Publicacions
Agustí Nieto-Galan and Peter J. Ramberg, “Culture and Science: Chemistry Spreads Its Influence”, in A Cultural History of Chemistry in the Nineteenth Century, edited by Peter J. Ramberg, Bloomsbury. London, 2021, pp. 117-138.
https://www.bloomsbury.com/uk/cultural-history-of-chemistry-9781474294928/
Description
From prehistoric metal extraction to medieval alchemy to modern industry, chemistry has been central to our understanding and use of the physical world as well as to trade, warfare and medicine. In its turn, chemistry has been shaped by changing technologies, institutions and cultural beliefs. A Cultural History of Chemistry presents the first detailed and authoritative survey from antiquity to today, focusing on the West but integrating key developments in Egypt, Mesopotamia, and the Arabic-Islamic and Byzantine empires.
Chapter titles are identical across each of the volumes. This gives the choice of reading about a specific period in one of the volumes, or following a theme across history by reading the relevant chapter in each of the six. The themes (and chapter titles) are: Theory and Concepts; Practice and Experiment; Sites and Technology; Culture and Knowledge; Society and Environment; Trade and Industry; Learning and Institutions; Art and Representation.
The six volumes cover: 1 – Antiquity (3,000 BCE to 600 CE); 2 – Medieval Age (600 to 1500); 3 – Early Modern (1500 to 1700); 4 – Eighteenth Century (1700 to 1815); 5 – Nineteenth Century (1815 to 1914); 6 – Modern Age (1914 to the Present).
The page extent for the pack is 1728pp. Each volume opens with an Introduction and concludes with Notes, Bibliography, and an Index.
Lévy, S., Huertas-Maestro, M., & Huertas, R. (2021). The reception of psychodrama in Spain: Correspondence between Jacob Levy Moreno and Ramón Sarró. History of Psychology. Advance online publication. https://doi.org/10.1037/hop0000206
Jacob Levy Moreno, the well-known creator of psychodrama, had a close epistolary relationship with the Spanish psychiatrist Ramón Sarró; a collection of these letters has been located in the Sarró personal archive, deposited in the Library of Catalonia. After locating and arranging this correspondence, we proceeded to analyze and contextualize its contents. The analysis of this collection serves as a basis to outline the context in which the relationship between Moreno and Sarró developed, the role played by certain psychotherapy congresses in strengthening their relationships, and the process that resulted in the University of Barcelona awarding Moreno Doctor Honoris Causa. This study has allowed us to identify certain areas of how psychodrama was received in Spain during the 1960s and reflect on the creation of international collaboration networks and the creation of schools and professional and academic legitimation strategies in the wake of the approaches to group psychotherapy and psychodrama that Moreno developed while based in New York. (PsycInfo Database Record (c) 2021 APA, all rights reserved).
“‘Science in Action’: The Politics of Hands-on Display at the New York Museum of Science and Industry”, History of Science, Volume 59 Issue 2, June 2021 [Publicat en línia el 8 de juny de 2018 i inclòs en número especial ‘The Spatial Inscription of Science: Politics and Practices since 1900’, editat per Andrée Bergeron i Charlotte Bigg]
Aquest article analitza les implicacions polítiques dels canvis en els règims tàctils d'exhibició al New York Museum of Science and Industry, tot seguint aquest museu errant en la seva deambulació urbana per Manhattan, durant la qual va canviar de promotors, narrativa i tècniques expositives. El museu va ser inaugurat el 1927 com a Museum of the Peaceful Arts als pisos setè i vuitè del Scientific American Building. Va passar a anomenar-se New York Museum of Science and Industry a partir del trasllat al tercer i quart pis del Daily News Building. I va estar a punt de ser rebatejat com a Science Center quan finalment va traslladar-se el 1936 a la planta baixa del Rockefeller Center. L'anàlisi de l'agenda política dels diferents promotors, i de com aquesta s'inscrivia d'una manera espacial i performativa en cadascuna de les seves seus, conclou que la proliferació de dispositius expositius accionats pels visitants no va anar acompanyada d'una retòrica de participació democràtica com en el cas de l'Exploratorium de San Francisco a la dècada de 1970. El paternalisme social del moviment de promoció de l'educació professional, les idees sobre la innovació de la primera sociologia de la invenció i l'aproximació conductista a la comunicació de masses són contextos més adequats en els quals ubicar els canvis en la política dels règims d'exhibició tàctil als museus nord-americans de ciència i indústria al període d'entreguerres.
