"La memòria dels perdedors és la que ningú ha explicat mai"

-"La gent que fem crítica som un rara avis"
-"Vivim en una societat on l'única ideologia és la del consum"
-"Jo crec en la gent jove; tenen moltes més capacitats que els joves dels 70 i 80"

Francesc Abad (Terrassa, 1944) va ser un dels pioners de l'art conceptual als anys 70, encara que també ha experimentat amb el body art i el land art. Va ser membre fundador del Grup de Treball, un dels col·lectius artístics més destacats d'art conceptual a Espanya. Va estudiar a l'Escola d'Arts i Oficis de Terrassa i al Centre de Documentació Pedagògica de París. Al 1972 es va instal·lar a Nova York. Després va retornar a Catalunya i va exercir com a docent durant uns 40 anys a Aula, centre d'ensenyament secundari de BarcelonaAra fa 10 anys va crear aquest projecte artístic que ara arriba a la UAB, que li va valdre el Premi Ciutat Barcelona d’Arts Plàstiques.
 
El projecte artístic "El Camp de la Bota" dóna veu als testimonis de les 1.700 persones afusellades durant la Guerra Civil en aquesta zona de Barcelona. Es van generar 10 exposicions totalment diferents, perquè en cada ciutat s’hi van buscar testimonis de les persones afusellades. Es van trobar testimonis d'unes 200 persones i es van generar 50 vídeos d'entrevistes. En total, tres anys de treball, d'un equip format per historiadors, que van donar com a resultat un impressionat treball de recuperació de la memòria històrica. A la UAB hi ha exposada la part del Vallès, de Terrassa i Mollet del Vallès.

-Per a què serveix recuperar la memòria històrica, que és l'objectiu d'aquest projecte artístic?

En un pais com el nostre en que s’ha negat el que s’ha negat és cabdal. Aquest és un treball, fet per primera vegada al nostre pais ara fa 10 anys, de recuperar la veu del testimoni. I resulta que no ho ha fet un historiador sinó un artista i a sobre es va fer en un moment clau, al 2004, coincidint amb el fiasco del Fòrum de les Cultures. Jo treballo molt sobre la meva pròpia memòria autobiogràfica, la memòria de mons que s’acaben, i la memòria dels perdedors, que és la que ningú ha explicat mai.
 
 -Quin és el missatge que vols que arribi als estudiants, a la gent jove, que passaran a veure l’exposició aquí a la UAB?
 
Jo no dono mai missatges, només sóc un artista. Però si treballes amb un cert esperit crític, tú necesites saber on vius, i d’on vens.  Sense passat no hi ha futur. Hi ha un concepte benjamenià que vol dir parar el temps, per repensar de nou què el que estem fent. Amb “El Camp de la Bota” passa això: és el moment de pensar un passat que és futur, perquè aquest passat no està tancat. Les injustícies que es van fer encara perduren en el temps. Si hi ha un partit com el PP que té unes polítiques feixistes, algú ha de saber d’on ve aquest feixisme, ve del franquisme, i si la gent jove ho ha de veure.
 
-Vostè va ser un dels pioners de l’art conceptual a Catalunya als anys 70. Continua vigent aquest tipus d'art en un món tant multimèdia?
I tant! Existeix la vida a part dels media. Hi ha moltes coses que passen que no apareixen als mitjans. Vivim en un món molt conservador i conformista, que fa molta por. La gent que fem una certa crítica som un rara avis. Hem creat un món de gent que llegeix novel.les d’auto-ajuda i de lladres i serenos que a mi no m’interessa. És una ficció. El que jo toco no és una ficció, és una realitat, el problema és que cal que la gent ho sàpiga. Els mèdia estan tots subjectes a qui els paga i mana.
 
-Però es contraposen l'un amb l'altre?
No, en absolut.  Hi ha molta gent jove que està seguint les postres passes i molt valuosa artísticament, però no surten als mitjans de comunicació. Aquí a la UAB hi ha persones destacades en aquet camp com la Teresa Camps, el Gerard Vilar i la Jessica, gent que estan impulsant l’art contemporani. La Universitat per a mi ha estat un focus d’una certa llibertat. I aquest tipus de camí encara el seguim molta gent que no estem a la indústria.
 
-Les tecnologies com estan afectant la gent que fa art?
-Ens estan ajudant moltíssim. A mi, per exemple, que no tinc estudis artístics, m'estan ajudant molt. Els meus estudis estan al núvol. Nosaltres no som artesans, no esculpim o pintem. Nosaltres treballem sobre idees. El resultat final no ens interessa, el que ens interesa és el procés, el caminar és l’obra d’art. Per tant, projectes com aquest tarden anys i treballem amb equips de gent, en xarxa, i les tecnologies ens ajuden moltíssim.
 
-La crisi econòmica està afectant a l’art i la cultura? De quina forma?
Sí, però no ara. L’art contemporani sempre ha estat afectat, mai hem rebut ni un diner. Les exposicions es poden fer amb molts pocs diners, del que es tracta és de tenir llocs per fer exposicions i cada vegada hi ha més pocs llocs, i això sí que és un problema. Al territori, a Catalunya, hi ha una xarxa capaç d’acollir el treball que estem fent; una altra cosa és Barcelona capital i els nuclis forts, aquests tenen l’agenda molt plena i no hi ha espai. Hi ha una sèrie de gent com jo i altres que no podem exposar a Barcelona, perquè treballem a part  de la indústria, perquè aquesta reclama allò que es pot vendre i uns condicionants que no tenim.
 
Jo he arribat al museu fa poc temps. Tinc algunes coses al Macba i al Reina Sofia però ja està, i és a través de donacions. El meu treball és més d'investigació artística, I+D, i s’escapa de l’art que demana la indústria.
 
-Vostè ha estat durant uns 40 anys professor de l’institut de secundària Aula de Barcelona, quan va tornar d’Estats Units. Sembla que el model educatiu actual està anant cap a un model en què les humantiats queden totalment en un segon pla. Com ho valora això? Com pot repercutir això en la formación global de la persona?

-Com deia la filòsofa "sense la imaginació o la  capacitat de crear coses, malament rai". L’humanisme és una part tant important com les ciències. Tot el sistema educatiu està dissenyat per a conduir a les persones per tal que acabin treballant en unes indústries determinades. L’humanisme porta cap a la inutilitat , i per a mi aquesta inutilitat és justament la que és productiva: la cosa que et fa capaç de fer pensar! L’humanisme està fugint de les aules perquè no comporta res. Baummann deia que l’home costa més que el produeix. I en canvi jo veig que a la vida hi ha altres coses a més a més de produir. No podem arribar a aquests extrems. El progrés a vegades és un retrocés i et tornaa endarrera, com deia Benjamin, i a la cuneta es queda una part molt important de la societat.
 
-Vostè va viure de ple els 70 i ha treballat molts anys com a professor d'institut. Com veu la gent jove que l’envolta, ara mateix?
-Jo penso que la gent jove és el futur. Sóc optimista i continuo pensant que tenen moltes possibilitats. Les capacitats que té la gent jove ara de poder arribar lluny són extraordinàries, comparades amb els anys 70 o 80. S’hi ha de confiar amb els joves, i molt.
 
-Es diu que la gent jove d'ara és conformista i acomodada.
-Però no són només els joves, és tota la societat! És una societat amorfa, que li pegues i no diu res. És una societat que cal que es rebel.li d’alguan manera però com que el consum és l’única ideologia que ens ha quedat, perquè no n’hi ha cap més! Rebel.lar-se contra la ideologia del consum, que han imposat els nostres governants, és molt difícil.