"Les hores que passem somiant formen part de la realitat"

Cristina Fernández Cubas, destacada figura literària de les lletres espanyoles actuals, va dissertar sobre els seus contes juntament amb Fernando Valls, professor del Departament de Filologia Espanyola, en un acte que va tenir lloc el 27 de gener, a la Facultat de Filosofia i Lletres. Va ser organitzat com una activitat del Màster en Llengua Espanyola, Literatura Hispànica i Espanyol com a Llengua Estrangera de la UAB.

Després d'exercir el periodisme (va escriure a Fotogramas i, quan vivia a Perú, a La Crónica), Fernández Cubas va iniciar la seva carrera literària amb el recull de contes Mi hermana Elba i va esdevenir una de les principals cultivadores del gènere en llengua espanyola, tot i que la seva obra abasta també tres novel·les, un llibre de memòries narrades i una peça teatral. Abans de la xerrada, Fernández Cubas i Valls van respondre algunes preguntes sobre els llibres de l'autora i sobre el gènere literari del conte. Gènere que, com recorda Valls, ha contribuït decisivament a l'obra d'autors tan destacats com ara Chéjov, Borges, Cortázar, Poe, Hoffmann, Maupassant, Isak Dinesen...

D'on sorgeixen els seus contes: anècdotes, influències d'altres lectures, somnis...?

CRISTINA FERNÁNDEZ CUBAS: La inspiració és un misteri que pot sorgir del lloc més inesperat. De lectures, el que menys. En el meu cas, ve més aviat de records i somnis; d'una imatge entrevista en un somni que de cop i volta t’intriga, vols saber on va a parar i et poses a escriure; d'una frase sentida a l'autobús... Les fonts d'inspiració són a tot arreu, a la vida mateixa.

En efecte, hi ha un recurrent component oníric als seus textos.

C.F.C .: Sóc una somiadora pertinaç. Les hores del dia que hom passa dormint i somiant, entrant en aquest món amb claus diferents a les claus de les hores de vigília, no diré que són les meves hores preferides però les gaudeixo, la veritat. Són com viatges.

A una altra entrevista, parlava vostè de la importància del procés d'escriptura. Pateixen els seus textos grans transformacions respecte a la idea de partida?

C.F.C .: A vegades sí i a vegades no. Una cosa és tenir una idea i una altra és portar-la al paper. El paper exigeix versemblança i plasmar la idea, de vegades, és difícil. I el procés d'escriptura em sembla molt interessant, sobretot, per a un mateix. El lector, possiblement, no s'assabenta; però, a l'autor, li queda el record del que va anar descobrint a mesura que anava avançant en allò que volia explicar.

Sap a priori el que serà un conte i el que serà una novel·la, hi ha premeditació?

C.F.C.: Les meves novel·les potser no són novel·les típiques. Amb El año de gracia, jo pensava que anava a fer un conte i em vaig adonar que, per al que volia explicar, necessitava un format que s'ha anomenat novel·la. Però participa de l'ambient oníric que acostumo a tractar als contes. També passa a El columpio i gairebé no m'atreveixo a parlar de La puerta entreabierta perquè és una novel·la però està plena de contes. Per tant, sóc poc partidària d'aquestes divisions.

FERNANDO VALLS: Crec que ets una escriptora de contes a la qual, de vegades, per al que vols explicar, la dimensió del conte no li és suficient. Però el punt de partida sempre és el conte.

C.F.C .: En el fons, així és. Però això no vol dir que no m'agradin les meves novel·les.

Per què va usar el pseudònim de Fernanda Kubbs per a La puerta entreabierta?

C.F.C.: És una estrangerització dels meus cognoms. Em vaig dividir, d'alguna manera, en dues. I ho vaig fer perquè vaig canviar de línia: a mi m'agrada jugar amb el possible i l'impossible, el versemblant i l'inversemblant; i aquí, en canvi, demanava imaginació al lector i que acceptés una sèrie de coses ja des del primer capítol. Per respecte al meu lector habitual, vaig voler avisar: "sóc jo, però en una altra línia". A la qual, per cert, penso tornar alguna vegada, perquè li tinc molt afecte.

