“Hi ha una cosa que em queda per fer; treballar en una corresponsalia”

Ramon Pellicer a TV3

Ramon Pellicer es va llicenciar en Ciències de la Informació a la UAB. Recent llicenciat va treballar a la UAB com a professor, i va començar les seves primeres passes professionals a la ràdio, tot i que actualment ja porta més de 30 anys sent la cara visible de múltiples programes televisius.

27/09/2018

Ramon Pellicer ha sigut i és actualment la cara visible dels telenotícies a TV3, també ho va ser durant un temps a TVE, però la seva trajectòria és molt més àmplia.

El 6 de juny, Pellicer va ser a la UAB per conduir de l’acte de presentació del llibre col·lectiu commemoratiu L’audàcia del coneixement. 50 anys UAB. Vam aprofitar per parlar amb ell sobre els seus inicis radiofònics, per conèixer el moment en el qual va decidir dedicar-se al periodisme, i també per preguntar-li sobre la situació actual i el futur del periodisme i dels mitjans de comunicació públics.

 
Quan vas decidir estudiar Periodisme?
Jo anava als Escolapis de Sant Antoni Abat i hi va haver un capellà que em va suggerir, quan fèiem BUP, si volia encarregar-me de tirar endavant una revista. I des d’aleshores amb uns companys l’editàvem. Era una revista una mica de pa sucat amb oli, però va ser una feina que em va apassionar, perquè entrevistàvem als alumnes, als professors, fèiem articles i reportatges sobre les activitats que hi havia a l’escola. I el fet d’haver estat dirigint durant uns anys la revista, em va fer reflexionar i pensar que la  meva professió podria ser aquesta.
 
Com recordes la UAB? Com va ser el teu pas, la relació amb el professorat i amb altres companys?
En aquell temps estàvem de rellogats a la facultat d’Econòmiques. Els estudis de televisió i ràdio eren precaris, però era interessant. Fer una capbussada en les noves matèries i en la vida universitària ja era molt atractiu per tots els que començàvem.
Vaig simultaniejar els meus estudis amb feina. Estudiava a la tarda, i el tipus de gent és diferent del que hi ha al matí, van una mica més per feina. Crec que el fet de tenir una responsabilitat fora, i haver de compartir el temps i no poder-lo dedicar al 100% a la facultat, condiciona les relacions.
 
Aquesta primera feina ja estava relacionada amb el món de la comunicació?
Eren diverses feines, unes em servien per anar-me guanyant la vida i no estaven vinculades amb el periodisme, eren d’auxiliar administratiu, de mosso en un magatzem embolicant paquets i després repartint-los a les agències de transport. I simultàniament, era el boom aleshores de les emissores municipals, i intentava treballar a totes les que podia. Vaig estar a Ràdio Mollet, a Ràdio Estudi Esplugues i durant les vacances, com els meus pares estiuejaven a Blanes, vaig estar a Ràdio Pineda, Ràdio Malgrat...
 
Segueixes trobant-te amb els companys i companyes de la universitat?
Només hi ha un o dos companys d’aleshores amb els que m’he anat veient. Amb la resta, la veritat és que no.
 
Una trobada alumni seria una bona oportunitat, doncs.
Potser sí, de l’escola només en vam fer una, i va ser perquè un es va capficar en ajuntar-nos, i és l’única vegada que he recuperat el contacte amb companys.
 
L’any següent de llicenciar-te, vas tornar a la UAB a fer de professor. Com va ser l’experiència?
Molt gratificant, jo sempre havia pensat que no em dedicaria mai a la docència, era una cosa que descartava. Provar-ho em va anar molt bé perquè és un reciclatge constant, també em va servir per obrir-me als criteris, a les opinions i a les maneres de pensar de la resta de la gent. Em va servir per sistematitzar la informació i els coneixements que jo tenia i, per tant, per formar-me. Va implicar una dedicació alta perquè tot el que jo criticava dels professors, no vaig voler que mai m’ho critiquessin a mi, i això és posar-hi hores, significa personalitzar totes les feines, tots els treballs que feien. Me’n duia a casa les cintes de totes les pràctiques, les escoltava, les referenciava una a una, perquè si algun d’ells em deia: “Escolta! En aquella pràctica que vaig fer d’aquella cosa concreta, per què em vas posar aquesta nota?”, jo li podia contestar amb tota la solvència.
 
A banda de la faceta docent, quins són els teus primers passos professionals?
Van ser Ràdio Barcelona de la Ser. Vaig presentar-me a dues proves, a Ràdio Barcelona i a les d’Antena 3, vaig passar les dues, però em van avisar abans de Ràdio Barcelona,  i aleshores vaig entrar a l’FM, a fer Ràdio Fórmula. Des d’allà vaig flirtejar amb el que és la informació, perquè el cap de programes, Joan Castelló Rovira, va ser molt comprensiu amb mi, em va permetre simultaniejar la universitat amb el món informatiu seguint una campanya electoral. Em va encantar, vaig seguir a Antoni Gutiérrez Díaz, el Guti, i penjat amb un casset a la mà del seu autobús de campanya vaig fer totes aquelles eleccions.
 