https://journals.sagepub.com/toc/hosa/59/2
Monogràfic "Cultural Histories of Science in Franco’s Spain", Culture & History Digital Journal, Vol. 10 No. 1 (2021) [https://doi.org/10.3989/chdj.2021.v10.i1]
Editorial
Introduction to the Special Issue “Cultural Histories of Science in Franco’s Spain”, Enric J. Novella, Ricardo Campos
Dossier
Constructing “Pure” and “Applied” Science in Early Francoism, Agustí Nieto-Galan
The cultural significance of physics and evolution in Francoist Spain: continuity and development in the autarchic period, Clara Florensa, Xavier Roqué
From arsenic to DDT: Pesticides, Fascism and the invisibility of toxic risks in the early years of Francoist Spain (1939-1953), Silvia Pérez-Criado, José Ramón Bertomeu Sánchez
Atomic Routes and Cultures for a New Narrative on Franco’s Regime, Ana Romero de Pablos
Racism, Hispanidad and social hierarchy in medicalpsychiatric thought during early Francoism. The work by Misael Bañuelos (1936-1941), Ricardo Campos
“The Faustian spirit of the technical world”. Mental illness and cultural criticism in Franco’s Spain, Enric J. Novella
Between modernity and tradition: the formation of a psychoanalytical culture during the Franco dictatorship, Silvia Lévy Lazcano
"La venganza de la naturaleza. 50 narrativas en torno al medio ambiente". Col·lecció: Filmografías esenciales
Vivim en un món de cruïlles mediambientals: contaminació de la terra, l'aire i l'aigua, sobreexplotació de recursos, emissions desbocades de gasos d'efecte hivernacle, destrucció sistemàtica d'ecosistemes i biodiversitat, i desequilibris demogràfics i socioeconòmics en el deliri de l'consum desenfrenat i de les nostres reclusions colonials, de classe, gènere i raça, que inevitablement ens enfronten a les nostres maneres de viure i morir.
Amb el cinema, que ens ofereix infinites maneres de mirar-nos en les nostres comunitats, podem explorar amb peculiar llibertat narrativa nostres formes d'entendre la naturalesa, les nostres expectatives, els nostres recels, les profundes contradiccions en la nostra forma d'organitzar-nos i de construir, històricament, el medi en què somiem, patim i estimem.
El cinema ens mostra que la venjança de la naturalesa no és més que un pretext terrorífic, i que les solucions de la destrucció de l'entorn no habiten l'àmbit de cap tipus de providència, sinó de la nostra voluntat.
A puzzling marriage? UNESCO and the Madrid Festival of Science (1955), Clara Florensa i Agustí Nieto-Galan (eds), "Popular Science under Franco", History of Science (Febrer 2021).
Del 17 al 22 d'octubre de 1955, Madrid va acollir el Festival de la Ciència de la UNESCO. En els primers anys de la Guerra Freda, en un país dictatorial que havia estat recentment admès en la comunitat internacional, el festival tenia com a objectiu difondre la ciència entre el públic a través d'exhibicions d'instruments científics, conferències públiques, exhibicions de llibres, associacions professionals d'autors científics i debats sobre l'ús dels diferents mitjans. En aquest context, els visitants estrangers, molts dels quals procedien de democràcies liberals, semblaven còmodes en la capital d'un país governat per una dictadura que havia sobreviscut després de la derrota del feixisme a la Segona Guerra Mundial i lluitava per guanyar-se el reconeixement exterior després anys d'aïllament.
Aquest article analitza el paper polític de la divulgació científica al Madrid d'aquesta època. S'aproxima al matrimoni aparentment desconcertant entre l'agenda internacional de la UNESCO per a la pau i la democràcia i els interessos de les elits franquistes. Les visions compartides de la modernitat tecnocràtica, la lluita contra el comunisme i una diplomàcia al servei del nacionalisme espanyol van aplanar el camí per a l'aliança.
