"Tinc una família amb moltes històries i el desig de fer cinema ha anat en paral·lel a descobrir que volia explicar-les"

Amb el film 'Estiu 1993', la directora Carla Simón va aconseguir un èxit històric per al cinema català en la passada edició de la Berlinale amb un doble premi, un mes més tard, guanyava la Biznaga d’Or al Festival de Màlaga. El film, que s'estrena el divendres 30 de juny als cinemes, és una història autobiogràfica que narra l'estiu de la Frida, una nena de sis anys, que ha de mudar-se de la ciutat a un poble de la Garrotxa a viure amb els seus oncles, després de la mort dels seus pares de VIH.
 
1. Com va ser el procés de decidir estudiar Comunicació Audiovisual a la UAB?
Jo tenia molt clar que volia fer Periodisme, perquè tenia moltes ganes de viatjar, però al batxillerat vaig fer una assignatura que es deia Imatge, on ens van passar una pel·lícula del Haneke que va ser molt il·luminadora per mi, perquè em vaig adonar del poder del cinema d’explicar coses molt profundes. I la tria de la universitat, jo tenia ganes d’anar a la UAB per la sensació d’estar a una universitat amb una comunitat d’estudiants gran, a més, veníem de totes les manifestacions contra la guerra, i l’Autònoma estava molt involucrada en tot això i em semblava una universitat molt activa. Tenia moltes ganes de viure la vida universitària, anava a les estrenes de cinema dels dijous, a cicles, i també hi havia tota la filmoteca.
 
2. Durant aquests anys universitaris, fas una beca de mobilitat de la UAB a Califòrnia.
Allà tenien Film Studies, una carrera concreta de cinema, i era molt lliure, podies agafar les assignatures que volguessis, sobretot vaig fer moltes assignatures de guió i després ja pel meu compte, vaig filmar un curt en 16mm amb uns amics per un festival petit, i a l’estiu en vam fer un altre. Amb aquesta energia que tenen els americans de ‘pots fer el que tu vulguis’, vaig tornar molt determinada a fer cinema. Jo m’havia plantejat estudiar cinema, però l’ESCAC és molt car i vaig triar el camí llarg, però crec que és important anar a la universitat per formar-te. Tinc molts bons records, per exemple, de totes les assignatures d’art, de literatura comparada, de literatura i mitjans, tot això et forma com a persona i potser si vas directe a una escola de cinema, aquest bagatge més humanístic, te’l perds.
 
3. Uns anys més tard, amb una beca, estudies un màster a la London Film School.
Sí, sentia que necessitava aprendre a fer cinema i vaig anar a Londres, és allà on considero que vaig aprendre (una mica) a dirigir. Cada trimestre feies un curt, el primer trimestre era una cosa molt petita en 16mm en blanc i negre, el segon semestre era un exercici en color també en 16mm, i el tercer ja feies un documental, jo el vaig fer sobre joves i adolescents que havien nascut amb el VIH. El quart trimestre, vaig fer un curt sobre dos nens que s’enfrontaven a la mort de la seva àvia. I el sisè trimestre, l’últim, era quan preparaves el teu curtmetratge de graduació, que jo vaig rodar al meu poble, Les Planes d'Hostoles. Vaig estar cinc mesos preparant-lo i rodant-lo i vaig tornar a Londres a editar i amb això em vaig graduar. En total vaig estar quatre anys a Londres, perquè vaig engegar un projecte per ensenyar cinema a nens i mentrestant anava escrivint el guió del llargmetratge. Vaig tornar a Barcelona el setembre del 2015, quan vam començar amb el càsting de la pel·lícula.
 
