"La llengua espanyola podria tenir més diccionaris d'iniciativa particular"

En castellà, "turrón", explica Paz Battaner, "el 1868 volia dir enchufe, gent que rebia diners i que vivia bé per allò que avui anomenem enchufe. Es parlava de tener turrón o ser turronero, paraules que ara han desaparegut en aquest sentit". Battaner, que ocupa el seient "s" de la Reial Acadèmia de la Llengua, va ser fundadora de l'Associació Espanyola d'Estudis Lexicogràfics i és un referent acadèmic i professional en aquest camp. El 7 d'abril, va pronunciar la conferència "Resultarà molt avorrit treballar en un diccionari?" a la Facultat de Filosofia i Lletres, dins el cicle "Lliçons de lexicografia" que organitza el Grup de Recerca en Llengua de la Ciència i de la Tècnica (NEOLCYT) del Departament de Filologia Espanyola de la UAB.

Vostè va dedicar la seva tesi doctoral al vocabulari polític i social de l'Espanya del XIX (1869-1873). Ha seguit estudiant el tema?

No, però molta gent ha continuat estudiant aquest tema en altres èpoques. Quan vaig començar jo, només hi havia un treball sobre les Corts de Cadis i un altre sobre el llenguatge polític que havia utilitzat Larra. Ara, pràcticament, de tots els moments crítics de la política espanyola, hi ha un estudi. S'ha estudiat fins al de la Transició. I a la UAB es va treballar el vocabulari del trienni liberal.

En la seva opinió, per a què hauria de servir un diccionari?

Per a moltíssimes coses. Una de les més importants, donar l'accés al significat de les paraules que no coneixem o que creiem que coneixem però que no coneixem del tot, perquè les paraules són molt denses i guarden molta informació. Però, a més, un diccionari descriu una llengua: té dades de pronunciació, d'ortografia, de gramàtica, pragmàtics... I té informació enciclopèdica.

Expliqui'ns com es treballa en la creació i en l'actualització d'un diccionari.

Un diccionari pot ser un producte comercial o institucional, com són els de la RAE i l'Institut d'Estudis Catalans. Aquests segons depenen sovint dels diners que rebi la institució, i els comercials depenen també de que l'empresa editorial tingui recursos per invertir en un diccionari. En la meva experiència a l'editorial Spes, quan portava els diccionaris Vox (ara estan a Larousse), vam poder treballar-hi unes deu o dotze persones. Vam estar treballant uns quatre anys amb la base del diccionari Vox però ho vam tornar a definir gairebé tot menys els verbs, per als què ja no vam tenir molta capacitat. Ho vam fer en poc temps però vam treballar dur: un diccionari representa molta feina.

Precisament, explica vostè en un text ("El diccionario como punto de encuentro en la descripción de la lengua española") que és diferent el treball amb els substantius i amb els verbs.

Sí, és que signifiquen molt diferent. Els verbs són paraules molt més gramaticalitzades. Això vol dir que el seu significat varia depenent dels complements que tinguin i per això és, en general, menys concret. Sobretot els verbs de freqüència alta, sobre els quals, treballàvem al Diccionari d'Aprenentatge de l'Espanyol com a Llengua Estrangera (DAELE). Jo sempre poso l'exemple del verb blindar: no és el mateix blindar una habitació que blindar un contracte. També passa amb algun substantiu, però no en general. Substantiu ve de substància: el seu mateix nom, que ja es troba a Aristòtil, ho explica.

Amb quins criteris es decideix acceptar un nou terme o una nova accepció?

Depèn dels diccionaris. Hi ha diccionaris que volen estar molt a l'última i agafen molts neologismes; i altres prefereixen anar sobre segur perquè els neologismes, de vegades, són efímers i acaben per perdre's. Al Vox, treballàvem amb els que trobàvem al Corpus amb un mínim de freqüència. I l'Acadèmia, al llarg de la seva història, ha anat canviant de criteris. Hi va haver un moment en el segle XIX en què va tenir interès a introduir els termes científics i tècnics; però els va introduir més tard que altres diccionaris comercials perquè volien que estiguessin aposentats.

Hi ha polèmiques entre les persones que fan un diccionari per la introducció d'un nou terme o una nova accepció?

Polèmiques no, perquè fer un diccionari és molt rar [riu]. N'hi ha pocs, desgraciadament: la llengua espanyola podria tenir diversos diccionaris d'iniciativa particular o personal, però no els té. Des de fa anys, els nous diccionaris que es fan són escolars, amb una aplicació molt concreta per a la població estudiantil. Per això no hi ha moltes polèmiques.

L'ús figurat de les paraules ha de donar peu a nous significats.

És difícil determinar quan es pot considerar que ja no és figurat, s'ha aconseguit la lexicalització i els parlants no reconeixen el significat original. María Moliner, per exemple, va encertar molt quan va donar a aquest ús una accepció que va cridar "nom qualificatiu". En general, serveixen de predicació: diuen alguna cosa sobre el substantiu pel qual estan al diccionari. Ella ho va veure abans que l'Acadèmia i altres diccionaris. És un bonic tema que planteja com explicar els significats: si s'expliquen ja lexicalitzats o si s'especifica que també es fan servir en sentit figurat (i no es posa quin). Penso, per exemple, en anteojeras: un diccionari pot definir-les pels arnesos de les cavalleries i posar "utilitzeu també en sentit figurat", o bé pot donar ja el sentit de no ser capaç de veure més enllà de la ideologia pròpia.

I què és un hiperònim?

És la veu que té dins del seu significat allò que es defineix. Partir, per exemple, és un determinat sentit de mover. Però, si es defineix només amb l'hiperònim, no hi és tot, no queda clar i cal afegir, per tant, la part específica que permet distingir allò que s'està definint de l'hiperònim, que és més generalitzant.

Internet sembla facilitar el desenvolupament dels diccionaris.

Més que Internet, tot el tractament de textos informatitzats. Es pot treballar amb moltíssimes més dades i documents. Abans, els diccionaris eren pràcticament el saber dels lexicògrafs: allò que sabien de cada paraula era el que posaven al diccionari. Avui, tant internet com les eines informàtiques hi ajuden moltíssim. Donen molta feina, no en treuen, però ajuden a objectivar la definició enlloc de posar el que cadascú creu, perquè cadascú pensa coses subjectives de les paraules.

Quin lloc ocupa la lexicografia en l'àmbit universitari?

Des de fa uns anys, bastant de lloc. Crec que en totes les facultats de lletres hi ha alguna assignatura de lexicografia, cosa que abans no hi havia. Entre les aplicacions que s'intenta donar als estudiants de lletres i de filologia, la lexicografia resulta una disciplina molt aplicada.