El Taxidermista de la plaça Reial és una crònica, escrita per Miquel Carandell, que recull la història del comerç singular que va obrir a finals del segle XIX a la Plaça Real, un relat explicat des d’una triple perspectiva, la històrica, l’emotiva de la mà de Núria Viladevall Palaus, besneta de Soler Pujol, i la construïda amb diferents testimonis.
A la vegada, la de la botiga és una història de ciència a la ciutat, una història que ens mostra la importància dels espais com les botigues pel desenvolupament científic, especialment, per generar espais de trobada i debat entre especialistes, professionals i no professionals. Alguns d’aquest últims van ser aficionats, col·leccionistes i artistes tant coneguts com Josep Maria de Segarra, Lluís Doménech i Torres (net de Doménech i Muntanter), Josep Pons Oliveras, Salvador Dalí, Gabriel Garcia Márquez, Pere Pruna, Jorge Wagensberg o els mateixos Joan Miró i Lluís Llach que s'aturaven davant els seus aparadors.
La idea de recopilar en un llibre la llarga història del “Museo Pedagógico de Ciencias Naturales” va sorgir de, Núria Viladevall Palaus, besneta de Lluís Soler Pujol, fundador de la botiga museu. El text rememora les meves vivències a partir de les olors que es generaven amb l’activitat de l’establiment. Aquest relat es complementa amb el text de Miquel Carandell, doctor en Història de la Ciència, que explica com Soler Pujol i els seus descendents van fer d’aquesta botiga singular un referent en el món de la taxidèrmia i, alhora, un espai de difusió de la història natural, de la ciència, un punt de trobada de col•leccionistes, científics, aficionats i curiosos. A més, el llibre que volem editar compta amb el testimoni de diverses persones que van conèixer l’establiment com l’escriptor i periodista Lluís Permanyer; el poeta i escriptor Vicenç Altaió; la directora de la Fundació SETBA, Cristina Sampere, Artur Ramon ; galerista d'art, entre d’altres.
https://www.verkami.com/projects/30317-el-taxidermista-de-la-placa-reial
Miquel Carandell Baruzzi, professor associat a l’Institut d’Història de la Ciència, és l’autor del llibre The Orce Man: Controversy, Media and Politics in Human Origins Research que acaba de ser publicat per la prestigiosa editorial de recerca acadèmica Brill. El llibre, resultat de la tesi doctoral llegida a l’Institut l’any 2015 i dirigida per Oliver Hochadel, ens presenta la història de la controvèrsia de l’Home d’Orce.
Descobert l’any 1982 en el jaciment de Venta Micena a Orce, Granada, l’Home d’Orce és un petit fragment de crani que es va presentar públicament el maig de 1983 com una resta d’un avantpassat de l’ésser humà de vital importància. El fragment va ser considerat pels seus descobridors, Josep Gibert, Jordi Agustí i Salvador Moyà-Solà, investigadors de l’Institut Paleontològic de Sabadell, com l’homínid més antic d’Europa, “el Primer Europeu”. El descobriment va rebre una atenció mediàtica, política, i també científica, inusitada. Després d’un any, col·laboradors francesos dels investigadors catalans van començar a posar en dubte la validesa de la troballa. Aquests dubtes van passar a la premsa, on va esclatar una intensa controvèrsia que es va allargar durant gairebé trenta anys.
En aquest llibre, Carandell utilitza les eines, metodologia i historiografia de la història i la sociologia de la ciència per presentar una narrativa cronològica de la controvèrsia d’Orce, en algunes ocasions seguint el desenvolupament de la història gairebé dia a dia. Aquesta detallada atenció no pretén descobrir si el fragment anomenat “Home d’Orce” era efectivament una resta humana o no, sinó mostrar sota quines circumstàncies, sovint socials, polítiques o, fins i tot, personals, certes afirmacions científiques són creïbles i acceptades tant pels experts com pel públic general, i d’altres no ho són. Situant la història de la controvèrsia en el seu context històric, polític, social i científic, aquest llibre mostra com la línia que separa l’èxit científic del fracàs és molt més estreta del que podria semblar i està íntimament vinculada a la seva atenció política i percepció pública.
