El pacte entre cònjuges, determinant a l'hora de tenir una custòdia compartida
13/11/2017
L’estudi “La custòdia compartida: un pas més cap a la igualtat de gènere?“ que publica el Centre d'Estudis Demogràfics de la UAB a la revista “Perspectives Demogràfiques” http://ced.uab.es/PD/PerspectivesDemografiques_008_CAT.pdf assenyala que el pacte entre els cònjuges és l’element principal per donar un pas més cap a la igualtat de gènere, per mitjà de la guarda compartida dels infants després d’una ruptura.
El mapa de la custòdia compartida dibuixa clarament dues espanyes. Així, totes les comunitats que a dia d’avui tenen una llei de custòdia compartida es troben clarament per sobre de la mitjana espanyola: Catalunya, Aragó, País Valencià, Navarra i el País Basc es trobarien en aquesta tessitura. L’excepció serien les Illes Balears i la Rioja, que sense disposar de llei pròpia, també tenen uns números de custòdia compartida molt favorables. A més de la mateixa legislació, l’existència de relacions de gènere més igualitàries en el si de la parella i la societat en general, especialment en la distribució del treball productiu i de cura, són elements claus.
Un estudi als jutjats de família de Barcelona
A partir del buidatge de 5.894 sentències dictades als jutjats de família de Barcelona el 2014 han pogut caracteritzar com són les parelles que obtenen custòdies compartides. A grans trets es pot destacar:
-En les ruptures de parelles de fet es donen menys custòdies compartides que en les divorcis. Les persones que formen una unió sense papers mostren un major grau de conflicte –en termes judicials seguir un procediment contenciós en el que el jutge té la darrera paraula– que les parelles casades i, a més, tenen menys custòdies compartides.
-El lloc d’origen de la parella, un factor important. És quatre vegades més probable que una parella obtingui la custòdia compartida quan ambdós membres són espanyols que no pas quan cap dels dos ho és. Observen, a més, que el lloc de naixement d’ell incideix molt més que el d’ella, en tant que s’atorguen (o es pacten) més custòdies compartides quan el pare és espanyol i la mare estrangera, que no pas en la situació contrària.
-S’atorguen més custòdies compartides quan els fills tenen entre 6 i 11 anys.
-La classe social, un bon indicador de custòdia compartida. S’observa que els que tenen rendes més altes acorden en un 42% dels casos la custòdia compartida, mentre en les rendes més baixes la prevalença és només del 24%, i del 32% entre les classes mitjanes.
-El pacte entre els cònjuges, un element clau. És tres vegades més probable obtenir una custòdia compartida si els termes de la separació es pacten –separació de mutu acord–, que si hi ha conflicte i és el jutge qui ha d’acabar decidint –procés contenciós.
I després de la sentència, què?
Tot i que l’estudi no ens permet aprofundir sobre la sostenibilitat dels acords que es prenen, sí que ens permet analitzar aquests acords i copsar com seran les coses després de la ruptura:
-La custòdia compartida de mutu acord: equitat entre el pare i la mare tant en temps de cura com en les despeses dels infants. Segons les sentències, en les custòdies compartides de mutu acord, la igualtat en el temps de cura és absoluta: els menors de 18 anys dormen la meitat de les nits a casa de cadascun dels progenitors, i ho fan amb independència del tipus de dia. És habitual que no hi hagi cap pensió o que siguin els dos membres de la parella els qui paguin.
-La custòdia exclusiva de mare: el vell paradigma. En les custòdies exclusives de mare es dibuixen tres diferències importants: (1) la distribució de les pernoctacions, en tant que els fills segueixen dormin la major part dels dies a casa de la mare; (2) la dificultat de conciliació, en tant que la diferència és molt més gran els dies d’escola que els festius, dificultant la conciliació entre els àmbits productiu i reproductiu; (3) les pensions d’aliments, de manera que les despeses dels infants corresponen, gairebé en exclusivitat, als pares.
-La custòdia compartida provinent d’un contenciós: igualtat però no tanta. Quan la custòdia compartida no és pactada, sinó atorgada per un jutge, es dóna una total igualtat en les pernoctacions els dies festius, però no així els dies d’escola, dificultant la conciliació. També se situen en un punt intermedi respecte del pagament de pensions, atès que en la meitat dels casos és el pare qui les paga.
La custòdia compartida comportarà un avenç si es tracta d’un reflex, tal com diu la llei catalana, de la coresponsabilitat prèvia a la dissolució de la parella. “La resposta legislativa adequada no ha de consistir en imposar la custòdia compartida, sinó que ha de tenir en compte les condicions de cura prèvies a la ruptura”, diuen Montse Solsona i Marc Ajenjo, autors de l’estudi del CED-UAB.
“Ara bé –afegeixen en l’article- si és atorgada de manera indiscriminada, podria aguditzar el conflicte entre els progenitors i tal vegada les desigualtats entre ells”.
Per tant, l’estudi conclou que l’aplicació d’una legislació que no tingui en compte la peculiaritat de cada cas, la seva història, i que obviï que les mesures no poden ser imposades en un context on les desigualtat entre homes i dones encara perduren, pot ser clarament contraproduent.
L'article publicat a Perspectives Demogràfiques forma part del projecte "La custodia compartida después de una rutpura de unión. ¿Qué contextos favorecen este paradigma emergente?, subvencionat pel pla nacional d'I+D+I del Ministerio de Educación y Ciencia.
ARTICLE DE REFERÈNCIA: "La custòdia compartida: un pas més cap a la igualtat de gènere?". Montse Solsona i Marc Ajenjo, Centre d'Estudis Demogràfics i Universitat Autònoma de Barcelona (CED-UAB). octubre, 2017.