Linya, una Homo sapiens que va viure fa 14.000 anys al nord-est de la península Ibèrica

La Cova Gran (Avellanes-Santa Linya, La Noguera) preserva innumerables vestigis enterrats en els sediments que la conformen, que permeten reconstruir la història dels últims 50.000 anys de les gents que van viure al prepirineu de Lleida, des dels neandertals i els primers Homo sapiens fins als primers agricultors i ramaders.

L’equip d’investigadors del Centre d’Estudis del Patrimoni Arqueològic de la Universitat Autònoma de Barcelona (CEPARQ-UAB) que estudia la Cova Gran des de l’any 2002 hi havia trobat registres materials d’entre 45.000 i 4.000 anys d’antiguitat. Però no s’ havia localitzat mai cap resta òssia dels individus que la van habitar. Fins a la campanya de l’any passat, en què van trobar restes òssies que sens dubte pertanyien a un esquelet humà, en connexió anatòmica parcial, a dos metres sota el terra d’una zona lateral de l’excavació. Una localització que no presagiava l’aparició d’aquest tipus de restes.

El conjunt de les restes recuperades, que s’han donat a conèixer avui, correspon a una dona, que ha estat anomenada “Linya, la dona de La Noguera”. El formen dos fèmurs, un d’ells connectat a la pelvis, així com ossos llargs de les extremitats superiors (húmer, radio/cúbit) i inferiors (tíbia i peroné), metapodis i falanges disperses. El crani i l’esquelet axial (vèrtebres i costelles), tot i que presents, estan poc representats.

La datació de l’estrat on es van trobar les restes i una datació directa sobre un dels ossos acoten de forma precisa que la dona va morir fa entre 14.350-14.100 anys, corresponent al Paleolític Superior Final, a finals del Pleistocè.

"Les restes de Linya obren una nova finestra per apropar-nos a les circumstàncies de la seva mort, però també a la seva vida i la dels seus contemporanis a la regió. I alhora són una peça clau per conèixer l’anatomia i el patrimoni genètic de les poblacions de caçadors-recol·lectors del final del Pleistocè del nord-est de la península Ibèrica ”, destaca Rafael Mora, Catedràtic del Departament de Prehistòria de la UAB i investigador del CEPARQ. “La combinació de distintes analítiques d’ordre paleoantropològic, forense, genòmic i arqueològic, actualment en marxa, aportaran indicadors que enriquiran i corregiran la perspectiva actual d’una troballa de què disposem d’informacions preliminars derivades de l’excavació que estem realitzant”.

L’estat de conservació dels ossos ha fet necessari aplicar processos d’estabilització i preservació per als estudis futurs, que s’estan realitzant actualment a l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES).

Dipositades en un receptacle natural

Les restes es van trobar dins d’un espai considerat un receptacle natural, delimitat per varis blocs de grans dimensions caiguts de la visera de l’abric. Actualment s’està investigant si els ossos de les extremitats van ser desplaçats cap al cubicle, mentre l’esquelet axial i el crani romandrien protegits sota un d’aquests grans blocs. El que sí han  constatat els investigadors és que en aquest espai es va dipositar el cos complet d’una persona que, a partir de la disposició dels fèmurs, va reposar directament sobre el terra en posició decúbit supí. La primera caracterització paleoantropològica realitzada indica que la cintura pelviana correspon a una dona adulta, possiblement de mida petita.

El cos va aparèixer a la base d’una seqüència arqueològica en què se succeeixen 7 nivells que contenen abundants restes lítics, fauna i carbons, que assenyalen el seu ús com a lloc d’habitatge. Però al llit sobre el qual es va col·locar el cos no s’han recuperat aquest tipus d’indicadors. Actualment, l’equip de recerca investiga possibles elements d’aixovar funerari, pràctica habitual en els enterraments d’Homo sapiens. El sediment de l’espai delimitat pels blocs s’està mostrejant per recuperar microrresidus que puguin indicar si el cadàver estava cobert amb pells o fibres vegetals, que justificarien la intenció de dipositar el cos sense que sigui necessari excavar un espai funerari.