I de la ràdio a la televisió. Abans de TV3 no tenies experiència prèvia en televisió, doncs.
No, l’experiència va ser justament aquí a la facultat amb la Mercè Vilaret i amb el Sergi Schaaff. I de fet, abans de TV3, encara vaig estar un temps a Catalunya Ràdio fent el Catalunya Nit i va ser en aquell moment quan hi va haver unes oposicions a TV3. La veritat és que m’hi vaig presentar més per provar com eren unes proves d’aquestes característiques, que no pas perquè jo volgués canviar de feina, perquè estava encantat a la ràdio. Hi feia un magazine informatiu on em van donar carta blanca per fer tot el que em vingués de gust, utilitzava música, hi havia una tertúlia informativa, i tenia marge per l’opinió i per la reflexió perquè era l’últim programa de la nit en antena. Però vaig anar superant les proves de TV3, em van anar convocant i al final em van fer la proposta per fer el TN migdia.
 
Com és aquest canvi, passar d’una ràdio a televisió, el fet que et reconeguin, com ho afrontes?
Em va ajudar molt haver estat a la ràdio, perquè hi ha una part que ja la tens assajada, saber vocalitzar, controlar l’entonació, hi ha molts requisits que em van ser de molta utilitat, conèixer el llenguatge televisiu va ser l’assignatura que em vaig proposar aprovar i els efectes secundaris o les conseqüències de l’exposició, doncs les assimiles ràpidament perquè l’impacte és immediat. Aleshores valores si allò et compensa o si et fa massa la guitza i una vegada prens la decisió, ho assumeixes.
 
Després del pas per TV3, vas ser uns anys a TVE. Com vius el fet de passar a un mitjà amb una audiència potencial molt més gran?
És una responsabilitat. Primer és una aventura, perquè jo estava començant els matins amb el  Bon dia Catalunya, obrint una franja que aquí no existia i feia uns shares increïbles de 40 i 50%, això no s’havia vist mai. A més, era un magazine i  em permetia explorar altres recursos, estava a gust i satisfet fent el que feia, però la oferta que em van fer era molt llaminera. Em van dir: “Vens a fer el telediario de la nit i posa les condicions”. En vaig posar unes quantes, les van acceptar i em vaig quedar sense arguments per no dir que no. Havia d’aprofitar i fer el pas cap a una empresa molt més gran, amb gent amb molta més experiència, amb una audiència potencial molt més gran, un llenguatge, un idioma diferent i m’ho vaig agafar com aprenentatge. Me’n vaig anar a Madrid i la veritat és que tinc un record excel·lent dels tres anys que vaig estar en el telenotícies de les nou, editant-lo també i després els dos últims anys, vaig presentar Testigo Directo, un programa de reportatges.
 
Hi ha un moment en el qual entra un nou director d’informatius i et relleven del teu càrrec.
Sí, hi ha un canvi polític i, per tant, un canvi de criteri. Es deixa de tenir un criteri professional i es passa a tenir un criteri polític.
 
Què perd l’audiència quan la informació està supeditada a un criteri polític?
Perd un estil professional, una tendència a la veritat, una honestedat professional, una deontologia, un equilibri, una necessitat de contrastar les informacions i de ser plural, en resum, uns criteris professionals. Quan el criteri que impera és polític i escullen algú perquè sigui una prolongació d’una determinada veu, d’una determinada ideologia i manera de pensar, l’audiència en surt perdent.
 
Després tornes a TV3 a programes com Entre línies o Domini públic i ara actualment, de nou, el telenotícies. Sempre has estat vinculat a la informació, t’han proposat alguna vegada alguna altra cosa?
Sí, un estiu em van proposar un late night, i com a mi em costa dir que no, ho vaig provar. No és el registre on em sento més còmode. Dins de l’àmbit de la informació es poden fer moltes coses, es poden fer reportatges, es poden fer debats, es poden fer cara a cares, programes de participació del públic, i es poden tocar tots els gèneres informatius. És molt ric, molt divers, però sortir d’aquí sí que m’és una mica més complicat, no va amb el meu ADN.
 
Hi ha algun programa o algun format que tinguis pendent i que t’agradaria provar?
Hi ha una cosa que em queda per fer, treballar en una corresponsalia, però més enllà d’això, no. I potser és perquè no ho he provat.




Ramon Pellicer ens parla de les funcions dels mitjans de comunicació públics i dels reptes del periodisme, en la següent entrevista en vídeo:

 

Notícies relacionades

Totes les notícies