Les transformacions d’Aristòtil. Filosofia natural i medicina a Montpeller: el cas d’Arnau de Vilanova (c. 1240-1311). Premi de Filosofia Joaquim Carreras i Artau 2017 de l’Institut d’Estudis Catalans (Barcelona: Institut d’Estudis catalans, 2020)
Arnau de Vilanova (c. 1240-1311), un dels metges de més prestigi de l’edat mitjana llatina, és autor d'una extensa obra que va contribuir a definir la medicina com a ciència en el sentit escolàstic del terme. Utilitza els diversos gèneres de la literatura mèdica de l'època: el comentari a les autoritats mèdiques, el tractat teòric i de filosofia natural, els aforismes, la summa o compendi de medicina teòrica, el regiment de sanitat, la monografia especialitzada o el tractament específic adreçat a un pacient. La seva medicina s’inscriu dins el galenisme, que arriba a l’edat mitjana gràcies a les traduccions dels metges àrabs. En diverses de les seves obres, també hi constatem la influència d’Aristòtil. Els tractats de medicina teòrica inclouen un nombre major de referències a obres seves, ja que se serveixen de la filosofia natural aristotèlica per a desenvolupar diversos aspectes de la teoria mèdica. En aquest sentit, Arnau de Vilanova s’esforça a conjugar la filosofia natural aristotèlica amb la medicina i estableix les competències de cada una d’aquestes dues disciplines. Així, Arnau va definir la naturalesa de la disciplina mèdica i de la seva tasca com a coneixement, és a dir, com una ciència aristotèlica que procedia dels principis de les causes universals cap als efectes específics. Aquesta concepció va entrar en conflicte amb una altra manera d'entendre la medicina, més tècnica i pràctica, però amb el temps es acabar imposant. Aquest llibre analitza la influència d'Aristòtil en la medicina i la filosofia natural d’Arnau de Vilanova.
Tóxicos invisibles ens presenta un conjunt d'històries poc conegudes de contaminació ambiental al llarg de segle XX. Ens transporta a determinats llocs, indústries, regions, en què la connivència dels experts amb les administracions públiques i les empreses privades ha silenciat i invisibilitzat a les principals víctimes de la toxicitat: treballadors, activistes, ciutadans en general. A través d'un conjunt d'investigacions històriques rigoroses, el llibre mostra com en aquests conflictes ambientals s'activen sofisticats mecanismes de construcció de la ignorància que dificulten la correcta regulació de productes i la recuperació d'espais malalts, degradats de manera gairebé irreversible.
Tóxicos invisibles és una denúncia de les nostres societats industrials desregulades, complaents amb els riscos de milers de productes sintètics que envaeixen les nostres vides, i a el mateix temps una apel·lació a la responsabilitat de tots per millorar les nostres condicions de vida.
Coordinat per Ángel Sala i Jordi Sánchez-Navarro, la publicació compta amb la partició de Carlos Tabernero, membre del CEHIC i professor de la UAB.
El llibre s'edita per a celebrar el centenari de El gabinet del doctor Caligari, el primer gran clàssic del cinema fantàstic i de terror, i explora el seu immens llegat cinematogràfic i cultural. El lector trobarà mirades diverses a l'enorme influència dels assumptes, la posada en escena i els recursos narratius de la pel·lícula al cinema i la televisió posteriors, sense oblidar la gènesi de Caligari, el seu marc sociopolític i els debats suscitats per la seva interpretació al llarg de la història.
Massimiliano Badino and Pietro Daniel Omodeo (eds.), Cultural Hegemony in a Scientific World. Gramscian Concepts for the History of Science. Historical Materialism Book Series, Volume: 221, Brill, 2020.
Aquest volum és el resultat de la col·laboració internacional que diversos membres de l'IHC establiren després del congrés "Science as Cultural Henegomy: Gramscian Concepts for the History of Science", que tingué lloc a Barcelona, el 2014. El llibre analitza les diferents aplicacions de conceptes i categories desenvolupades pel pensandor italià Antonio Gramsci a l'estudi històric, sociològic, cutural de la ciència. Conceptes com hegemonia i subalternitat ens ajuden a comprendre la càrrega política del fet científic des d'una perspectiva crítica. Els capítols publicat pels membres de l'IHC són els següents:
Chapter 1 Past and Present: Revisiting ‘Gramscianism’
Autor: Agustí Nieto-Galan [pp. 19–38]
Chapter 8 Using Gramsci’s Dialogical Approach: The Struggle for Meaning in Q&A Sections of the Spanish Press in the First Third of the Twentieth Century
Autors: Isabel Jiménez-Lucena, Jorge Molero-Mesa, and Carlos Tabernero-Holgado [pp 203–242]
Chapter 12 Philanthropy, Mass Media, and Cultural Hegemony: The Rockefeller Foundation and the Politics of Science Popularisation in the 1930s
Autor: Jaume Sastre-Juan [pp. 297–318]
“Philanthropy, Mass Media and Cultural Hegemony: the Rockefeller Foundation and the Politics of Science Popularization in the 1930s”, en Badino, Massimiliano; Omodeo, Pietro Daniel (eds.), Cultural Hegemony in a Scientific World: Gramscian Concepts for the History of Science, Leiden, Brill, 297-318.
