El radar a la selva: Teledetecció, seguretat nacional i colonització de les regions tropicals (1960-1990)

Durant la Guerra Freda, les selves tropicals d'Amèrica Llatina (el Darién, l'Amazònia, el Chocó i els plans de l'Orinoco) van ser sobrevolades per avions equipats amb una tecnologia radargramètrica anomenada SLAR (Side Looking Airborne Radar) que permetia «veure» el terreny a través dels núvols i l'espessa cobertura vegetal que durant decenis havien impedit elaborar una cartografia basada en la fotografia aèria convencional. El que va començar com un sistema de radar dissenyat per localitzar blancs enemics (targeting) va acabar produint els primers mapes detallats de vastes regions tropicals que fins aleshores apareixien «en blanc» en els atles oficials.

En aquest seminari Work in Progress (WiP), Sebastián Díaz explica la història encara poc estudiada de l'SLAR. Recorre els projectes pioners desenvolupats entre els anys seixanta i setanta a Panamà, Colòmbia i Brasil, en què governs llatinoamericans, militars nord-americans, empreses privades i instituts cartogràfics van col·laborar per «conquerir la selva» i fer-la llegible. Els projectes radargramètrics van servir per planejar noves infraestructures, obrir carreteres de colonització, inventariar minerals i fustes, vigilar fronteres, perseguir guerrilles i, més endavant, rastrejar cultius il·lícits i monitoritzar la desforestació.

La idea que organitza el seminari és senzilla: la tecnologia radar mai no va passar del tot d'un ús militar a un de civil o ambiental. Des del principi, l'SLAR va ser utilitzat de manera simultània per a la guerra, el desenvolupament, l'extracció i la conservació.

I aquí sorgeix una paradoxa final: encara que des de l'aire aquestes tecnologies esborraven les persones del paisatge, sobre el terreny van exigir àmplies campanyes de verificació (geòlegs, edafòlegs, enginyers forestals, biòlegs i, fins i tot, antropòlegs van estar recorrent la selva durant anys) que van acabar transformant els paradigmes a través dels quals les ciències socials i ambientals pensaven els tròpics. El que no es va transformar, però, van ser les funcions extractives, desenvolupistes i de vigilància que havien donat origen als sensors remots, i que han seguit acompanyant-los fins ara.

Comentador: Jaume Valentines (UAB)

Sebastián Díaz Ángel és investigador postdoctoral del projecte ERC-SG «CLIMASAT: Remote-sensing satellite data and the making of global climate in Europe, 1980s–2000s». Llicenciat en ciència política i en Història, màster en geografia i doctor en història, la seva recerca combina la història ambiental, els estudis socials de la ciència i la tecnologia, i la geopolítica, amb un enfocament especial en la geografia històrica i la història de la cartografia. La seva investigació actual analitza la política de la teledetecció i les infraestructures de dades satel·litals a les Amèriques.

Si esteu interessats en llegir el text sencer amb antelació —molt recomanable, ja que el format del seminari WiP pressuposa una lectura prèvia— el podeu demanar a Sebastian.Diaz@uab.cat o bé a Laia.Torres.Casas@uab.cat.

Recordeu que podeu portar el vostre dinar in situ, ja que tindrem un format de dinar-seminari, rigorós i informal a l’hora.