"Per la majoria d'adolescents trans, els contextos educatius són un desert sense referents"

MiquelMisse

"La llibertat sexual i de gènere són riqueses col·lectives que ens fan bé a tots i totes", explica Miquel Missé -sociòleg, ex-estudiant i activista trans-, en aquesta entrevista, prèvia al pregó que va oferir a la Festa Major de la UAB, el dijous, 10 de novembre .

02/11/2016

"Vaig trigar uns dos anys en aconseguir que em canviessin el nom a les llistes del professorat, al correu electrònic, al carnet d’estudiant. Tot allò que m’identificava remetia a un gènere amb el que jo ja no m’identificava. No crec que la gent que em trobava estigués en contra, senzillament només ho pensaven des de la seva lògica burocràtica i no calculaven el que estava suposant per a mi aquella situació".

El passat 10 de març la UAB va aprovar el "Protocol d'actuació contra l’assetjament sexual i l’assetjament per raó de sexe, d’orientació sexual, d’identitat de gènere o d’expressió de gènere de la UAB. Actualment, la UAB treballa en l’elaboració del Protocol d’actuació pel canvi de nom de les persones transsexuals. La millora que representen aquests protocols i mesures es vol acompanyar i reforçar amb campanyes de sensibilització, conscienciació i visibilització. Per aquesta raó, l’edició d’enguany de la Festa Major de la UAB té com a lema “Fora la LGTBIfòbia de la UAB”.

El pregoner va ser Miquel Missé, Alumni UAB (va estudiar-hi Sociologia) i activista trans. Va ser el primer estudiant de la UAB que va demanar a una administració com la universitat, fa gairebé deu anys, que el tractessin amb el sexe/gènere amb el que se sentia identificat i no amb el que havia nascut físicament.

1- Sempre s'ha dit que ser transsexual és haver nascut en un cos equivocat. És així?
És cert que en el nostre imaginari cultural la transsexualitat està lligada a aquesta idea del cos equivocat: el cos com una presó. Part del meu treball com a activista és precisament posar en qüestió aquesta idea. Els cossos no estan equivocats, en tot cas són els significats socials que els hi donem.

2.- La cirurgia per a una persona transsexual és el gran remei?
Per molta gent sí que ho és. Quan el teu cos no és com a tu t’agradaria que fos i això et genera grans patiments, la cirurgia pot convertir-se en un remei. Però no només en el cas de la gent trans, en moltes situacions. Ara bé, crec que hem de reflexionar seriament al voltant d'aquest fet. El malestar amb el cos de les persones ens indica moltes coses de la nostra estructura social.

3.- Què és, doncs, la transsexualitat?
A mi m’agrada parlar del fet trans, que engloba la transsexualitat i el transgenerisme. Jo diria que és el fet de voler viure en un gènere, i a vegades en un cos, que no són els que han estat assignats al néixer.

4.- De la teva experiència a la universitat, a la UAB en concret, com a persona trans, quines conclusions vas extreure? 
Moltes coses. La primera, que el fet trans necessita de moltíssima pedagogia. Vaig trigar uns dos anys en aconseguir que em canviessin el nom a les llistes del professorat, al correu electrònic, al carnet d’estudiant. Tot allò que m’identificava remetia a un gènere amb el que jo ja no m’identificava. Vaig recórrer despatxos, finestretes, passadissos, sense èxit. No crec que la gent que em trobava estigués en contra, senzillament només ho pensaven des de la seva lògica burocràtica i no calculaven el que estava suposant per a mi aquella situació.

També vaig adonar-me del privilegi que tenia, perquè la majoria de gent trans que jo coneixia no havia accedit a la universitat. Ara sembla que les persones trans estan més presents a la universitat, però en aquell moment no era tan així. Alhora també vaig sentir la solidaritat de molta gent, per començar vaig tenir la sort de conèixer un altre noi trans a la facultat de periodisme. Vam fer molta pinya. També tinc un record molt gran dels companys i companyes de l’Associació Sin Verguenza. Sens dubte, em van fer sentir molt menys sol.

5.- Per què són important les campanyes de sensibilització, especialment en els contextos educatius?
Per la majoria d’adolescents trans, els contextos educatius són un desert sense referents. Crec que la sensibilització en aquests moments ha de ser per sobre de tot un missatge d’empoderament cap a aquelles persones que se senten aïllades o que estan sentint coses que els hi semblen estranyes. Tenir referents, conèixer els teus iguals, és una part molt important en un procés de transició de gènere.