En 1938 i 1939, la Fundació Rockefeller va organitzar dues conferències secretes 'Sobre la interpretació de la ciència per a un públic en general', va encarregar un estudi exhaustiu de la divulgació científica contemporània als Estats Units i va participar activament en els esforços internacionals en aquest camp sota els auspicis de la Institut Internacional de Cooperació Intel·lectual de la Societat de Nacions amb seu a París. El capítol situa l'interès de la Fundació Rockefeller per la divulgació científica a la intersecció de dos dels seus principals preocupacions a finals de la dècada de 1930, que van anar a el mateix temps dos elements clau en la lluita per l'hegemonia cultural a Estats Units: la ciència i les comunicacions de masses. Sosté que un enfocament gramscià, que entén la popularització de la ciència com una eina en la lluita per l'hegemonia cultural, ens permet donar sentit a l'interès de la Fundació Rockefeller a la divulgació de la ciència a la fi dels anys trenta.
"The historical understanding of female premodern possessions. Problematizing some gender assumptions in the historiography on Teresa de Ávila and Jeanne des Anges", Women's History Review, 29:1, 2020, 125-141.
Aquest article analitza com abordar la història de les possessions femenines en l'actualitat. A l'analitzar algunes contribucions recents aplicades a dues figures històriques conegudes: Teresa d'Àvila (1515-1582) i Jeanne des Anges (1602-1665), problematizaré la historiografia en curs sobre les possessions femenines. Concretament, em proposo reflexionar sobre dos dels marcs conceptuals actuals que caracteritzen la forma en què la història explica l'experiència subjectiva d'aquests individus premoderns posseïts. Em centre en dos tipus d'interpretació: a una l'anomeno interpretació "neuròtica" i a l'altra la interpretació "subversiva". Les dues construccions sustenten les explicacions de les possessions divines i demoníaques de les dones, que involucren prejudicis historiogràfics de gènere i suposicions ahistòriques.
Com s’aconsegueix que les tecnologies nuclears esdevinguin part de la quotidianitat? Com s’han dibuixat i re-dibuixat al llarg dels últims setanta anys les fronteres entre allò excepcional i allò banal en relació a les tecnologies nuclears?
Aquestes són algunes de les preguntes que es planteja ‘Fun and Fear: The Banalization of Nuclear Technologies through Display’, un número especial co-editat pel membre del CEHIC Jaume Sastre-Juan que ha estat publicat recentment a la revista Centaurus.
La traducción de las Obras completas de Freud por Luis López Ballesteros en 1922 colocó las ideas freudianas en el punto de mira de los especialistas españoles. Sobre la resistencia y el rechazo con las que fueron recibidas existen numerosos estudios, y precisamente Psicoanálisis y defensa social en España, 1923-1959 viene a completar esta visión. Muestra la otra cara: a través de las distintas dimensiones de la vida del individuo y de la sociedad a las que se aplicó el psicoanálisis, da cuenta del éxito de su expansión, de las reinterpretaciones y reapropiaciones que se dieron entre los años veinte del pasado siglo y en la dictadura franquista. Silvia Lévy Lazcano presenta en esta obra un riguroso discurso que acompaña a iniciados y recién llegados en el conocimiento de autores y de su acercamiento, por medio del psicoanálisis, a la enfermedad mental, a la psique, al comportamiento y las relaciones humanas, a la sexualidad, a las identidades de género y, en general, a los engranajes de la subjetividad moderna.