4. Els curts i el teu primer llargmetratge tenen molt sovint aquesta vessant quotidiana, familiar, t’inspires molt en la teva família?
Sí, a Londres vaig començar a adonar-me que m’interessaven molt les relacions familiars, quan ets fora dones més valor a la teva família, als teus amics, al teu lloc i a les teves històries i em vaig plantejar d’explicar coses que jo entenia bé. Sempre he tingut una família amb moltes històries i el desig de fer cinema ha anat una mica en paral·lel a descobrir que hi havia moltes històries que m’interessava explicar.
El cinema, per mi, és un art molt complet, té escriptura a través del guió, fotografia i pintura a través de la càmera, té teatre a través de l’actuació, arquitectura amb les localitzacions i els sets, música, totes les arts són allà. Com a director, no has de ser un geni en cap, sinó que has de saber una mica de cada una, per, a través de tots els elements, explicar una història i treballar en equip per aconseguir el que vols.
 
5. Com neix ‘Estiu 1993’?
Quan estava a Califòrnia havia començat a escriure la història de la meva mare, una mica com a excusa per parlar amb amics seus, per conèixer una mica més el que ella havia viscut, i estant a Londres, vaig fer el curt dels dos nens que s’enfronten a la mort de la seva àvia, perquè s’acabava de morir el meu avi i em venia de gust parlar d’això, i em vaig adonar que realment aquell tema m’interessava molt i que volia explorar-lo més. I recuperant aquest projecte que havia escrit, vaig pensar que potser seria millor que parlés del que va venir després de la mort de la meva mare. Va sortir d’una manera molt natural després del curt de la graduació i de venir a rodar a la Garrotxa, perquè vaig reconectar amb moltes imatges i records.
La pel·lícula explica el primer estiu que la Frida passa amb la seva nova família, com d’alguna manera han de transformar les seves relacions, i com a la vegada la nena ha d’entendre el que significa la mort de la seva mare i el fet que no la tornarà a veure.
 
6. Sempre des de la mirada de la Frida.
El tema del punt de vista ens el vam plantejar molt, perquè el primer que et diuen és si estàs segura que vols una nena a totes les escenes, però com era la història que havia viscut de petita, era el punt de vista que tenia més clar. Sí que és veritat que escrivint el guió vaig descobrir la mateixa història des del punt de vista dels altres personatges, que és una cosa que no m’havia plantejat abans, què podien sentir els meus nous pares en el moment que vaig arribar. Però a mi m’interessava explicar com els nens s’enfronten a la mort i ho vam lligar tot aquí, a nivell de càmera, i a nivell d’actuació, vam prioritzar molt les nenes.
 
7. La gent que ha vist el film en destaca el realisme que desprenen els seus personatges en les escenes i diàlegs, com si no hi hagués un guió previ. L’absència aparent de guió, implica molt de treball previ.
Hi ha molt de treball [riu]. Hi ha directors a qui interessa que el seu cinema no tingui molta connexió amb la vida, que siguin coses més oníriques, però a mi sí que m’interessa el to de realitat. M’emocionen molt les pel·lícules amb les quals, d’alguna manera, tens la sensació d’estar vivint una cosa molt quotidiana, molt real. Nosaltres buscàvem aquest to amb la pel·lícula i per aconseguir-ho, per mi era molt important que les nenes no actuessin. Són elles mateixes en aquestes situacions, per tant, s’han de creure el que fan i, per aconseguir-ho, el primer pas va ser buscar actors i actrius (les dues petites i els adults), que s’assemblessin molt als personatges que havíem escrit. Per exemple, en el cas de la gran [la Frida], que vingués d’una ciutat, que no tingués una estructura familiar molt convencional. I a partir d’aquí el que vam fer els mesos previs al rodatge és trobar-nos i crear una mica la relació. Era necessari poder crear totes aquestes memòries compartides de cara al rodatge, perquè ja hi hagués una relació existent. Van passar dues setmanes també a la Garrotxa en les localitzacions on gravaríem, i allà ja vam assajar una mica les escenes concretes. I després durant el rodatge, no teníem molt de temps, vam rodar sis setmanes, però la idea va ser intentar fer petits plans seqüència molt senzills, perquè la càmera no fos molt intrusiva, i potenciar que poguessin entrar del principi al final de l’escena. Les nenes mai van saber el guió per exemple, això era important, per no fixar les frases, hi ha moltes escenes que elles diuen el que volen. Els adults tampoc van memoritzar mai el guió, només el van llegir una o dues vegades per tenir una idea de la situació i s’adaptaven una mica al que deien les nenes. Hi havia alguna excepció, però, on jo sí que marcava alguna frase que s’havia de dir.
 
