Un estudi demostra que l'arruí no competeix amb la cabra salvatge i en qüestiona l'estatus d'invasor

Un estudi publicat a la revista Animals demostra que l’arruí (una espècie d’origen africà introduïda a la península als anys 70) i la cabra salvatge (autòctona) presenten clares diferències en els seus hàbits alimentaris, cosa que els permet compartir hàbitat sense competir directament pels mateixos recursos.

La investigació, una col·laboració entre la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), el Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) i la Universitat Politècnica de Madrid (UPM), suposa la primera evidència empírica d’aparent compatibilitat en la dieta entre una espècie exòtica i una altra de nativa dins del territori espanyol, i qüestiona la classificació de l’arruí com a espècie invasora.

«Aquest estudi evidencia que l’arruí, malgrat estar catalogat com a invasor, pot conviure amb la cabra salvatge sense desplaçar-la, gràcies a una clara diferenciació en les seves dietes», explica Jorge Cassinello, investigador de l’Estació Experimental de Zones Àrides (EEZA-CSIC) i autor principal del treball. «Els nostres resultats qüestionen el fonament científic d’incloure’l en el Catàleg Espanyol d’Espècies Exòtiques Invasores», recalca.

Les anàlisis mostren que l’arruí es comporta principalment com a pasturador, atès que un 57 % del que consumeix són herbàcies, mentre que la cabra salvatge és fonamentalment brostejadora, amb un 63 % de la seva dieta basada en arbustos. Quan conviuen, la cabra salvatge ajusta la seva dieta incrementant el consum d’herbàcies, mentre que l’arruí amplia la proporció de llenyoses en la seva alimentació durant l’època estival, la qual cosa reflecteix mecanismes de flexibilitat adaptativa que afavoreixen la coexistència de les dues espècies.

«Les diferències en els hàbits alimentaris que hem detectat són clares: l’arruí manté el seu caràcter pasturador, mentre que la cabra salvatge prefereix els matolls. Aquesta segregació redueix en gran mesura la competència directa entre les dues espècies», assenyala Jordi Bartolomé, professor del Departament de Ciència Animal i dels Aliments de la UAB i coautor de l’estudi.

Per arribar a aquestes conclusions, els investigadors van analitzar més de 300 mostres de femta mitjançant dues tècniques complementàries: l’anàlisi microhistològica i l’espectroscòpia d’infraroig proper (NIRS). «L’ús del NIRS ens ha permès ampliar el nombre de mostres i refermar estadísticament els resultats, la qual cosa reforça la solidesa de les conclusions», destaca Elena Albanell, professora del mateix departament de la UAB i especialista en aquesta tècnica.

El mostreig es va dur a terme en diverses serres murcianes habitades només per arruís, només per cabres salvatges o per totes dues espècies en simpàtria, és a dir, compartint el mateix territori. «Al camp hem constatat en diverses ocasions la formació espontània de grups mixtos d’arruís i cabres salvatges, que pasturaven en proximitat sense signes de conflicte», relata Sergio Eguía, de MendiJob, l’empresa responsable de la selecció d’àrees d’estudi i de la recol·lecció de mostres.

Més enllà de la interacció entre les dues espècies, els investigadors destaquen el paper positiu dels herbívors silvestres en la dinàmica dels ecosistemes mediterranis. «El manteniment d’un paisatge divers i obert, ric en pastures i clars, depèn en gran mesura de l’acció de grans herbívors pasturadors, una funció que perfectament pot fer l’arruí», apunta Alfonso San Miguel, professor de la UPM i coautor del treball.

Els autors conclouen que l’evidència disponible no justifica que l’arruí es consideri invasor a la península Ibèrica i proposen revisar-ne l’estatus legal a la llum dels resultats.

L’estudi ha comptat amb finançament del Govern de Múrcia a través de la Fundació Artemisan.

Article de referència: Cassinello, J., Albanell, E., Eguía, S., Roverso, A., San Miguel, A. & Bartolomé, J. (2025). «When the evidence points to the non-invasive nature of an allegedly invasive alien species: the case of the aoudad in mainland Spain». Animals 15, 2683. https://doi.org/10.3390/ani15182683