"La diferència entre guanyar i perdre és sovint no abandonar"

La perseverança, la mentalitat positiva i la força de voluntat són valors que la Núria Picas diu que cal tenir per superar obstacles, tant a les curses, com a la vida mateix. Ha vingut a la UAB a explicar la seva experència, davant d'estudiants captivats pel seu esperit de superació i positivisme, i a animar-los a participar a la Cursa de la UAB.

02/12/2015

"A les curses, com a la vida, amb qui competeixes realment és amb tu mateix"

Campiona del món de la Ultra Trail World, la Núria Picas s'ha convertit en un referent per a esportistes, amants de la natura i tot tipus de persones que admiren l'esforç de superació. És considerada per molts com una "Kilian Jornet", que li ha prologat el seu llibre "Córrer per ser lliure" (Columna), sobre la seva experiència vital com a corredora. Ha vingut a la UAB el dia 2 de desembre a oferir una xerrada i presentar aquest llibre. Nascuda a Manresa l'any 1976, la seva vida sempre ha anat lligada a la natura i l’esport. Va guanyar una plaça al cos de Bombers de la Generalitat a Berga el 1987, on viu des d'aleshores, amb la seva família, i on realitza pràcticament tot l’entrenament. Ha animat a tots els assistents a participar a la cursa solidària de la UAB, el proper diumenge, 13 de desembre.

-Per què corres ultratrails, aquestes curses tant dures de 24 o més hores per la muntanya?
-En un principi no era la meva prioritat. Però em vaig lesionar el peu i una cosa em va portar a l'altra. Els metges em van dir que no podria correr mai més, i vaig estar set anys sense córrer, fent altres activitats com bicicleta de muntanya, escalada, esquí de fons,...fins que poc a poc vaig tornar a fer muntanya i començar amb les ultra-trails.

-Deu ser molt dur, deu haver moments de molt patiment, no?
-Sí, hi ha moments de patiment i molt durs, però cal aprendre a gestionar-ho. Cal coneixe't molt bé a tu mateix i al teu cos. El veritable competidor, a les curses, com a la vida, ets tú mateix. De fet, el patiment és momentani, però la "glòria" quan l'acabes, és per sempre. En els moments més durs, em dic a mi mateixa "vinga, va, Núria, que d'aquí 8 o 10 hores, estaré sota la dutxa". I de fet, tot el que costa, si ho aconsegueixes, té encara més recompensa. Si tot fos molt fàcil no seria tan valuós.

-Quins han estat els moments més complicats?
-Una vegada em va passar que em vaig quedar paralitzada just abans d'arribar. No podia ni caminar ni córrer després de portar un munt d'hores corrents. Jo veia l'arc d'arribada però no em podia moure. La diferència entre guanyar i perdre és sovint no abandonar. I al final vaig poder arribar, gràcies als ànims d'un amic que se'm va posar al costat i em va començar a explicar acudits. Al Montblanc, ara fa poc, vaig abandonar al cap de pocs kilòmetres de començar la cursa, però em servirà l'experiència per aprendre per properes curses. Em vaig posar massa pressió a mi mateixa i crec que em va perjudicar.

-Algunes recomanacions per a algú que s'estigui plantejant començar a preparar-se per a fer ultratrails?
-Abans que res, cal passar-s'ho bé, és la clau. Després cal conèixer molt bé el cos. I sobretot cal anar pas a pas. Començar a caminar per la muntanya, a fer curses de 5 o 10 km., després una mitja marató, fins arribar a una marató, etc... Cal saber com et trobes i mesurar les forces...És com una partida d'escacs una ultra-trail.

-Tú ja ho portaves al cos, no?
-Jo des dels 2 anys que els meus pares em portaven a la muntanya, anàvem molt a Montserrat, que m'encanta, abans i ara. A mi el que de veritat m'agrada és l'escalada, però no ens avenim tant com a les curses i ultratrails. També faig sovint esquí de muntanya, bicicleta de muntanya i alpinisme. Tot això m'encanta. I allà on visc, a Berga, és un paradís per practicar-ho, és un petit gimnàs a l'aire lliure. També m'entreno corrent, com si fes footing. Per exemple va molt bé fer el carrilet de Girona a Olot o viceversa per preparar-me.

-Com gradues les teves forces en curses tant llargues?
-L'ideal és començar a un ritme normal i acabar amb el mateix ritme, començar i acabar tal com has acabat. El difícil és saber anar lent perquè quan surts tens tanta energia que la pots gastar tota i això pot ser perjudicial perquè al final te'n pot faltar. Jo, per exemple, corro escoltant Lluís Llach, em va molt bé; i també altra música lenta, que em fa retenir i anar fent al meu ritme.

-No creus que aquestes curses tant dures i que requereixen tant d'esforç, a la llarga, poden repercutir negativament en la teva salut?
-No. Bé, jo estic controlada per una doctora, a qui tinc total confiança, i em trobo i em sento bé. El dia que no gaudeixi i no em trobi bé fent el que faig, ho deixaré, ho tinc clar.

-"Córrer per ser lliure", el títol del teu llibre, va en un doble sentit, no?
-Sí, sí, i tant. No puc negar-ho ni em vull amagar d'uns sentiments que tinc.

-I ara, en aquests moments, què en penses de tot el que està passant a nivell polític sobre aquest tema?
-Doncs no pensava que hi hauria tantes pedres pel camí! La CUP, la veritat, m'ha defraudat. Jo anava a les llistes de Junts pel Sí. Tot i que no he votat mai Convergència penso que calia unir-se per arribar a un objectiu. Ara és urgent posar-se d'acord. Em sap molt greu el que està passant. Les esquerres sempre han anat dividides i això ens fa més mal que bé. És una llàstima.

-La teva propera cursa quina és?
-La propera és el 25 de gener, a Hong-Kong.

-I com t'entrenaràs?
-Tinc un mes i 3 setmanes. Ara començaré amb els entrenaments. No sóc gaire metòdica en això, em deixo portar molt, la veritat. Començaré corrent 12 hores setmanals, després 15 h, després 20 hores... Ho combino fent escalada i esquí de muntanya, que m'agrada molt. També aniré a córrer pel carrilet Girona-Olot, que són 4 horetes planes.

-Si els teus fills et diguessin que voldrien dedicar-se a fer ultra-trails què els hi diries?
-Els hi diria que endavant, que facin allò que els faci més feliços: si volen fer ultratrails, que les facin; i si volen tocar el piano, que el toquin. És a dir, allò important és fer el que et fa feliç.