"Pel·lícules com la de Casaldàliga donen sentit a la tele pública"
El periodista Francesc Escribano, director de la productora "Minoria absoluta", té una llarga trajectòria en el món àudiovisual. Fou director de Televisió de Catalunya i va crear diferents formats televisius que han deixat empremta. La pel.lícula "Descalç sobre la terra vermella", basada en el seu llibre, està recollint premis internacionals.
"La raó d’una televisió pública és explicar aquest tipus d’històries, que una televisió privada no s’atreviria a explicar".
Francesc Escribano s'ha tornat a incorporar a la UAB, fa uns mesos, per a donar classes al Grau de Comunicació Àudiovisual, com a professor associat. Tot i que fa temps ja va exercir com a professor, ho va deixar per endinsar-se en altres projectes. Ara ha tornat a la Universitat, per compartir el seu coneixement i la seva experiència en el món de la comunicació àudiovisual amb els estudiants de la UAB.
-Vas escriure el llibre sobre el bisbe Casaldàliga pensant que seria una pel·lícula?
No, en absolut. Vaig conèixer Casaldàliga l’any 1985, quan vaig anar a Brasil per fer un "30 Minuts" sobre ell. Em va impactar i em va marcar de per vida el personatge. És una sensació que no és única, a moltes persones els hi ha passat en conèixe'l. I al 1998 vaig tornar a Brasil per escriure el llibre, però no amb la intenció que es faria una pel·lícula.
I quan va tenir èxit la pel.lícula de Salvador Puig Antich (un llibre que sí vaig escriure sabent que seria una pel·lícula) és quan em van demanar de fer una pel·lícula sobre el llibre de Casaldàliga. Vaig pensar que no acceptaria, i quan li vaig demanar em va dir que només ho acceptava amb una condició: que no fos una pel·lícula sobre ell sinó sobre les causes. I la veritat és que li vam fer un cas relatiu; l’hem fet sobre les causes, però també sobre ell, era impossible fer-la sense parlar d’ell.
-Quins trets tenen en comú Puig Antich i Casàldaliga?Són dues històries extraordinàries. Casaldàliga és una persona que dóna la vida fins a l'extrem d'estar disposat a donar la mort per les causes que defensa. La vida justifica la grandesa d'aquest bisbe i, en canvi, en el cas de Puig Antich és la mort la que dona la dimensió del persontage. Puig Antich crec que no volia ser un heroi ni un màrtir, però al final ha acabat sent un màrtir de la lluita contra la pena de mort i de la lluita anti-franquista.
I quan va tenir èxit la pel.lícula de Salvador Puig Antich (un llibre que sí vaig escriure sabent que seria una pel·lícula) és quan em van demanar de fer una pel·lícula sobre el llibre de Casaldàliga. Vaig pensar que no acceptaria, i quan li vaig demanar em va dir que només ho acceptava amb una condició: que no fos una pel·lícula sobre ell sinó sobre les causes. I la veritat és que li vam fer un cas relatiu; l’hem fet sobre les causes, però també sobre ell, era impossible fer-la sense parlar d’ell.
-Quins trets tenen en comú Puig Antich i Casàldaliga?Són dues històries extraordinàries. Casaldàliga és una persona que dóna la vida fins a l'extrem d'estar disposat a donar la mort per les causes que defensa. La vida justifica la grandesa d'aquest bisbe i, en canvi, en el cas de Puig Antich és la mort la que dona la dimensió del persontage. Puig Antich crec que no volia ser un heroi ni un màrtir, però al final ha acabat sent un màrtir de la lluita contra la pena de mort i de la lluita anti-franquista.
-A una televisió privada s’hagués pogut fer "Descalç sobre la terra vermella"?
-Jo crec que sí, perquè el personatge i la història és tant potent i tant universal que realment la podiem haver fet en una televisió privada. Ara bé, produccions com aquestes són les que donen sentit a una televisió pública, tant a Brasil –que és on se situa tota la història- com aquí –perquè és un català universal-. I una mostra d'això és que ha tingut una audiència boníssima en emetre’s, i això ja et dona una referència que si funciona en una pública també funciona en una privada.
-A l’hora de vendre el producte abans de fer-lo, és també el mateix?
-No crec que sigui el mateix. No és el mateix veure aquesta pel.lícula a TV3 que si la veiessis a Tele5. A TV3 aquesta pel·lícula dóna sentit a la cadena. La raó d’una televisió pública és explicar aquest tipus d’històries, que una televisió privada no s’atreviria a explicar. Però el que és fantàstic és quan veus que també funciona a nivell comercial. Resumint: si jo me l’imagino en una privada? Sí. Si la faria una cadena privada? No, perquè pensa en altres formes d’anar a buscar al públic d’una manera més directa.
-Com ha de ser una televisió pública de qualitat?
Ha de posar en el centre al ciutadà més que a l’espectador. A les televisons privades consideren que els clients són els anunciants perquè ells treballen per guanyar diners i evidenment fan tele perquè els anunciants s’hi anunciin.
A una televisió pública el client hauria de ser el ciutadà. El que passa és que moltes vegades els clients acaben sent els polítics, o les plantilles pròpies dels treballadors (és una cosa que passa a totes les teles públiques, on tenen més pes del que haurien de tenir les lògiques internes de la pròpia institució). La televisió pública és absolutament necessària perquè fa continguts que mai faria una tele comercial, que es deu més a uns interessos comercials. La tele pública el que ha de fer és guanyar ciutadans fent programes de televisió de qualitat.
-En un moment de crisi on tot es retalla, però, els retalls no s'escapen de la tele pública.
-De vegades quan retalles coses, l’última cosa que s’hauria de retallar és en cultura. Si retalles en cultura, et retalles l’ànima. L’ànima d’un poble és la seva cultura, la seva llengua, etc...És el que hauria de garantir la televisió pública catalana a Catalunya, i a Espanya, la tele pública espanyola.
-Davant l'imparable camí que està fent Internet, les xarxes socials, els mòbils... cap on ha d’anar la televisió?
La televisió és tot. Abans es parlava de la gran i de la petita pantalla; ara podem parlar de la hiperpantalla. Quan més petita és la pantalla, més gran és, perquè et permet arribar a tot arreu. De fet, és el mitjà que s’ha democratitzat més: abans només la podien fer uns pocs ara la pot fer tothom. Pots fer un vídeo amb un mòbil, el penges per Internet, i potser el veu més gent que la que veu un programa cultural de La 2. Què és més televisió això o la que fa Divinity o la que fa La 2?