Presentació del curs a càrrec de Carme Molinero, professora emèrita del Departament d'Història Moderna i Contemporània i directora de la Càtedra de Memòria Democràtica de la UAB.
“Viure en una dictadura”
15 i 29 d’octubre de 2026
A càrrec de Martí Marín Corbera, professor del Departament d'Història Moderna i Contemporània.
Les dues sessions programades tindran una divisió cronològica, amb l’any 1957 com a frontissa i les dates extremes com a referència en darrera instància. El primer període serà, aproximadament, el de 1936-57 i el segon el 1957-76.
Totes dues sessions faran especial atenció, com s’intenta concretar breument més avall, en les fórmules per apropar la comprensió de la dictadura als espais locals en els quals s’ubiquen els centres i viuen els/les estudiants.
En la primera sessió s’afrontarà, la construcció de la dictadura en termes institucionals i polítics (quin entramat es dreçà i qui en fou responsable). Les temàtiques abordades seran: el personal polític, les tipologies repressives i els/les que en foren víctimes (incloent qüestions culturals i perspectiva de gènere), les condicions de vida dels any anomenats “de la fam” i les migracions internes que en resultaren. S’insistirà en l’interès i les possibilitats d’abordar totes aquestes qüestions en l’àmbit local en cada centre, atenent també a l’origen familiar dels/de les estudiants (qüestió que també és aplicable a aquells provenen d’altres països, com s’explicarà).
En la segona sessió s’abordaran, en primer lloc, els tòpics sobre el desenvolupament econòmic i el seu impacte en el teixit social, així com el pes real de les polítiques governamentals en el procés. En un plantejament del més general al més concret, en segon lloc s’abordarà la renovació del personal polític en clau local i l’evolució de les trames urbanitzades que governaven (urbanes o rurals) en relació a temàtiques d’impacte també local com ara l’habitatge, l’urbanisme, la disponibilitat de serveis públics i espais d’oci i la concreció del que s’ha conceptualitzat com un cert relaxament de les pautes repressives. Es tancarà amb un balanç del que podria significar la modernització del país/la ciutat/el barri/el poble a les alçades de 1976 per comparació amb l’actual vida quotidiana.
“Viure contra una dictadura”
12 de novembre de 2026
A càrrec de Pau Casanellas Peñalver, professor del Departament d'Història Moderna i Contemporània i director del Centre d'Estudis sobre Dictadures i Democràcies de la UAB.
Si tota la població va patir —directament o indirecta— els efectes de la dictadura franquista, no tothom va reaccionar de la mateixa manera. Les actituds socials davant del règim van abastar un ampli ventall: des de l’adhesió fervent o l’adequació —molt més habituals del que generalment es pressuposa— a la frontal oposició, passant per una molt diversa gamma de grisos.
“Tothom diu que va córrer davant dels grisos, però molts pocs van fer-ho”. Amb petites variacions, aquesta deu ser una de les frases més repetides sobre l’oposició a la dictadura. I una de les més qüestionables. És cert que, durant la postguerra, les organitzacions polítiques i sindicals antifeixistes van tenir enormes dificultats per reorganitzar-se a l’interior, on la seva incidència va ser limitada. Amb tot, les partides de maquis van convertir-se en una pedra a la sabata que el franquisme no es va poder espolsar gairebé del tot fins a principis dels anys cinquanta.
Justament al llarg d’aquella dècada va començar a aflorar un nou tipus d’oposició, que, amb el temps, va esdevenir molt més rellevant. Aprofitant els canals legals establerts pel règim, els militants antifranquistes van aconseguir llavors connectar amb sectors relativament amplis de la població i començar a articular una mobilització sostinguda i amb aspiració de transcendir a l’espai públic. Primer a la universitat i als centres de treball, i una mica més endavant als barris, es van anar bastint així els tres grans moviments socials d’oposició a la dictadura: l’estudiantil, l’obrer i el veïnal. Aquestes van ser les tres potes principals d’una societat civil antifranquista extensa i plural, desplegada al llarg dels anys seixanta i setanta, en què sectors sovint allunyats políticament es van trobar per fer front comú contra la dictadura.
