Els centres escolars de més complexitat no milloraran els resultats sense més recursos i polítiques estables

L’informe tracta com els centres de més complexitat, un 24 % del total, viuen la seva autonomia i la millora educativa. S’ha fet a partir d’una recerca que inclou una enquesta a 155 membres d’equips directius i 852 docents d’una mostra representativa de 78 centres de primària i secundària de Catalunya (públics i concertats), i 68 entrevistes. Per primer cop, l’enquesta recull la veu del professorat sobre les polítiques educatives.

L’elaboració de l’estudi ha estat a càrrec dels investigadors de la UAB Toni Verger (Departament de Sociologia), Mauro Moschetti (Departament de Teories de l’Educació i Pedagogia Social) i Edgar Quilabert (Institut de Govern i Polítiques Públiques de la UAB), així com de Marcel Pagès (Universitat de Barcelona) i Gerard Ferrer Esteban (Universitat Oberta de Catalunya). L'estudi s'emmarca en un estudi internacional més ampli, REFORMED, finançat per l'European Research Council i coordinat des de la UAB.

El document constata l’aposta dels centres més complexos per millorar els aprenentatges, però demostra els límits que tenen per fer-ho en condicions. En aquest sentit, un 60 % del professorat de centres de complexitat alta o molt alta veu difícil aprofitar les proves de competències per millorar resultats, mentre que a la resta de centres representen un 37,5 %. Aquests centres de més complexitat també estan per sobre de la mitjana en l’ús de mètodes com enfocaments col·laboratius, grups heterogenis o l’aprenentatge a partir de la indagació i la resolució de problemes, alhora que el professorat sent el triple de suport per part dels companys i la direcció per afrontar necessitats educatives, socials i de benestar de l’alumnat.

D’altra banda, la determinació dels centres de complexitat alta i molt alta per millorar contrasta amb la gran quantitat de necessitats que atenen, que els pren temps per col·laborar i intercanviar pràctiques i materials. Tenen la meitat de probabilitats de fer-ho que els docents de centres de baixa complexitat.

«Ni la pobresa ni la matrícula viva ni les complexitats són un problema “dels altres”», va voler deixar clar Ismael Palacín, director de la Fundació Bofill, en l’acte de presentació de l’informe. «Són un 24 % dels centres del país. No són una excepció, i mereixen una prioritat i una política educativa», va afegir. «La recerca que estudia les polítiques que funcionen i les combina amb el coneixement i l’expertesa de l’escola és un bon antídot en un món on regna la resignació», va concloure.

Per la seva banda, Toni Verger va deixar clar que «sense una política pública compromesa, difícilment aquests centres podran sortir de la situació d’aïllament, i no milloraran els indicadors del conjunt del sistema». Verger, catedràtic de Sociologia de la UAB, va afegir que «prioritzar aquests centres és una qüestió d’eficàcia però també de justícia social». Va explicar que els docents dels centres de més complexitat perceben tres vegades més suport i col·laboració dels companys que els docents de la resta de centres, «un valor positiu que també fa pensar en tot el que estan suplint aquests professionals».

De fet, l’alta inestabilitat dels claustres (ho demostra que entre 2018 i 2023 es va substituir un 53 % del claustre als centres de màxima complexitat) perjudica particularment l’alumnat dels centres vulnerables, on acostuma a haver-hi més matrícula viva. La inestabilitat de les plantilles és una de les principals dificultats per consolidar els projectes educatius, fomentar la cohesió docent i assegurar la millora dels aprenentatges i el vincle amb l’escola i els estudis.

Amb aquests condicionants, els centres d’elevada complexitat acaben prioritzant accions, a partir de les quals l’informe detecta quatre tipus d’estratègies: escoles orientades a l’eficàcia per obtenir bons resultats; hiperactives, que avantposen el benestar emocional i tendeixen a sumar-se a nombroses iniciatives; voluntaristes, preocupades principalment per la inclusió amb experiències no necessàriament acadèmiques, i resignades, que perceben moltes limitacions i posen el focus en les competències instrumentals més bàsiques.

A partir de la recerca, l’informe planteja diverses mesures per facilitar que es consolidin equips i projectes, per enfortir la col·laboració docent i l’intercanvi pedagògic, per rebre més suport i recursos per personalitzar l’ensenyament en igualtat de condicions que la resta, i per aconseguir una avaluació de competències útil i sostenible que redueixi la pressió dels centres i potenciï el valor formatiu.

Les mesures van des de la reducció de la càrrega lectiva i de l’horari de docència i l’increment del personal administratiu, fins als incentius de formació i reconeixement professional, la participació en xarxes d’aprenentatge i intercanvi d’experiències, el suport d’inspecció educativa, així com la distribució de recursos en funció de les necessitats dels centres. També inclou repensar les proves diagnòstiques a 4t de primària i 2n d’ESO i les proves de competències bàsiques a finals d’etapa i doblar els centres que participen en l’estudi PISA.