A la seva obra, té una especial importància el misteri, fins i tot un sorgiment oblic del fantàstic: sense ser-ho exactament, ho és.

C.F.C.: La primera vegada que em van dir que els meus contes eren fantàstics, em vaig enfadar molt. Ara, entenc que puguin ser considerats així. Crec que freguen el fantàstic sense submergir-s’hi. En tot cas, m'és difícil encasellar-los. Les hores que un passa somiant formen part de la nostra realitat i jo no les menyspreo: és el meu món, se li digui fantàstic o no fantàstic. I, per descomptat, fa l'ullet a allò que no es veu.

Juga amb l'ambigüitat entre realitat i irrealitat.

C.F.C.: Potser, la irrealitat és realitat també, només passa que no la veiem. Tinc un sentit molt ampli del que és la realitat. Per això entronca amb allò que, per a alguns, és fantàstic.

I hi ha, sovint, contacte entre el món dels vius i el dels morts.

C.F.C .: La mort és una realitat. Cadascú la defuig i no vol saber-ne res, o bé intenta explicar-la i acceptar-la. Aquí hi és, i jo no me’n oblido.

També incideix freqüentment en el pas de la infància a l'adolescència.

C.F.C.: És clar, els moments de trànsit i d’inseguretat són moments clau. La infància, que té un punt de màgia, i l'adolescència, que és molt dolguda, són etapes interessantíssimes per a l'ésser humà i, per descomptat, literàriament també.

Què suposa el seu últim llibre, La habitación de Nona, respecte a la seva obra anterior?

C.F.C .: Literàriament parlant, no ho sé. Per a mi, ha suposat una cosa molt important per moltes raons personals. He tingut una sensació semblant a la que vaig tenir quan vaig escriure Cosas que ya no existen: la d'haver-me tret una motxilla de pedres. Cosas que ya no existen era un llibre sobre records i La habitación de Nona és ficció però hi ha moltes coses de la vida que s’hi barregen. En acabar-lo, m'he quedat molt tranquil·la. Com qui arriba a una casa carregada de paquets, els llença tots i es tira al sofà.

F.V.: Preguntava abans d'on sorgeixen els contes. La habitación de Nona sorgeix d'un quadre real (Interno con figura d'Adriano Cecioni) que està a la coberta del llibre i que ella va veure en una exposició a Madrid.

C.F.C .: Sí, em va impressionar molt. Té molt d’enigma, molta història. M'agraden les pintures amb històries no exactament explicades sinó suggerides.

La protagonista de La nueva vida, un altre conte inclòs en el volum, sembla tenir alguna cosa de vostè.

C.F.C .: Totalment. També la protagonista de La habitación de Nona però, sobretot, la de La nueva vida.

Creuen que el món acadèmic valora i estudia com cal el gènere del conte?

C.F.C.: No sé si està valorat en general però la gent que el valora, el valora molt. Potser siguem com una secta però va creixent. Passo la pilota al senyor Valls.

F.V .: Sí, ara hi ha ja molts estudis. Per fer-nos una idea: fa dos mesos, la Universitat de Zuric va dedicar un congrés al conte espanyol actual. És significatiu que una universitat tan prestigiosa dediqui un congrés al gènere centrat, a més, en els autors més joves. El que passa és que la història del conte està molt pitjor feta que la història de la novel·la. Hi ha molts treballs però està encara per fer, i això és significatiu.

C.F.C.: També és significativa la consideració de "cosa rara" que sempre ha tingut. A un novel·lista, no li demanen res. Als contistes, en canvi, sempre se'ns pregunta per què estem en això, etc. Quan vaig publicar Mi hermana Elba, era una raresa i, si consultéssim les hemeroteques, veuríem que, a cada entrevista, repeteixo com un lloro que el conte és un gènere en si mateix. Alguna cosa tindrà, quelcom misteriós que forma part del seu encant i de la seva idiosincràsia.