Noves descobertes sobre la necròpolis del jaciment bizantí de Tell es-Sin, a Síria

05/05/2020

Un estudi revela les característiques de la població que va ser enterrada a la necròpolis de Tell es-Sin, un jaciment bizantí datat entre els segles V i VII dC que es troba a Síria, al marge esquerre del riu Eufrates. Els autors principals són Ferran Estebaranz Sánchez, de la Facultat de Biociències de la UAB, i Laura Martínez, de la UB.

En la recerca, publicada a la revista Bioarchaeology of the Near East, també hi han participat Juan Luis Montero Fenollós, professor de la Universitat de la Corunya i director del projecte d’excavació del jaciment de Tell es-Sin, i altres experts de la Casa de l’Orient i de la Mediterrània (França), la Universitat de Yarmouk (Jordània) i la Universitat Mykolas Romeris (Lituània).

La Muntanya de la Dent de la Síria antiga

El jaciment de Tell es-Sin (de l’àrab, Muntanya de la Dent) ocupa una extensió de vint-i-cinc hectàrees situades al bell mig d’una zona de pas dels antics exèrcits bizantins i perses sassànides. Està dividit en l’acròpolis, la ciutat baixa i la necròpolis, que ocupa unes set hectàrees. Es troba a prop del sud-est de l’actual ciutat de Deir ez-Zor, a la frontera entre Síria i l’Iraq, i es considera un kastron, és a dir, un lloc d’avançada amb funcions tant administratives com militars. La mida del jaciment, la seva estructura urbana i la seva naturalesa fortificada suggereixen que es devia tractar d’una antiga polis de la qual encara es desconeix el nom antic.

Tell es-Sin és una de les necròpolis més importants del Creixent Fèrtil al Pròxim Orient, «però encara se’n sap molt poc», apunten els autors. El nou treball vol aprofundir en el coneixement de les poblacions de la frontera de l’imperi bizantí durant els segles VI i VII, un període del qual escassegen les necròpolis i les restes esquelètiques.

Una fortificació enmig del mapa militar del Pròxim Orient

«Mesopotàmia era una regió defensiva estratègica davant les incursions i invasions tant de perses com d’àrabs. En aquest context, Tell es-Sin podria haver estat afectada per la reorganització territorial i militar realitzada per l’emperador Justinià, que va promocionar la fortificació de les poblacions del limes a mitjan segle VI de la nostra era», detalla Laura Martínez, professora del Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals de la Facultat de Biologia i primera autora de l’estudi.

Les primeres excavacions arqueològiques de la necròpolis bizantina de Tell es-Sin daten de 1978 i van ser dirigides per Assad Mahmoud, director general d’Antiguitats i Museus a Deir ez-Zor en aquell moment. El 2005, el treball investigador de la primera missió arqueològica siroespanyola a la zona —coordinada per la Universitat de la Corunya— va posar en relleu la importància de la necròpolis del jaciment de Tell es-Sin, que va formar part del limes Diocletianus de l’Orient, juntament amb els de Tell es-Kasra i Circesium (actual ciutat de Buseira). En total, els experts han identificat 170 hipogeus en una necròpolis que podria contenir fins a mil tombes.

Tombes i arqueologia bizantina en territori sirià

Tal com explica Ferran Estebaranz-Sánchez, «les mostres procedents de Tell es-Sin representen un conjunt heterogeni i esbiaixat de restes esquelètiques que corresponen a tombes saquejades en el transcurs del temps. Mitjançant mètodes biomètrics tradicionals, aquest estudi antropològic volia proporcionar informació sobre el sexe, l’edat de la mort, l’estatura i altres variables morfològiques dels individus excavats en aquest jaciment».

La mostra analitzada —només una petita part del nombre total d’enterraments de Tell es-Sin— inclou les restes humanes procedents de deu hipogeus excavats per la missió siroespanyola. En total, s’han analitzat 71 individus (com a mínim, divuit correspondrien a homes i dotze a dones).

Segons els experts, no s’ha observat biaix en relació amb el sexe o l’edat en les restes estudiades, i destaca la manca d'infants en comparació amb altres llocs (es podrien haver enterrat en altres nínxols a l’entrada de la tomba). Així mateix, hi ha com a mínim entre un i cinc individus enterrats dins de cada nínxol (la mitjana és de tres cossos per nínxol, incloent-hi subadults i adults), d’acord amb el model de sepultura col·lectiva típic de la Síria antiga.

Tot i l’estat de fragmentació de les restes, l’equip ha pogut estimar l’estatura de la majoria d’individus. «L’estatura mitjana estimada a partir dels ossos llargs de l’extremitat superior és de 174,5 cm per a homes i de 159,1 cm per a dones. Aquests valors són molt similars als estimats a partir del diàmetre del cap del fèmur: 176,1 cm per als individus masculins i 164,5 cm per als femenins», assenyala Estebaranz Sánchez.

«Com a conclusió —continua—, l’estatura estimada per a la població bizantina de Tell es-Sin és similar a la d’altres poblacions bizantines contemporànies».

Prop del 25 % dels individus presentaven cribra orbitalia, i un 8,5 %, hiperostosi poròtica, unes alteracions dels ossos cranials tradicionalment associades a quadres d’anèmies per deficiència de ferro o vitamines, raquitisme, infecció o altres condicions inflamatòries.

La prevalença de malalties articulars degeneratives també era baixa, apunta l’estudi. Quant a la mostra dental, només un 2,8 % de les dents presentaven càries, un valor clarament inferior al d’altres jaciments bizantins contemporanis de la regió que es podria relacionar amb la baixa mostra analitzada del jaciment de Tell es-Sin.

Tell es-Sin: el final d’un assentament amb l’arribada de l’islam

El final de l’assentament de Tell es-Sin, en el primer quart del segle VII dC, va coincidir amb les guerres contra els perses sassànides i les tribus àrabs de l’islam. Malgrat les condicions del jaciment de Tell es-Sin i la situació actual a la regió —arran de l’ocupació per part d’ISIS—, el descobriment i l’excavació de fosses no saquejades en el futur és crucial per aprofundir en el coneixement d’aquesta població.

«Per això, actualment estem analitzant el patró de microestriació bucal per poder inferir la dieta de la població i així completar el model biocultural de les poblacions frontereres amb els grans imperis de l’antiguitat», conclouen Laura Martínez i Ferran Estebaranz Sánchez.

Referència de l’article:

Martínez, L. M.; Estebaranz-Sánchez, F.;  Khawam, R.; Anfruns, J.;  Alrousan, M.;  Pereira, P.; Pérez-Pérez, A.; Montero-Fenollós, J. L. Human remains from Tell es-Sin, Syria, 2006-2007. Bioarchaeology of the Near East, April, 2020.