Vés al contingut principal

Marina Sánchez Calleja: "Ben aviat els metges ens receptaran aplicacions"

20 juny 2022
Compartir per WhatsApp Compartir per e-mail

Marina Sánchez Calleja, logopeda, emprenedora, investigadora a l'star-up d'assajos clínics Trialing i estudiant de 5è de Medicina a la UAB, guanyadora d'un premi de foment a l'emprenedoria pel projecte UBRA, un sostenidor intel·ligent que ajuda a detectar i prevenir malalties mamàries com el càncer. Va entrar de ple al món de la medicina quan la van becar per fer recerca durant la pandèmia a l'Hospital de la Vall d'Hebron. Aquí ens ofereix la seva visió de la medicina, amb una mirada oberta, innovadora i enfocada a la persona malalta. Quan parla, transmet passió per tot allò que explica. 

FotoambBataMarinaSanchezCalleja

"La medicina s'hauria de promoure i exercir des de la prevenció; actualment estem molt enfocats en la malaltia."


"El futur en la medicina passa per la "monitorització" i l'ús de wearables".

 

"Crec que un dels aspectes més importants en els estudis de medicina és inculcar la innovació i el pensament creatiu i divergent, la majoria dels grans avenços s'han descobert per serendipitat".

 

 

 

Infinitament curiosa, aprenent i autodidacta" són els mots amb els quals es defineix en el seu curriculum vitae aquesta estudiant natural de Conca que va venir a Barcelona fa una desena d'anys. Alhora es declara "de naturalesa inconformista i compromesa, primer amb mi mateixa i, després, amb el món".

Després de graduar-se en Logopèdia a la Universitat de València, va venir a Barcelona a cursar el màster en Trastorns de Comunicació i el Llenguatge (UAB-URL) i tot seguit va iniciar el doctorat de Psicologia a la URL. En el seu segon any de doctorat va començar a estudiar el grau de Medicina a l'Autònoma.

Per què vas començar Medicina?
Era una assignatura pendent. Sempre he tingut curiositat pels grans misteris de la vida, la mort, l'envelliment, les malalties, etc. Ramón y Cajal, premi Nobel, deia que "mentre el cervell encara sigui un misteri, l'univers continuarà sent un misteri". 

Vas iniciar la tesi, però la vas aturar perquè necessitaves una feina i vas començar a treballar d'auxiliar sanitària a l'Hospital Quirón, molt poc abans que s'iniciés la pandèmia. Com vas viure tot allò?
Jo estava treballant a Quirón quan, en una reunió, el professor Santiago Ramón y Cajal, de la UAB, em va veure i em va oferir una beca per investigar sobre la covid a la Vall d'Hebron. Tothom estava desbordat i es necessitava personal. Allà vaig fer molta feina d'estudi de camp. Volíem veure quins factors estaven involucrats en el pitjor pronòstic, i vam analitzar les biòpsies de pulmó de molts pacients. Necessitàvem saber què estava passant.


Et va afectar treballar i investigar en plena pandèmia en un hospital?
La veritat és que jo no estava ben bé a primera línia, els de la part de recerca estàvem aïllats. Però anàvem una mica a cegues en tot, no es coneixia res, i hi havia molta incertesa. Per això calia investigar i investigar. Jo participava en l'estudi de camp.


—Com sorgeix el tema del projecte UBRA, el sostenidor per detectar tumors al pit, guanyador del projecte Explorer-Banco Santander —en el qual han participat nou dones més—, i amb el qual hi ha converses per col·laborar amb els serveis d'Anatomia Patològica, Ginecologia i Radiologia de l'Hospital de la Vall d'Hebron?
Sempre he estat molt curiosa. I fa dos anys unes amigues de ma mare van ser diagnosticades de càncer de mama. Vaig veure que els va suposar un gran impacte en l'àmbit físic, emocional, i inclús econòmic, perquè moltes quedaven discapacitades pels tractaments als quals estaven sotmeses. Aleshores començo a estudiar i veig que cada 30 segons es diagnostica una dona amb càncer de mama i que el 95% d'aquestes dones es podien curar si el diagnòstic s'hagués fet en un estadi precoç. Vaig veure que només es feia la prova bianual a dones de més de 50 anys. A més, el 25% de les dones no anaven al cribratge quan eren cridades, per motius diferents.
A l'any següent, quan estava al servei de ginecologia de la Vall d'Hebron, veia que arribaven noies superjoves. I això em va sorprendre molt. Vaig pensar: què és el que portem les dones que permeti "monitoritzar-nos" per prevenir? I se'm va ocórrer la idea del sostenidor.


Com converteixes una idea en el projecte premiat?
Vaig trucar a la meva amiga Sara Peláez, que va fer el grau d'Emprenedoria, i li vaig explicar aquesta idea d'unir salut, tecnologia i moda en un concepte. Li va encantar. Ens vam apuntar al maig al concurs de Premi Idees Innovadores Isabel P. Trabal de la Fundació Caixa d’Enginyers. De gairebé 200 projectes en van seleccionar 10 de tota Espanya, i un era el nostre. Vam desenvolupar tot el model de negoci. I ja enguany, quan estava tot més avançat, vam presentar-nos al programa Explorer del Banco de Santander, que té la seu a la Universitat Pompeu Fabra. Vam buscar un equip de nou dones de diferents àmbits, matemàtiques, enginyeres, dissenyadores, etc. i vam començar a crear el prototip del sostenidor UBRA.


