Vés al contingut principal

Els partits polítics nous, tan capaços d'establir vincles sòlids amb la ciutadania com els històrics

31 maig 2022
Compartir per WhatsApp Compartir per e-mail

Un estudi de la UAB i la Universitat de Lisboa mostra que els ciutadans poden desenvolupar ràpidament vincles partidistes amb les noves organitzacions polítiques i que aquests vincles poden ser tan estables, forts i influents com els que es tenen amb els partits històrics. La recerca s'ha realitzat analitzant la transformació del sistema polític d'Espanya entre 2010 i 2018.

Mans aixecades
Istockphoto/Nutthaseth Vanchaichana

La innovació del sistema de partits polítics ha augmentat considerablement en els últims anys a tot Europa. Els parlaments acullen noves formacions, algunes d'elles amb percentatges molt considerables de vots i escons. Els estudis realitzats s'han centrat principalment en explicar l'aparició i la supervivència d'aquests nous partits, però es coneix molt menys sobre les seves possibilitats d'establir vincles significatius amb la ciutadania i sobre com els individus reaccionen davant la seva aparició, especialment en el context d'una democràcia consolidada.

Eva Anduiza, investigadora ICREA Acadèmia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i Roberto Pannico, investigador de l'Institut de Ciències Socials de la Universitat de Lisboa i actualment investigador Beatriu de Pinós a la Universitat de Barcelona (UB), han analitzat en un nou estudi la dinàmica i implicacions de l'adhesió de la ciutadania als nous partits polítics.

Els resultats del seu treball mostren que els nous partits poden establir ràpidament vincles amb la ciutadania i suscitar una inclinació comparable a la de les organitzacions tradicionals, tot i que puguin tenir menys seguidors. La seva presència en el sistema polític no és necessàriament temporal o precària. Al contrari, poden comptar amb una adhesió estable i relativament forta, que els permet modelar les preferències polítiques i atreure el vot, com a mínim, tant com els partits tradicionals.

“El nostre estudi qüestiona l'afirmació que el temps és un requisit per a la construcció d'un partidisme significatiu i demostra que els ciutadans no necessiten molts anys per familiaritzar-se amb els partits, com s'ha suposat tradicionalment”, explica Eva Anduiza, catedràtica del Departament de Ciència Política i Dret Públic de la UAB i directora del grup de recerca Democràcia, Eleccions i Ciutadania (DEC), per a qui els resultats que han obtingut “són inèdits i especialment rellevants en un context en què els nous partits estan en auge”.

Els investigadors suggereixen diverses explicacions per als seus resultats. Els nous partits no són estructures institucionals complexes, com un sistema electoral, sinó organitzacions amb líders visibles que poden connectar ràpidament amb grups o demandes socials. El context actual d'acceleració de la informació afavoreix que estableixin vincles en menys temps del que és esperat. I la seva aparició, incrustada en processos de canvi polític en períodes d'especial intensitat, amb una ràpida successió d'esdeveniments que generen interès i emoció, es produeix en un context que facilita el coneixement i la familiaritat.

Espanya com a cas d'estudi

Per fer l'estudi els investigadors van utilitzar dades d'enquesta recollits entre 2010 i 2018 en l’Spanish Political Attitudes Panel Dataset (POLAT) elaborat pel DEC, cobrint un període de transformació del sistema de partits a Espanya. L'anàlisi va comparar partits nous i en relació amb tres dimensions: estabilitat de la proximitat entre l'elector i el partit, fortalesa dels vincles i influència sobre preferències i vot. El nombre total d'individus entrevistats va ser de 4.216 (més de 17.000 observacions al llarg de les 10 onades de l'enquesta). S’hi van categoritzar com a nous els partits que es van presentar per primer cop a les eleccions nacionals el 2011 o després: Podemos, Ciudadanos, Catalunya en Comú, Partido X, VOX, Bildu, Compromís, Equo i Foro Asturias.

“El nostre treball indica que ‘nou’ no significa necessàriament ‘fràgil’, com fins ara s'havia assumit sobre la base de dades procedents exclusivament del cas nord-americà”, assenyala Anduiza. “Evidentment, no tots els partits nous aconsegueixen consolidar-se i sobreviure, ni tots són capaços de generar aquests vincles. En el cas d'Espanya es poden apreciar diferències importants entre partits a l'hora de forjar identitats fortes, per exemple, entre Podemos i Ciudadanos”, afegeix.

Per als investigadors, estudis futurs haurien d'aportar dades comparatives de diferents països, analitzar la cadena específica d'esdeveniments que condueixen a la identificació amb un nou partit polític i examinar també com es desenvolupen al llarg del temps diferents aspectes del vincle com l'interès, el coneixement, la familiaritat o l'experiència amb el partit.

A més, caldria dilucidar les condicions en què els partits nous aconsegueixen generar la inclinació dels ciutadans. “Les característiques de cadascun quant a organització, estratègia, comunicació o competència per construir un grup d'electors ben definit probablement influeixen -fins i tot més que la novetat- en la seva capacitat per generar vincles significatius i, indirectament, per afermar les seves possibilitats de supervivència”, conclou Eva Anduiza.

Article: Pannico, R., Anduiza, E. On time and meaningful partisanship: Stability, strength, and sway of attachment to new parties. Party Politics. https://doi.org/10.1177/13540688221085235

Dins de