6.-  La intolerància davant les persones que són diferents a la majoria, com s'acaba? Quin seria el remei, davant la societat actual?
La intolerància com a fenomen social crec que està connectada amb qüestions molt complexes. L’odi cap a allò desconegut, la incapacitat d’empatitzar amb l’altre, la violència contra les minories socials, tot això ens indica que alguna cosa en les nostres societats no funciona. I sobretot que la forma en que en les nostres societats pensem l’individu i la comunitat no ens ajuden a conviure. En el cas concret de les persones trans, crec que la nostra existència en si qüestiona d’alguna manera un model que s’havia presentat com a inalterable: les diferències entre homes i dones. I molta gent se sent profundament incòmode davant d’una persona trans precisament perquè se sent interpel·lada o qüestionada en aspectes que li generen inseguretat, que li desmunten les seves creences sobre el que és ser home o dona.

7.- El fet de ser activista trans suposo que respón a algun objectiu...
Al principi, vaig començar a implicar-me perquè em sentia en deute amb els i les activistes que m’havien acollit, sentia que aquella feina era una cadena en la que jo també havia d’aportar-hi alguna cosa. Però ara, més d’una dècada després, l’activisme que faig està relacionat en difondre referents, construir espais perquè la gent es pugui pensar d’altres maneres, i sobretot, posar en qüestió els mandats obligatoris de la transsexualitat.

8.- Com a sociòleg i persona propera a tot el moviment, consideres que la societat ha avançat en aquest sentit? La gent jove està pujant realment més tolerant ara que fa uns anys? 
Com a sociòleg el més prudent seria dir que falten recerques en aquest àmbit. Les qüestions LGTBI han estat molt poc estudiades en el nostre territori, i encara més la percepció social que se’n té. Més enllà d’això, tinc algunes intuïcions sobre com ha estat l’evolució en els darrers deu anys. Crec que la visibilitat del fet trans ha crescut amb molta força, i que els discursos contra la patologització de la transsexualitat s’han situat a les agendes polítiques. Alhora, veiem com l’edat d’inici de la transició és cada cop més jove. Ara bé, la pregunta que em faig és si tota aquesta visibilitat i facilitat d’accés ens porta a la llibertat de gènere o només facilita la transició d’un gènere a l’altre.

9.- Recentment la sanitat catalana ha decidit despatologitzar la transexualitat en el sentit que ja no caldrà un informe psiquiàtric per tal de fer el trànsit. És important aquest pas?
Quan aquests dies llegia la premsa això, pensava que més que un avenç, és una vergonya que a l’any 2016 el sistema sanitari català reconegui que la transsexualitat no és una malaltia. Dit això, més que un pas, és una declaració d’intencions que anteriorment ja havien fet el Govern espanyol, el Parlament Europeu i Nacions Unides. Ara caldrà que es faci efectiu. I després caldrà seguir treballant en l’imaginari social del fet trans, que lamentablement, encara està profundament medicalitzat.

10.- Fa uns anys Catalunya va aprovar la llei contra l'homofòbia. Com veus aquesta llei? És suficient?
Sens dubte va ser un pas per reconèixer una realitat que fins al moment no havia rebut l’atenció institucional que requeria. Ara bé, si la despatologització de la transsexualitat ha de portar el ritme del compliment de la llei contra la homofòbia, no anirem bé. Tenim moltíssima feina com a societat en relació a la diversitat sexual i de gènere, no només en relació al col·lectiu LGTBI, sinó com a grup social. La llibertat sexual i de gènere són riqueses col·lectives que ens fan bé a tots i totes.

11.- Quin missatge de fons voldries que arribés  a través del teu pregó a totes les persones que formen part de la comunitat universitària, i a la societat, en general?
Encara estic meditant-ho, però el que si voldria és reconèixer als i les estudiants trans que arriben a la universitat, tot i les pors, els dubtes i les inseguretats. Per mi son uns herois i unes heroïnes.

 

Notícies relacionades

Setmana Saludable i Sostenible

Setmana Saludable i Sostenible a la UAB

Tindrà lloc de l'1 al 5 d'abril i seran més de 40 activitats gratuïtes per a tota la comunitat universitària: xerrades, tallers, activitats esportives, caminada, cursa, etc. El dimecres, 3 d'abril, a la Rambla Nord del campus (enguany es canvia la ubicació) hi haurà música i menjar amb les food-trucks. Llegir més

Totes les notícies