8. Tot el procés per a presentar el film a la Berlinale va ser a contrarellotge i el resultat final, tota una sorpresa: dos premis inesperats; millor opera prima i Gran Premi de la secció Generation Kplus. No és gens habitual, a més, que el film que rep el premi Generation Kplus guanyi també el premi a la millor pel·lícula debutant, és realment tot un èxit. Com ho vas viure?
Vam acabar de rodar a finals d’agost i fins al febrer que vam entregar la pel·lícula no vam poder descansar gens. A Berlín necessitaven veure una primera versió al novembre i amb dos mesos vam haver d’editar molt ràpid. Va ser molt estrany, perquè jo no sabia què havíem fet, tu fas una pel·lícula com vols, però també com pots, sobretot quan tens nenes que es converteixen en la prioritat i el centre del rodatge. Hi ha moltes decisions, per exemple visuals, que potser no les prens tant a consciència i vaig acabar el rodatge amb la sensació que no sabia què havia fet. I sempre és una mica així, perquè una pel·lícula mai és exactament el que tens al cap, però en aquest cas era més patent, perquè tenia unes imatges i uns records molt concrets que de sobte no havia pogut capturar, perquè al intentar que les nenes fossin naturals, hi havia renúncies que havia de fer. Vaig necessitar un període per acceptar el que teníem i oblidar el que estava buscant en cert moment, és sempre molt dolorós quan t’enfrontes al muntatge per primera vegada. Amb tot això, no vaig tenir temps de pensar com aniria la recepció de la pel·lícula i la primera vegada que la vam veure a la Berlinale - que a més té unes sales molt grans, potser hi havia 1.800 persones a la primera projecció-, vam anar amb les nenes, amb els actors i amb molta part de l’equip i va ser molt emocionant. I els premis va ser un moment molt surrealista,  per mi va ser una sorpresa absoluta, vaig arribar aquí i no acabava d’entendre què havia passat.
 
9. Algun projecte futur que puguis explicar-nos?
Tinc moltes idees i encara no sé per quina començar, ha sigut tot tan precipitat...Ara mateix, necessito trobar la forma d’aïllar-me de tot aquest procés, que no coneixia, i no sabia que era tan intens. Mentre estàs fent la pel·lícula estàs molt concentrat i de sobte arriba tot el tema de promoció, que és com un món a part, però que també és feina perquè és la manera que la pel·lícula arribi a més gent. També, viatjaré a festivals amb el film, cosa que em ve molt de gust.
I m’ha sorprès molt el tema de les ventes de la pel·lícula, a França, per exemple, s’estrenarà al juliol, i ara l’han comprat als Estats Units. Pensar que un film tan local es veurà als cines d’un altre país, ni m’ho havia plantejat.
 
10. I per últim, què t’agradaria que t’oferís Alumni UAB, la xarxa de professionals de la UAB?
Hi he pensat alguna vegada, jo de Califòrnia per exemple, segueixo rebent informació. A través del servei Alumni, pots seguir connectat i sentir que pertanys a un lloc, per mi l’Autònoma és casa meva d’alguna manera. Ara ja em queda més lluny, però he passat molt de temps a la Universitat, hi vaig fer els meus grans amics, gent amb qui encara segueixo compartint moltes coses, i estem una mica desconnectats de la Universitat. Seria important saber qui va sortint de la UAB i què hi passa actualment.