"És necessària una altra manera de fer justícia”

GingerLerner
La jutgessa, durant la seva estada a Barcelona el passat 6 de febrer.

Més humana, més empàtica i escoltant més a l’altre. Aquesta és la manera de fer justícia que es necessita perquè el sistema funcioni. Ho diu la jutgessa Ginger Lerner-Wren, que va crear el primer Tribunal de Salut Mental dels Estats Units, el 1997. Ha vingut a Barcelona, a les jornades Justa-Ment, co-organitzades pel Core de Salut Mental de la UAB.

10/02/2020

"Cal una justícia més humana, més empàtica i escoltant més a l’altre perquè el sistema funcioni".

La jutgessa del Comptat de Broward (Florida, Estats Units) Ginger Lerner-Wren, que ha obtingut reconeixements per innovar en la justícia, fa conferències a nivell inernacional sobre la resolució de problemes de justícia en els tribunals de salut mental i sobre la jurisprudència terapèutica. Va participar a la Jornada "Justa-Ment: repensem la justícia - Salut Mental", co-organitzada per la UAB i l'associació AFATRAC, que va tenir lloc el dijous, 6 de febrer, a Barcelona, amb l'objectiu de reflexionar sobre les necessitats dels joves amb problemes de salut mental puguin exercir el seu dret a la salut i a una justícia restaurativa.

-A què es dedica un Tribunal de Salut Mental? I per quin motius el vau crear, l’any 1997?
El vam crear perquè vam veure que teníem un problema greu que ens afectava a la comunitat. Molta gent havia estat arrestada amb malalties i trastorns mentals, i al 1993 es va reconèixer públicament el problema. Havia una saturació a les presons de persones amb problemes mentals. A més, es va produir un important nombre de suïcidis dins la presó de persones que patien aquestes malalties. Els jutges es trobaven que no sabien que fer davant aquestes persones, ni com jutjar-les, anaven molt perduts. Era un sistema judicial deplorable.
Fins i tot, va sortir un reportatge al New York Times que va fer un periodista famós on es constatava que les presons d’Estats Units s’havien convertit en centres psiquiàtrics. I allò va encendre les alarmes. Aquests tribunals són voluntaris, l’acusat decideix si hi participa o no. A Estats Units vam fer els primers, però ara també són molt populars a Austràlia, per exemple.

-I la situació ha millorat després de més de 20 anys?
Hem millorat, tot i que el sistema no s’ha transformat suficientment. Calen més polítiques per les malalties mentals i es necessiten més recursos. Són necessàries les innovacions en el sistema judicial per afrontar aquest problema. Necessitem col·laboració amb tots els implicats i tots els serveis. Els tribunals especialitzats funcionen amb molta col·laboració. Continuaran perquè salven persones i la gent s’hi sent a gust de participar, no se senten un número més, són més personalitzats.

De fet, prop de 23.000 persones han evitat la presó al llarg d’aquest temps gràcies a aquests tribunals, perquè hi eren de forma inapropiada, s’ha detectat que el que havien de fer era un tractament en un hospital o bé anar a un centre de serveis a la comunitat.

-Vostè ha escrit el llibre “A court of Refuge: Stories from the Bench of America’s First Mental Health Court” (Un tribunal de refugi), on explica la seva experiència en els tribunals de salut mental. Quin és el missatge que vol transmetre amb el llibre?
És una eina d’aprenentatge, i en particular, per a les famílies, que no entenen el comportament del seu fill i desconeixen què fer davant aquestes situacions que viuen. He mirat d'explicar les meves experiències per ajudar-los a entendre que és un problema mental i com es pot encarar.

-El títol és significatiu: parla d’un tribunal com a refugi...
El títol realment il·lustra la missió amb la que vam crear aquests tribunals especialitzats, que és la de crear un "santuari", que els tracti de forma adequada, amb el missatge de "estem aquí per tu", "volem ajudar-te", i "tenim l’expertesa i especialització per ajudar-te". Les famílies pateixen i se senten discriminades, i l’estigma els afecta molt. Per això jo parlo de "refugi" i "santuari".

