"Ara molta gent no creu en els polítics, però tampoc creu en moltes altres coses"

Entrevista al politòleg italià Bruno Dente, investit doctor honoris causa per la UAB el passat dilluns, 7 d'octubre. Aquest professor italià d'anàlisi de polítiques públiques de la Universitat Politècnica de Milà respon a preguntes sobre el descrèdit de la política, l'increment de partits populistes, la migració a Europa, entre d'altres.

09/10/2019

"Sobre la corrupció política penso que hi ha alguns països en els que s’ha perdut l’esperança en el progrés i la gent pensa que l’única manera de fer-se ric és robar".

-Per què serveix o per què hauria de servir la política?
-És l’habilitat per resoldre problemes col·lectius. Algunes polítiques són només normes o regulacions. Altres fan referència a serveis públics com ara escoles, hospitals, bombers,… Però ambdues vessants s’han de gestionar. Hi ha problemes, la majoria, que no es poden resoldre creant només normes o organitzacions, sinó que impliquen la col·laboració i cooperació per part de diferents actors públics o privats com ara el canvi climàtic, la immigració, etc…I l’anàlisi polític ha d’ajudar a això, a resoldre problemes complexos i variats per tal d’aconseguir arribar a un objectiu que millori el progrés de la societat.

-A Europa sembla que cada cop la gent creu menys en els polítics. Aquest descrèdit de la política es quedarà per sempre o només és puntual i característic d’alguns països mediterranis?
-Bé, a Estats Units també hi ha descrèdit en la política. En general, no es creu en els polítics. Abans de finals dels 80 els polítics europeus van ser dominats per les ideologies (democràcia cristiana, comunisme, …). Després això va anar difuminant-se i ara ja no hi ha pràcticament ideologia. La gent no creu en els polítics però tampoc creu en moltes coses. Fixa’t en la religió, per exemple. La gent vota menys que mai. A Portugal, per exemple, en les primeres eleccions van votar el 90%, i ara, les darreres ha votat el 40 i pico %... A més, hi ha molta competició entre els partits. Els partits populistes davant això proposen solucions miraculoses, i fallen, i aleshores i l’efecte és que la gent perd la fe en ells. Sinó fixeu-vos en el Brexit i tot el que ha passat.

-Quan els polítics no s’entenen i tot queda encallat, què cal fer? Són els ciutadans els que han d’actuar? Què pensa de l’anomenada “desobediència civil”?
-La desobediència civil va ser inventada per Gandhi per aconseguir un objectiu molt concret que era la independència de la Índia.

Actualment la política és molt complicada. Hi intervenen experts, mediadors, associacions, ONG’s, etc. Tenim moltes identitats diferents. El ciutadà mitjà no existeix. Tots som diferents i tenim necessitats diferents. I les identitats tenen diferents formes d’expressió i requereixen diferents solucions. És com una ciutat; hi ha molt mons dins d’ella: necessites organització urbanística, medi ambient, policia, escoles,… Amb tot això vull dir que el que cal és col.laborar i buscar solucions concretes a determinats problemes. I la desobediència civil és negativa de per si, va a la contra. I la nostra societat necessita treballar en sentit positiu i no negatiu.

-El “problema” de la immigració a Europa. Què pot fer la política? Hi ha solució? Hauria de ser una oportunitat única perquè els sistemes polítics europeus treballin conjuntament o més aviat el que ens està mostrant és una Europa on cadascú va a la seva?
-Cal discernir dos aspectes dins aquest àmbit del trànsit de persones: d’una banda, els refugiats de guerra que aplega Líban o Jordània, que volen anar a països on puguin treballar com Alemanya o França. D'altra banda, el segon problema és la pressió demogràfica a llocs com Àfrica, que està creixent, i que fa que Espanya, Itàlia o Malta apleguin a aquestes persones, tot i que ells no volen estar-se allà sinó anar a països del nord d’Europa. Hauríem d’acceptar-los i els països no volen.

Tractar un problema només agafant-lo per una banda és una equivocació perquè hi ha diferents vessants a tenir en compte. A Milà hi ha bandes de “gansters” de llatinoamericans que lluiten entre ells. Aquesta problemàtica cal abordar-la diferent, per exemple, que les dones filipines que treballen cuidant gent gran (a la regió de Llombardia,a Itàlia, n’hi ha 100.000!). Si no hi fossin aquí, qui cuidaria a la gent gran italiana? O a Gran Bretanya hi ha els metges pakistanesos i indis que omplen hospitals i són imprescindibles. Portugal necessita gent perquè té un problema demogràfic o també Canadà, on el govern està fent accions perquè hi vagin immigrants. Tot plegat, més complicat del que els polítics diuen als diaris.

-La corrupció és el gran mal de la política a països com Itàlia o Espanya, o només és un tret intrínsec en aquests sistemes polítics que no es dona als països nòrdics europeus, per exemple?
-Sí, segurament és un problema llatí, asiàtic o africà. És una cosa que va amb la cultura. Però la meva opinió és que hi ha alguns països en els que s’ha perdut l’esperança en el progrés i que l’única manera de fer-te ric és robar. És a dir, el problema per a mi no és un tema de lleis sinó de fer entendre a la gent que la col.laboració i cooperació és millor que lucrar-se un mateix. Avui probablement a Itàlia hi ha menys corrupció política que fa 30 anys. Però es continua tenint la idea que si coneixes algú a qualsevol lloc tindràs un millor tracte.

-Com veu la proliferació de partits populistes en les capitals d’alguns Estats membres de la Unió Europea?
-És el que deiem al principi de l'entrevista, la gent no té ideologia i està desencantada de la política. Aquests partits els hi prometen coses impossibles, com ara el Brexit, o d’altres. A Itàlia prometen un salari universal, per exemple. Són coses impossibles! Proposen solucions simples a problemes complexes i això no tira endavant.