Per bé que, en qualsevol societat, les persones que militen o es mobilitzen políticament i socialment són una minoria, si hi ha hagut un moment de la històrica catalana i espanyola recent en què aquesta minoria va ser especialment àmplia, aquest moment van ser precisament els anys finals del franquisme. La sessió farà un repàs general a totes les mostres d’oposició suscitades per la dictadura, amb una especial atenció a aquesta etapa final, la de la darrera dècada i mitja de vida de Franco, en què la mobilització social va aconseguir un molt notable protagonisme.
“Com cauen les dictadures (i les democràcies)”
26 de novembre de 2026
A càrrec de Pere Ysàs Solanes, catedràtic emèrit del Departament d’Història Moderna i Contemporània.
Els règims polítics, dictadures o democràcies, no desapareixen si disposen d’un ampli consentiment social i institucional i, especialment si són dictadures, si tenen la capacitat de exercir un efectiu control sobre la societat, si no tenen amenaces interiors resultat d’una gran desafecció o d’amenaces exteriors d’intervenció. En aquestes condicions, les dictadures, o les democràcies, mantenen la seva existència. Les dictadures és mantenen encara que perdin el dictador que l’ha dirigida i que fins i tot li ha donat nom. La comparació entre dictadures i transicions al segle XX així ho confirma.
Per tant, la primera condició perquè una dictadura caigui és que es trobi immersa en una profunda crisi. A meitat dels anys 70, la dictadura franquista ho estava i la mort de Franco la va agreujar, és a dir, la salut política del règim estava ja tant deteriorada com la del dictador. Per tant, per explicar la transició espanyola a la democràcia cal analitzar, primer de tot, la crisi política que va fer molt difícilment viable la continuïtat de l’ordre polític vigent.
A continuació cal examinar quins eren els projectes polítics presents, quins els actors que els impulsen i quins suports tenien. A Espanya, podem identificar clarament un projecte continuista, el que volia un franquisme sense Franco, però conservant la legalitat i les institucions dictatorials; tenia importants suports però també una gran debilitat: només disposava de la repressió per fer-lo viable. Precisament per la crisi política i la dificultat de assegurar el continuisme, en la pròpia classe política franquista van formular-se propostes reformistes que pretenien introduir alguns canvis en l’ordre franquista, però no canviar de règim polític. Però per tenir èxit necessitaven una societat desmobilitzada. I l’oposició antifranquista tenia el seu projecte: la recuperació dels drets i llibertats fonamentals i que el poder polític és fonamentés en la voluntat de la ciutadania lliurement expressada; els grups antifranquistes -de liberals i demòcrata-cristians a comunistes- tenien projectes a mitjà i llarg termini molt diferents, però a curt compartien l’objectiu primer d’acabar amb la dictadura. Però per imposar el projecte en el seu disseny original necessitaven més força de la que tenien.
La interacció entre els diversos projectes, especialment les “proves de força” durant 1976, van ser decisius per una primera i fonamental etapa de la transició. La segona es va iniciar amb la celebració d’unes eleccions generals que van obrir un procés constituent. En tots els processos transicionals, si la crisi de la dictadura és la condició primera, la celebració d’unes eleccions, i els seus resultats, són determinants de les característiques de la democràcia finalment configurada.
La sessió, en un plantejament comparatiu amb altres processos transicionals, dedicarà una especial atenció al conjunt de tòpics i de relats sense fonamentació historiogràfica sobre la transició espanyola que avui continuen tenint una notable presència pública.
Aquesta activitat està reconeguda com a Formació Permanent del Professorat pel Departament d'Educació i Formació Professional de la Generalitat de Catalunya.
A més de l'assistència al 80% de les hores presencials, per tenir dret al certificat caldrà la superació del 100% de les tasques plantejades. Per això, tant l’assistència a les sessions, com la superació de la proposta de feina autònoma són necessàries per a la certificació del curs.