Quins valors hi ha darrere d'aquest sostenidor?
La meva idea de fons és el que s'anomena la medicina de les 4 P: personalitzada, preventiva, participativa i predictiva. Personalitzada perquè moltes vegades es validen les medicines amb mascles i no femelles en les rates i no coneixem els efectes en el cos de les dones. Volíem crear un producte creat per dones adreçat a dones. Predictiva perquè el futur passa per la "monitorització" i l'ús de wearables. 
Ben aviat els metges ens receptaran aplicacions.


Per la teva experiència, creus que la recerca i la ciència no es fa amb perspectiva de gènere? Com ho veus com a dona? A la medicina li cal aquesta visió de dona?
Sí, és supernecessari. Això ens permetria avançar a grans passes. Inclús hem vist com la mateixa vacuna de la covid tenia uns efectes diferents en les dones que en els homes. És fonamental. Les dones, amb la inserció laboral, estem exercint un paper crucial en la societat actualment i això provoca un estrès, que també està relacionat amb el càncer. Un altre factor de risc de la mama és no tenir fills, i cada vegada hi ha més dones que no tenen fills en la nostra societat.


— No existia res semblant al mercat com aquest sostenidor?

— Quan vam estudiar la competència vam veure que hi havia alguna cosa, però no era ben bé igual que la nostra proposta. Nosaltres, per exemple, incorporem un servei com és la creació d'una comunitat de dones que pateixin càncer o estiguin interessades en el tema. La creació d'aquesta xarxa entre iguals és crucial.


— En quina fase us trobeu ara perquè el projecte sigui una realitat?
— Necessitem finançament. Comptarem amb la col·laboració de l'Hospital de la Vall d'Hebron, que ens ajudarà a validar i a fer els assajos clínics. També m'agradaria aprofitar per demanar alguna altra institució interessada que ens ajudi a validar. Igualment necessitem proveïdors: indústria tèxtil sostenible, a poder ser (si poguéssim fer les teles amb microplàstics seria fantàstic, o amb midó de patata, per exemple) i proveïdors de sensors (en l’àmbit tecnològic). 
També volem crear una comunitat, oberta a qualsevol dona, i aprofito per convidar a totes les dones que s’hi uneixin. Oferirem formació i tallers. Volem crear una Escola de Dones, que tingui una visió de la medicina holística, on s’integri des del pla físic (hàbits de son, esport, alimentaris, sexualitat...) al pla emocional i mental (gestió emocional, pensament, estrès, etc.). Tot afecta. Com penses influeix en el càncer. I les paraules afecten el nostre estat emocional. Per exemple, no és el mateix dir "sóc malalta de càncer" que "tinc càncer": el primer l'atribueixo a la meva identitat i el pateixo més que el segon, el qual atribueixo a una capacitat. 


— En la medicina, en general, això afecta, d’alguna forma?
— Sí. Cal tenir-ho molt present. Com parlem al pacient? Quines paraules fem servir per comunicar-nos-hi? El més important per a mi en la medicina és la presència. És clau que el pacient senti que l'escoltis.


— Quin és el gran repte davant les dones que tenen càncer?
— Jo he parlat molt amb aquestes dones que han tingut càncer per preparar el projecte. Em deien sovint que viuen amb la por que la malaltia torni a aparèixer. És el gran temor que tenen. D'aquí la importància de la prevenció i de monitorar-les per a veure com evoluciona tot plegat.


— Es fa prou prevenció en el càncer?
— La prevenció és fonamental. I no és suficient. Per exemple, hi ha moltes dones que no saben com autoexplorar-se una mama. Sense anar més lluny, la meva mare! Igual que moltes dones no saben que l'oli d'oliva verge extra és protector dels tumors de pit. El metge i professor meu a la UAB, Eduard Escrich, ha fet molta recerca en aquest tema que ho constata. Tant ell com el professor Santiago Ramón y Cajal, de la UAB també, han estat professors que m'han ajudat i cuidat molt, i m'han motivat a pensar diferent dins el món de la medicina.


— Què vols dir quan dius "pensar diferent en medicina"?
— És un dels grans reptes que tenim en els estudis de medicina: memoritzem molt, però poques vegades ens ensenyen a sortir a fora i tenir en compte altres disciplines, fer convergir coses i treballar amb una mentalitat més divergent. La medicina sempre ha estat molt racional, amb una manera d'actuar amb molts protocols. Crec que un dels aspectes més importants és inculcar la innovació i el pensament creatiu i divergent, la majoria dels grans avenços s'han descobert per serendipitat.

— Aleshores voldràs especialitzar-te, endevino, en el camp de la ginecologia?
— Sí, sí. Ara estic acabant cinquè curs. Faré les pràctiques especialitzades a Ginecologia, concretament en patologia mamària, a la Vall d'Hebron. La recerca del treball de final de grau també la vull conduir per aquí: m'agradaria poder unir la imatge radiològica amb el diagnòstic i les variables clíniques. 
No descarto fer un MIR, perquè m'agrada la clínica i el contacte amb els pacients. Estic interessada també a integrar camps com la clínica-cirurgia, la biotecnologia i la recerca. M'interessa també la divulgació (els meus referents són Mario Alonso Puig o Marian Rojas; es necessita molta gent com ells). També m'agrada molt la docència, he estat professora a la UOC.


— Quines altres coses fas?
— Faig ioga, practico la meditació. M'agrada molt l'esport, he estat jugadora de waterpolo tant a València com aquí, a l'Hospitalet de Llobregat. M'agrada tocar el piano i dibuixar. Sempre m'ha agradat tenir temps per a mi, a part de la carrera, i veure les connexions entre les diferents disciplines i camps. El que no tinc són xarxes socials, només Facebook. Distreuen molt i no em permeten tenir temps per a mi.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

i

 

La UAB, amb els Objectius de Desenvolupament Sostenible

  • Salut i benestar

Dins de