-Com es pot resoldre aquest estigma en la societat?
Escoltant les persones que tenen problemes de salut mental. Escoltant les seves històries i experiències personals. Potser veus un amic alcohòlic i l’escoltes i descobreixes tot el que hi ha darrera, que ha patit una depressió o té un trastorn determinat, o una persona indigent, que si t'atures veus com ha arribat fins allà.

I també cal aturar l'estigma amb educació sobre les malalties mentals, coneixent els fets i normalitzar les converses sobre elles, parlant-hi de forma natural, com qualsevol altra malaltia. I cal tenir clar que la salut mental forma part de la nostra salut, en general. Cal mostrar i ensenyar les malalties mentals. És una forma d’activisme. Per exemple, com el que va fer la Demi Lobato.

-Vostè parla molt de "Justícia terapèutica". En què consisteix? És especialment adequada per la a gent jove, i per a persones amb problemes de salut mental?
-Sí, i tant. Es va iniciar amb els judicis per a persones amb problemes de salut mental però actualment s’ha expandit i s’ha generalitzat. Quan fem justícia terapèutica el que fem és mirar d'humanitzar el més possible el procediment judicial per tal que no sigui una experiència negativa, al contrari. Ens vam plantejar què podem fer perquè drogoaddictes o persones que tenen algun problema de salut mental entrin al jutjat però que no hi tinguin por. Sempre tenint en compte les lleis, clar. Per aconseguir-ho s'ha de canviar el to, ser actius escoltant-los, treient les qüestions tècniques i burocràtiques i simplificant el màxim possible, i això transforma l’energia que es viu a la sala de judicis, es crea empatia entre tots els implicats.  Inclús si no estan d’acord amb les resolucions, se senten ben tractats i escoltats, i això és essencial.

-Però això és positiu per tots tipus de judicis i tribunals, siguin o no sobre malalties mentals, no?
-Sí, absolutament. És una forma nova de jutjar, diguéssim. Els acusats se senten ben tractats, i escoltats, encara que les decisions siguin dures. Quan jo era una “public guardian” portava casos de persones que tenien incapacitat que anaven a judici, i vaig tractar de fer que les decisions es prenguessin conjuntament i arribar a acords amb les persones afectades. Ells se sentien ben tractats, els transmetiem empoderament i autodeterminació. Era una forma de dignificar-los també. 

-Vostè imparteix classes a la NSU-Florida, New Southeastern University. Com transmet als seus alumnes  -futurs advocats o jutges- la seva sensibilitat respecte a les persones que tenen problemes de salut mental i cometen actes delictius. Quin missatge de fons els ofereix a classe respecte a aquest tema?
-Jo els ofereixo la teoria, el que marquen les lleis, etc. però també els transmeto molt fermament que cal innovar i fer “smart justice” (justícia Intel·ligent). Necessitem persones amb passió per la nostra feina per resoldre problemes de les persones i de la societat. Hem de resoldre situacions molt complicades, però cal fer-ho d'una manera diferent. No és només la teoria, és la forma com la duus a terme.

-Els juristes reben suficient formació per fer això?
-No està al currículum de Dret, ni tampoc quan estudies per jutge existeix la justícia restaurativa. No hi ha una cultura que promogui aquest moviment i és necessari.

-De la forma com parla, com ho diu i el que diu, sembla allunyada de la imatge de jutge que tenim.
-Bé, no sé, també hi ha molts jutges que pensen igual que jo. Cal que col·laborin junts per promoure aquest nou tipus de justícia. Cal innovar. Es necessiten jutges visionaris que tinguin passió per la feina i que vulguin solucionar problemes. Cal fer centres o incubadores de justícia. Si localitzes una manera de resoldre un problema i tens una idea, busca una estratègia i un equip per porta-la a terme. Una altra manera de fer justícia és necessària. 



 

 

Notícies relacionades

Totes les notícies