"Si Estat Islàmic ha estat tan poderós és perquè Occident no volia eliminar-lo"

28/09/2017

Yasmeen Hanoosh, professora de la Portland State University (EUA), va oferir la xerrada "Minories a l'Iraq d'avui: una perspectiva interdisciplinària" en l'acte d'inauguració de curs del Màster en Estudis Àrabs Contemporanis, que va tenir lloc el 22 de setembre, a la Facultat de Traducció i Interpretació. Hanoosh és especialista en traducció literària de l'àrab i en literatura iraquiana. És experta també en cinema àrab i en minories a l'Orient Mitjà. La seva conferència va ser impartida en àrab amb traducció simultània.

Quantes minories hi ha a l'Iraq?

Hi ha moltes: minories ètniques, nacionals, lingüístiques, culturals... I algunes no estan reconegudes: els homosexuals, per exemple. Hi ha també grups religiosos, com els Baha'is, la identitat dels quals no existeix formalment. Si comptem totes, en trobem entre vint i trenta. Les principals minories ètniques i lingüístiques són els kurds -un grup ètnic, no religiós-, els cristians i els turcmans.

Durant la seva conferència, va parlar d'un procés d'arabització. Quan va tenir lloc?

Hem de remuntar-nos a la creació de l'estat d'Israel, el 1948. Els estats àrabs van necessitar afirmar la seva "arabitat" i la seva unitat per combatre la presència d'Israel a la regió. Gamal Abdel Nasser, a Egipte, va llançar la idea de la identitat àrab més enllà dels estats i les seves nacionalitats. Quan el partit Baas va arribar al poder a l'Iraq (1968), volia capitalitzar aquesta idea. I Saddam Hussein pretenia liderar tota la nació àrab en la lluita contra Israel i unir tota la regió. Hi va haver un procés gradual que va convertir tothom en àrab o kurd, i res més. En els censos iraquians de 1977, sota el govern d'Ahmed Hassan al-Bakr (que va precedir Saddam Hussein), moltes de les minories van optar per declarar-se àrabs. Les seves llengües van deixar de ser ensenyades a les escoles; només els kurds tenien dret a ensenyar la seva pròpia llengua a més de l'àrab. I en el cens següent, el 1987, a causa de la guerra amb l'Iran, moltes minories es van identificar com a kurdes enlloc d'àrabs per evitar el servei militar.

Com era la relació entre les diferents comunitats abans de l'ocupació nord-americana?

Definitivament millor. La infraestructura del país era més forta i estable, i això ajudava a estabilitzar també les relacions socials i culturals. Després, va ser fàcil que sorgissin grups polítics extremistes que perpetressin accions violentes contra grups menys poderosos. Hi va haver molta violència i, a més, una guerra civil entre les majories. Les minories es van veure atrapades en la lluita entre sunnites i xiïtes per ser més febles i menys nombrosos.

Quines conseqüències han tingut aquests enfrontaments?

El pic de violència sectària es va produir entre el 2004 i el 2007. Tot tipus de grups estaven en el punt de mira: xiïtes contra sunnites, sunnites contra xiïtes, i tots dos en contra de qualsevol que parlés una llengua diferent o practiqués una altra religió. La gent va començar a desplaçar-se dins de l'Iraq buscant emplaçaments més segurs en llocs on hi hagués una major concentració del seu grup; altres van abandonar l'Iraq. El 2012, hi havia quatre milions d'iraquians desplaçats internament o externa. La minoria cristiana, per exemple, representava al voltant del 5% de la població total abans del 2003 i ara és menys de l'1%. Aquest és un gran canvi per a un país que havia estat molt multiètnic, plurilingüe i multireligiós, i estava orgullós d'aquesta pluralitat. És una cosa que lamenten fins i tot les majories.

Els partidaris d'Estat Islàmic són exclusivament sunnites?

Estat Islàmic és un ens sospitós amb una lectura molt extrema de l'islam sunnita. No està clar com es va infiltrar a l'Iraq. Molta gent diu que van ser implantats allà per agents no àrabs ni iraquians, o que són una extensió del colonialisme occidental a l'Iraq i a Síria. Si encara són poderosos o ho han estat durant tant de temps és principalment perquè Occident no volia eliminar-los. Si hagués volgut, hauria estat molt fàcil. La idea generalitzada és que es tracta d'un ens artificial; i que va ser gairebé inevitable que, davant del buit polític, un grup extremista arribés i s'aprofités de la situació. Si no hagués estat Estat Islàmic, hauria estat un altre. Hi ha molts grups extremistes des de 2003 i no només sunnites: per exemple, hi ha el exèrcit d'al-Mahdi, que és xiïta. Qualsevol que tingui poder i voluntat d'exercir la violència guanyarà quan no hi ha llei. Això és el que va passar a l'Iraq.

Quin és l'estatus polític de les minories a l'Iraq actual?

No hi ha un estatus únic. Hi ha moltes minories tractant de demostrar que mereixen una millor representació política i el reconeixement de més drets. Però hi ha també minories dividides entre elles. Per exemple, els cristians tenen sis places al govern iraquià però no es posen d'acord en una política comuna. Alguns volen tenir una regió autònoma pròpia i autogestionada a Nínive; altres volen pertànyer al govern kurd; i altres prefereixen seguir sota el govern de l'Iraq.

Considera útil el sistema de quotes en el govern, el parlament, etc.?

A nivell pràctic, ha estat problemàtic. Des del punt de vista ètic, es podria atorgar més representació a minories que no tenen cap. Però la gent pot tenir necessitats que no són representades pels partits kurd, cristià, etc. A més, hi ha molta corrupció en el sistema polític iraquià des del 2003 i la representació de moltes minories és només superficial mentre els poderosos fan tractes sota mà.

I què creu que passarà amb el referèndum d'independència kurd?

L'ambient és molt tens. El govern kurd, liderat per Massud Barzani, té moltes esperances en que el referèndum impulsi la independència de la regió kurda. No obstant això, hi ha moltes amenaces. Bagdad l'ha rebutjat molt clarament; oficials turcs estan pressionant contra aquest moviment; Iran s'està mobilitzant... Molts iraquians, pel que veig en mitjans de comunicació, temen que, si el Kurdistan es separa de la resta de l'Iraq, la seqüela immediata sigui una guerra civil. Jo no sóc una analista política; entenc que una gent que és lingüísticament, històrica i ètnica diferent vulgui tenir autonomia, especialment quan s'han estat governant a ells mateixos des de 1991. És una reivindicació lògica, sobretot en una regió tan inestable.

Més informació: Màster en Estudis Àrabs Contemporanis