La presència de ferro a l'aigua, clau per explicar la quantitat i distribució dels peixos en els oceans
24/10/2019
El consum insuficient de ferro pot provocar anèmia, el que perjudica el creixement i el desenvolupament humà. No obstant això, els biòlegs no acostumen a considerar el ferro com un factor determinant per als animals salvatges. Un nou article dirigit per investigadors de l'Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona (ICTA-UAB) Eric Galbraith i Priscilla Mezo, i publicat a la revista Frontiers in Marine Science, estableix que el subministrament de ferro disponible en grans àrees de l'oceà és insuficient per a la majoria dels peixos, i com a conseqüència hi ha menys peixos dels que hi hauria si el ferro fos més abundant.
Els animals necessiten petites quantitats de ferro. No obstant això, no poden viure sense ell, i els animals de sang vermella en depenen per formar l'hemoglobina necessària per a transportar oxigen a la sang. S'ha d'obtenir dels aliments, però és tan difícil d'absorbir que fins i tot els humans poden desenvolupar anèmia malgrat els nostres aliments creixen en sòls relativament rics en ferro.
Per contra, l'oceà, lluny de les costes, està gairebé desproveït de ferro. Les quantitats de ferro dissolt en les aigües de la superfície són tan baixes que la seva concentració no va poder ser mesurada amb precisió fins a la dècada de 1980. Encara que és sabut que el creixement del fitoplàncton es pot veure limitat per aquestes concentracions extremadament baixes, fins ara els científics no havien considerat la disponibilitat de ferro com un factor important en l'ecologia dels animals marins.
"La gran pista va arribar en mirar les observacions de satèl·lit d'on es produeix la pesca", explica Galbraith. Juntament amb el coautor David Kroodsma de Global Fishing Watch, amb seu a San Francisco, l'equip va analitzar anys de dades globals sobre on pesquen realment els vaixells quan s'aventuren en alta mar. "Vam veure que essencialment no s'està pescant en les tres regions amb majors limitacions de ferro del món: l'oceà Austral, el Pacífic equatorial oriental i el Pacífic subàrtic".
"D'acord amb aquesta pista, em vaig disposar a veure si hi havia evidència que els peixos podrien estar anèmics", diu Le Mezo. I va descobrir que sí n'hi havia. En la producció de peixos per al consum, l'aqüicultura marina sol suplementar la seva alimentació amb ferro per assegurar-se que creixen ràpidament i són capaços de reproduir-se. "Quan comparem la quantitat de ferro requerida per la majoria dels peixos amb la quantitat que haurien de ser capaços d'obtenir dels aliments pobres en ferro de la mar, observem que òbviament no és suficient".
"El factor decisiu va ser quan vam tenir coneixement del peix de gel antàrtic", diu Le Mezo. El peix de gel antàrtic de sang blanca és l'únic animal vertebrat que ha perdut l'ús de l'hemoglobina en el transcurs de l'evolució. "Moltes persones havien suggerit motius pels quals el peix de gel podria haver desenvolupat la seva sang blanca, però mai s'havia plantejat que fos degut a la baixa disponibilitat de ferro". Com assenyala l'estudi, el peix de gel només es troba a l'oceà Austral, el major domini pobre en ferro de l'oceà, i la manca d'hemoglobina redueix en gran mesura els requisits de ferro dels peixos de gel en comparació amb altres peixos.
Els resultats suggereixen un important paper del ferro, fins ara passat per alt, en la determinació de quins animals marins viuen i on ho fan. També indica que els ambients més rics en ferro poden ser sorprenentment importants en la producció dels peixos que capturem, i poden tenir un paper clau en els cicles de vida dels peixos, inclosos els salmons que fresen en els rius. "El nostre treball acaba fent moltes més preguntes de les que pot respondre -diu Galbraith-, però si el paper del ferro resulta ser tan important com creiem que és, haurem de canviar la forma en què pensem sobre la vida animal en alta mar".