Un estudi de la UAB revela com es va frenar l’expansió d’un dels primers estats d’Europa fa 4.000 anys

Un nou estudi liderat pels investigadors i professors del Departament de Prehistòria de la UAB Marcello Peres i Roberto Risch ha redefinit la manera en què entenem les relacions de poder, l’intercanvi i la resistència social a l’Europa mediterrània durant l’edat del Bronze (entre el 2200 i el 1550 a. de la n. e.). El treball, titulat «Social Resistance in Bronze Age Iberia», ha estat publicat a la reconeguda revista científica Journal of Archaeological Research. La investigació analitza gran quantitat de dades —recollides durant més d’un segle d’excavacions i prospeccions— de més de 1.500 assentaments distribuïts en una superfície de més de 210.000 km² al quadrant sud-oriental de la península Ibèrica. L’estudi demostra que en aquest territori coexistien dos models socials oposats: d’una banda, El Argar una de les societats més dinàmiques, centralitzades i jerarquitzades de la prehistòria europea, considerada per molts especialistes com un dels primers estats d’Europa occidental, i, de l’altra, una xarxa de comunitats no estatals independents situades a la perifèria nord. La distribució espacial de les formes de poblament, les evidencies econòmiques, l’armament i els indicadors de violència física mostren que la capacitat expansiva d’El Argar era marcadament diferent al nord respecte de l’oest.
 
Estratègies de resistència
L’estudi demostra que les comunitats perifèriques del nord no van ser víctimes passives de l’expansió argàrica. Per defensar-se i evitar ser annexades o subjugades, van posar en pràctica un conjunt d’estratègies de resistència social i econòmica. En primer lloc, van optar per l’atomització: més del 83 % dels assentaments perifèrics mesuraven menys de 2.000 m² i gairebé la meitat no superava 500 m². En lloc de concentrar-se en grans ciutats fàcils de sotmetre, es van dispersar en petits nuclis familiars molt més difícils de controlar. També van dur a terme l’estratègia definida pels autors com a «enrocament» (físic i arquitectònic): més de tres quartes parts d’aquests poblats es van situar estratègicament en turons inaccessibles o penya-segats o estaven fortificats amb potents muralles de pedra. Aquesta combinació de topografia abrupta i arquitectura defensiva va crear un paisatge protegit. Finalment, es van implantar economies d’escapatòria i autosuficiència. L’avanç territorial de l’organització argàrica en aquesta direcció va ser limitat al llarg dels 600 anys en què va existir.
 
Intercanvi econòmic amb objectes d’ivori
Una de les troballes més destacades de l’estudi és que els objectes de gran valor simbòlic i coercitiu de les elits polítiques d’El Argar —espases, alabardes i armes decorades amb reblons de plata— mai no van ser assimilats per les poblacions al nord d’El Argar. Fora del territori argàric, aquestes armes de prestigi es van concentrar als corredors miners d’extracció del sud-oest peninsular. En canvi, l’ivori d’elefant africà sí que va circular a la perifèria nord, però no va tenir un paper rellevant en l’expansió d’El Argar cap a l’oest. Modelat principalment en forma de botons prismàtics, l’ivori sembla que hauria funcionat com una mena de protomoneda o marcador d’aliances econòmiques. Mitjançant l’intercanvi d’ivori i coure, El Argar podia negociar l’obtenció de recursos bàsics de la perifèria —gra, teixits o mà d’obra— quan l’apropiació per la força no era viable.
 
Dues maneres de combatre: guerrers contra armes d’oportunitat
L’anàlisi de l’armament revela dos models militars i polítics oposats: a El Argar es van desenvolupar armes metàl·liques especialitzades (alabardes i espases) dissenyades per al combat cos a cos i utilitzades per un grup de guerrers o classe dominant. En canvi, la zona de la perifèria nord no disposava d’espases i les alabardes eren quasi inexistents. Per defensar-se, feien servir un armament d’oportunitat o no especialitzat, basat en eines d’ús quotidià com destrals de coure o pedra i puntes de fletxa de sílex, os i coure. Tanmateix, la violència va ser un component real. Les anàlisis de restes humanes revelen un gran nombre de traumatismes per combat en els homes adults de la línia de frontera. A la frontera nord d’El Argar fins al 37,5 % dels esquelets conservats mostren lesions mortals o de combat provocades per armes. A més, l’estudi destaca el cas paradigmàtic de la Motilla del Azuer (Ciudad Real), on entre el 48 % i el 57 % dels homes adults enterrats en les primeres fases presenten ferides letals o de lluita provocades per destrals i punyals de coure.
 
Un enfocament metodològic innovador
Durant més d’un segle, l’arqueologia s’ha centrat sobretot a definir «cultures» a partir d’una part molt reduïda o esbiaixada del registre material, com ara la ceràmica i els tipus d’enterraments. «En aquest treball hem prescindit d’aquests filtres i ens hem centrat en una visió de conjunt de les relacions entre comunitats amb grans diferències demogràfiques i econòmiques, a partir del registre arqueològic complet dels assentaments. Aquest canvi d’enfocament permet explicar uns espais socials atomitzats i enrocats, absolutament excepcionals a l’Europa de l’edat del bronze, així com les nombroses evidències de violència física», afirma Marcello Peres. Per la seva banda, Roberto Risch hi afegeix que «les diferències entre territoris també revelen com les organitzacions polítiques més explotadores i expansives podien ser contrarestades mitjançant estratègies específiques». «Aquest estudi ens convida a reflexionar sobre com les estructures de poder condicionen la vida dels que no se sotmeten a les seves regles, però també sobre la capacitat d’aquestes comunitats per construir alternatives. La possibilitat d’organitzar-se al marge d’estructures jeràrquiques i explotadores no és una aspiració exclusivament moderna. Fa almenys 4.000 anys ja hi havia comunitats que resistien, tant socialment com materialment, l’annexió per part de l’Estat», conclou Peres.
 

Article de referència: Peres, M., Risch, R. (2026). Social Resistance in Bronze Age Iberia. Journal of Archaeological Research.

DOI: 10.1007/s10814-026-09230-7.