Agustí Nieto-Galan sosté que la química del segle XX va ser profundament política. Lluny d'existir en una esfera pública diferent, per a l'autor el coneixement químic es va aplicar de tal manera que va crear forts vincles amb projectes industrials i militars, i va generar rivalitats nacionals i esforços internacionals, alhora que va donar forma a les condicions de vida de milions de ciutadans. És en aquest marc general en el qual Nieto-Galan analitza com els químics espanyols es van convertir en poderosos agents ideològics en diferents contextos polítics del segle XX -des de règims liberals fins a dictadures-, i revela la seva influència en les xarxes científiques internacionals i la seva contribució en les feroces batalles ideològiques pròpies d'aquesta era d'extrems. Així, l'autor argumenta que els discursos compartits entre la química i el liberalisme sobre la guerra, el totalitarisme, la religió i la diplomàcia, van conduir a avanços en tots dos camps.
The Dark Side of Molecules: Politics and Chemistry in the 20th century
“‘If You Tilt This Game, Will It Explode?’: The Politics of Nuclear Display at the New York Hall of Science, 1966-1973’”, Centaurus, 61(1), 2019, 33-50.
Aquest article analitza la política del New York Hall of Science de Nova York des de finals de la dècada dels anys 60 a principis dels anys 70. L'Hall of Science, que va tenir els seus orígens a la New York World 's Fair de 1964-65, va comptar amb exhibicions atòmiques pràctiques per a nens i va projectar la creació d'un important Nuclear Science Center amb el ple suport de la Comissió d'Energia Atòmica. Aquest Nuclear Science Center hauria estat la major mostra permanent sobre ciència i tecnologia nuclear als Estats Units i hauria inclòs l'Atomarium com la peça més espectacular de l'exhibició. En l'Atomarium, els visitants haurien pogut veure com un reactor nuclear en funcionament es tornava crític des d'un teatre circular en forma d'espiral, mentre que, mitjançant una finestra transparent de plexiglàs situada just a sobre de l'nucli, un guia dissertava sobre els usos pacífics d'energia atòmica. Aquest article analitza l'Hall of Science com un espai en el qual es van desenvolupar les tensions entre el excepcionalisme nuclear i la banalització nuclear. En particular, l'article explora com es pretenia que els sistemes d'exhibició lúdics i immersius exercissin un paper polític en la modulació de la por nuclear en un període en què la promoció d'una indústria privada d'energia nuclear per part de la Comissió d'Energia Atòmica va haver de fer front a creixents resistències davant la posivilidad de desenvolupament de plantes d'energia nuclear.
“The Failed Technology Museum of Catalonia: Engineers and the Politics of the Musealization of Technology in Barcelona (1929-1939)”, Nuncius, 34(1),2019, 128-154.
Al març de 1937, per ordre governamental es creava el Museu Tecnològic de Catalunya, tot i que mai va arribar a materialitzar-se. Per què es va percebre un museu nacional de tecnologia com una necessitat urgent en plena Guerra Civil espanyola? Aquest article explora com aquest intent fallit va tenir les seves arrels en l'interès polític de llarga durada de la comunitat d'enginyers per la musealització de la tecnologia a Barcelona. D'una banda, analitza la tradició del desplegament tecnològic orientat a incrementar la productivitat industrial i millorar l'educació tècnica. D'altra banda, estudia els esforços tecno-nacionalistes dels enginyers per construir un passat tecnològic respectable per a la nació. Finalment, explora com aquests dos elements s'haurien articulat al Museu de la Tecnologia de Catalunya en bona mesura gràcies a el paper clau que van jugar els professionals de l'enginyeria durant la Guerra Civil espanyola.
Els autors d’aquest volum sobre ciència i relacions internacionals durant la Guerra Freda han analitzat el nou ordre científic mundial sorgit de la Segona Guerra Mundial amb les mateixes eines aplicades al nou ordre económic i polític, atenent a la seva inestabilitat i al seu caràcter multipolar. Com va influir l’hegemonia militar i econòmica dels Estats Units en les noves formes d’investigació científica i tècnica característiques de la segona meitat del segle XX? Com van influir les ciències en els balanços geopolítics? Com es va configurar el nou poder de la ciència en les diferents regions del planeta? El llibre examina les transformacions en les maneres de fer ciència i la contribució de la ciència i la tecnologia a la configuració del mapa geopolític mundial, atenent al paper actiu de científics i enginyers en les relacions internacionals.
