni d’una quota. Però ens trobem que això, que era un consens, està sent un objectiu a perseguir i, a vegades, a batre. I això ho està fent l’extrema dreta, amb el discurs de l’odi.

Això ve del feixisme, que sempre ens ha volgut uniformes, iguals. Per a mi és l’atac principal a un valor que ens fa plurals com a societat, que ens fa democràtics, que està en risc i que hem de defensar des d’aquí, des de les aules, les universitats, i sens dubte des dels mitjans de comunicació, perquè són els que tenim el poder d’explicar aquesta realitat que volen unificar.

-Et refereixes també a què alguns governs democràtics i occidentals estan limitant els drets?

Sí, és una realitat i no cal anar gaire enllà. Sovint parlem de què està fent Trump o altres governs, però això passa a casa nostra, amb discursos de l’extrema dreta, molt conservadors, i de vegades de suposades esquerres que fan retallades que fins ara eren impensables. Hem d’estar ben atents perquè drets molt bàsics humans, que donàvem per suposats, estan involucionant d’una forma molt alarmant i el pitjor és que molta gent no se n’adona.

-Què li diries a un estudiant perquè accepti la diversitat com una riquesa i no com una amenaça?

Li diria que la diversitat no és una opció. No podem pensar en un món que no sigui divers, la diversitat hi és, existeix i l’hem d’abraçar si el que de veritat volem fer és explicar el món com és. Ara, si el que volem és un relat interessat o ser uns periodistes que informem des d’una determinada vessant, deixant totalment coixa l’altra, doncs l’opció de no fer-ho divers és real. Ara bé, aleshores no es voldrà ser un bon periodista o un bon professional.

-En la lliçó inaugural vas dir que el que està en joc no és només qui té el poder polític sinó qui té el poder de definir-lo. Estem davant d’una guerra del relat?

Sí, sovint ens pensem que tot és estar pendent de la realitat, i no és tant així. En l’actualitat és tan important el que passa com la manera com s’explica el que passa. Estem davant d’una guerra per com se’ns explica aquesta realitat i, per tant, els mitjans de comunicació i els periodistes som vitals perquè d’alguna manera la definim, la construïm. 

-I com s’hauria d’ensenyar el periodisme a les facultats? Quins trets clau caldria tenir presents perquè hi hagi aquesta mirada diversa?

Per mi la diversitat de les universitats va molt més enllà d’oferir una assignatura puntual sobre aquest concepte. Ha de ser un aspecte transversal que impregni tota la formació al llarg de la carrera. Però també té molt a veure amb l’accés a la universitat. Si els alumnes que accedeixen a la universitat són tots d’una determinada classe social, d’una determinada raça, origen, etc… l’accés no queda ben equilibrat. 

Per tant, d’una banda, hem d’estar atents a la importància de la diversitat, però, d’altra banda, també a la importància de garantir un accés a les facultats que sigui plural.

-Quina valoració personal i professional has extret després d’estar deu anys informant com a corresponsal a l'Orient Mitjà? 

La lliçó que m’han donat aquests anys fora, al Pròxim Orient, ha estat, sens dubte, que cal escoltar sempre abans de parlar, perquè sovint als periodistes ens agrada molt això de parlar i no tenim una escolta suficient activa. Però potser la lliçó més important ha estat no jutjar prèviament. Molts anys fora m’han donat moltes bufetades (metafòricament) i moments de vergonya, perquè estàs construït d’una manera i veus que t’has de desconstruir, per justament acceptar la diversitat que tens al voltant i no pensar que la teva, que pressuposaves, és la bona.

Per tant, també una lliçó de cura d’humilitat i intentar cada dia construir aprenent, desaprenent i pensant que estem oberts a inputs que ens fan millors com a persona i com a periodistes, que al final jo crec que és tot bastant el mateix.

-En la lliçó inaugural vas oferir un homenatge al poble palestí, i en concret, als companys periodistes, molts dels quals han mort durant la guerra.

Sí. Hannah Arendt deia que el que busca un genocidi és aniquilar la diversitat, que és la que ens fa humans. I per això volia parlar del poble palestí i també sobretot de la diversitat de mirades que ens estan fent arribar tots els periodistes. Una realitat jugant-s’hi la vida cada dia. Gràcies a aquests punts de vista, sabem què passa en aquest enclavament palestí. Per tant, volia homenatjar-los. Pensa que perquè nosaltres veiem, escoltem o llegim què hi passa allà, ja  han mort més de 250 professionals.

-Com a corresponsals en zona de conflicte, us jugueu la vida. Tu aviat tornaràs a marxar. No tens por?

És evident que sempre que viatgem per fer una cobertura hi ha un punt de por, i és sana perquè moltes vegades és aquesta la que ens salva. És el termòmetre per avançar o no avançar a prendre una decisió o no prendre-la.

Però realment la por o el temor el pateixes per la gent que deixes allà. Nosaltres som uns afortunats realment. Entrem als països i en sortim amb passaports, visats i equips de seguretat, sabent que a la tornada tindrem una casa, una família, uns amics, una psicòloga o psicòleg si ens cal. I, en canvi, la gent que ens confia la seva història es queda allà i moltes vegades no en saps res més. Per tant por, la justa, i des del privilegi absolut.

 

Notícia La UAB inaugura el curs acadèmic 2025-2026 reivindicant la diversitat.