"The changing nature of modernization discourses in documentary films". Science in Context, 2018, 31(1): 61-83.
El règim feixista de Franco a Espanya (1939-1975) ofereix la possibilitat d'explorar la complexa relació entre les pràctiques de comunicació mediàtica i els processos de producció, circulació i gestió de coneixement. El règim va utilitzar persistentment el cinema, i més tard la televisió, com a dispositius d'adoctrinament i disciplina. Per tant, aquests mitjans van servir per donar forma a la representació el règim, que es va basar en gran mesura en la generació d'actituds positives d'adhesió als governants a través de la submissió i l'obediència de la vila als experts. Aquest article examina la naturalesa canviant dels discursos i pràctiques de la modernització, com a element fonamental de les estratègies de propaganda de règim, i com es retrata en els documentals produïts sota el seu govern. La retòrica de la modernització va involucrar un model explícit i deficitari de gestió del coneixement, que pretenia legitimar les accions i polítiques del règim en les seves primeres dècades, com veurem pel que fa als documentals metges colonials produïts per al noticiari oficial de la dècada dels quaranta . No obstant això, l'enfocament d'aquesta retòrica, malgrat els seus objectius polítics perdurables, va haver d'obrir-se d'alguna manera a mesura que canviava la relació entre experts i no experts, tant en termes epistemològics com pràctics, com en els documentals sobre la vida silvestre produïts per a televisió en la dècada de 1970, l'última dècada el règim.
L’any 1917 un físic nominat al premi Nobel publicà un llibre extraordinari, ple d’idees lluminoses sobre l’espai, el temps i l’univers. La relativitat a l’abast de tothom era la primera exposició accessible d’una teoria revolucionària que avui constitueix una part essencial del nostre coneixement del món físic. Albert Einstein no era encara una celebritat mundial i Europa estava sumida en una gran guerra. Una dècada de treball i discussió amb amics i col·legues havien culminat a Berlín amb la formulació de la relativitat general, i immediatament decidí escriure un llibre per explicar la teoria a tothom, "perquè si no ho faig no l’entendran, tan senzilla com és en el fons”. Les paraules que adreçà al seu amic i confident intel·lectual, Michele Besso (1873-1955), no amagaven cap ironia. La relativitat es basa en raonaments sensibles, lligats a la percepció comuna del moviment i la gravetat. Podem percebre el moviment uniforme? Com experimenta el pes una persona que cau? Reflexionar sobre aquestes preguntes simples fou el primer pas per capgirar tot allò que havíem après o crèiem saber sobre la llum i l’univers. Aquest volum presenta una nova traducció al català del clàssic d’Einstein, amb una introducció que situa el text i el seu autor en el context de la història del segle XX.
"Colonial scientific-medical documentary films in 1940s Spain as legitimating tools for Franco’s regime". Manguinhos, 24(2): 349-369.
Aquest article explora el paper de el cinema i les pràctiques i discursos mèdic-sanitaris en la construcció i legitimació de les estratègies del règim feixista de Franco a Espanya. L'anàlisi de cinc documentals mèdics-colonials produïts durant la dècada dels quaranta explora la relació entre les pràctiques de comunicació dels mitjans i els processos de producció, circulació i gestió de coneixement tecnocientífic. Aquestes pel·lícules retraten un espai colonial no problemàtic on l'ordre social s'articula a través de pràctiques i discursos científic-mèdics que responen a la necessitat d'el règim de consolidar-se i legitimar-se, a mateix temps que afirmen les dinàmiques d'inclusió-exclusió involucrades en la definició de prototips socials a través de processos de medicalització.
“Technological Fun: The Politics and Geographies of Amusement Parks”, en Hochadel, Oliver; Nieto-Galan, Agustí (eds.), Barcelona (1888-1929): An Urban History of Science and Modernity, London and New York, Routledge, 2016, 92-112.
Aquest capítol analitza la política i les geografies urbanes de l'oci tecnològic en els parcs d'atraccions de la Barcelona del primer terç de segle XX. A través d'una anàlisi de tres grans espais d'oci tecnològic (la Ciutadella, amb el Saturno Park; Collserola, amb el Tibidado i la Rabassada; Montjuïc, amb el parc d'atraccions de l'exposició de 1929 i el Maricel Park) el capítol estudia de quines maneres els nous règims de plaers estaven íntimament lligats als nous règims de sabers promoguts per l'elit enginyeril.
"The city in waves: Radio Barcelona and urban everyday life”. En: Hochadel O, Nieto-Galán A. (eds.) Barcelona (1888-1929). An urban history of science and modernity. Oxford, Routledge, pp. 200-222.
La medicina i el cinema són part del nostre dia a dia. Acudim a la consulta o a la sala a la recerca d'algun tipus d'alleujament i de portes a altres mons. I la consulta i la sala, la medicina i el cinema, es miren de reüll. La medicina vol al cinema per mirar, explorar i estudiar, diagnosticar i operar; també com a eina publicitària i de propaganda, per construir la seva autoritat. I el cinema compta molt sovint amb la medicina perquè treballa amb experiències rutinàries de salut i malaltia, les seves pors i les seves gosadies, les seves servituds i les seves rebel·lies. La medicina i el cinema caminen de la mà amb l'experiència quotidiana de la mort i de la vida. I la medicina és cinema perquè és somiar i qüestionar i lluitar, com ho és patir i morir i estimar. I és per això mateix que també, en el nostre dia a dia, el cinema és medicina.
“Pilgrimages to the Museums of the New Age: Appropriating European Industrial Museums in New York City (1927-1937)”, Science Museum Group Journal, Issue 6.
Com van travessar l'Atlàntic, els museus industrials? Immediatament després de la creació dels primers museus de ciència i indústria als Estats Units, el primer impuls dels seus promotors fou el de mirar cap a Europa per tal d'importar el que consideraven una institució cultural moderna i emergent. Aquest article estudia aquest procés d'apropiació cultural a través d'una anàlisi dels canvis en les percepcions dels museus industrials europeus per part dels curadors, directors i patrons del New York Museum of Science and Industry. L'article se centra principalment en el film Museums of the New Age, de 1927, que documenta els principals museus industrials europeus, i en un informe de 1937 sobre les tècniques expositives al Palais de la Découverte. Es conclou que el contrast entre aquestes dues fonts a l'hora de valorar els museus industrials europeus, que en només deu anys passen de ser vistos com a catedrals d'una nova època a ser presentats com a magatzems passats de moda, és simptomàtic de la profunda transformació dels museus de ciència i indústria com a institucions culturals durant la dècada de 1930 als Estats Units.
"Cine y medicina: imágenes sobre la salud y la enfermedad”. Brigidi S. (ed.) Cultura, Salud, Cine y Televisión. Tarragona, Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili, pp. 257-294.
El capítol s'ocupa de les múltiples relacions entre el cinema i les ciències de la salut, des de l'aparició de l'cinematògraf a la fi de el segle XIX fins al nostre context actual. L'èmfasi és necessàriament doble, i abasta tant l'ús que les ciències de la salut han fet el cinema com la utilització de tots els aspectes que afecten la pràctica de la medicina per part dels professionals de cinema. Un primer apartat està dedicat a l'ús de cinema, en tant que desenvolupament científic-tecnològic, per part de la investigació mèdica bàsica i en l'activitat clínica. Un segon apartat s'ocupa de la utilització del cinema com a instrument de propaganda sanitària, la qual cosa en les
societats contemporànies s'entén com a educació per a la salut. El tercer apartat s'ocupa de la producció d'imatges sobre medicina, salut i malaltia a través del cinema de ficció. Referent a això, i tenint en compte les relacions d'intertextualitat amb els altres tipus de cinema esmentats, així com amb altres fonts d'imatges i històries, les interseccions entre medicina i cinema de ficció es revisen al voltant de quatre eixos interrelacionats de representació i articulació de pràctiques i discursos mèdic-sanitaris: els professionals de la salut (especialment metges), els pacients, les malalties i les activitats de salut pública. La reflexió final se centra en les potencialitats de l'ús de el cinema de ficció en la formació dels professionals sanitaris.
VV. AA, "Col·leccions singulars a les biblioteques de la Universitat Autònoma de Barcelona", Bellaterra Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, 2013 .