“No se’ns escapa la necessitat de ser cautes a l’hora d’afirmar que es tracta d’un enterrament intencionat”, assenyala Jorge Martinez-Moreno, investigador del CEPARQ. “El tractament mortuori entre els caçadors-recol·lectors assenyala vàries possibilitats, que oscil·len entre un enterrament intencional, un enterrament secundari, una aportació parcial del cos, canibalisme o mort accidental. Aquests escenaris els haurem d’avaluar en funció dels resultats que proporcioni l’excavació de l’espai en què han aparegut les restes”, indica.

La datació per Carboni 14 a partir de fragments de carbó dels nivells arqueològics on han aparegut les restes indica que el dipòsit sedimentari es va formar en menys d’un mil·lenni, fa entre 14.400 i 13.500 anys. Explicar les causes d’aquest ràpid creixement de sediments, que s’acompanya amb el despreniment de nombrosos blocs massius de la cornisa, està sent analitzat a partir de la geomorfologia i el rebliment d’aquest sector de l’abric.

Un moment de canvis ecològics

L’interval temporal datat apunta que Linya i les persones que formen part el seu grup van viure en un moment climatològicament crític. Fa uns 14.700 anys, les condicions climàtiques globals extremadament fredes i rigoroses que van caracteritzar l’Últim Màxim Glacial (entre  30.000-15.000 anys) van virar de forma sobtada en menys de 100 anys cap a un nou règim climàtic similar a l’actual. Aquest esdeveniment, conegut com a oscil·lació de Bölling/Allerød, entre 14.700 i 12.900 abans del present, es va caracteritzar per un augment de la temperatura i la pluviositat, que va provocar canvis ecològics rellevants.

Tot i que l’impacte d’aquest esdeveniment sobre el Prepirineu és poc conegut, alguns indicadors recuperats a la Cova Gran permeten analitzar la seva incidència. L’estudi dels carbons indica que els grups humans que s’hi van instal·lar durant l’Última Glaciació van usar com a combustible només fusta del pi de muntanya (Pynus sylvestris). En la seqüència que s’està excavant actualment, on han aparegut les restes de Linya, a més de carbons de pi de muntanya s’identifiquen nous taxons, com ginebró (Juniperus), cirerer (Prunus) i espí cerval (Rhamus catharticus/saxatilis), un conjunt arbori i arbustiu que evoca unes condicions climàtiques més suaus, distintes al rigor que caracteritza els boscos de l’Últim Màxim Glaciar.

Homo sapiens a la península Ibèrica

La descoberta de restes humanes a la península Ibèrica atribuïts al Paleolític Superior Final (entre 20.000-12.000 anys) és escassa. En aquest sentit Cova Gran serà clau per conèixer millor com eren anatòmicament i d’on venien les poblacions de caçadors-recol·lectors del final del Pleistocè.

Un estudi paleogenètic recent realitzat per l’institut Max Planck sobre les restes recuperades a la Cueva del Mirón (Santander) i Balma Guilanyà (Lleida) indica que la seqüenciació del  genoma de l’anomenada Dama Roja del Mirón, de fa 20.000 anys, mostrava estrets vincles amb les poblacions humanes d’Europa Occidental. Una situació que canvia en les restes de Balma Guilanyà, 1.000 anys posterior a les restes de Cova Gran, en què continuen aquests marcadors genètics comuns a les poblacions europees, amb nous indicadors que són presents en les poblacions de la península Itàlica.

En l’interval de 20.000-13.000 anys el genoma de les poblacions dels Pirineus registra, doncs, contactes entre les poblacions de les penínsules mediterrànies. “Potser les noves condicions climàtiques del Bölling/Allerød van permetre establir contactes regulars entre aquestes zones geogràfiques?” s’interroguen els investigadors. “Les restes humanes de Cova Gran seran claus per avaluar la solidesa d’aquesta interessant intuïció”, assenyalen.

L’equip del CEPARQ està convençut que la inesperada descoberta de Linya permetrà modular les nocions que tenim sobre l’anatomia d’aquells Homo sapiens, “de qui tenim un coneixement menys precís que sobre els neandertals”, apunten. També assenyalar “les causes que van dur a que aparegués en un espai configurat per grans blocs aprofundirà en el coneixement sobre els comportaments i decisions preses per aquella gent davant d’un fet transcendent i quotidià com és el de la mort: quin tractament van seguir aquells que formen part del nostre col·lectiu, però que ja no són presents. Les restes de Linya generen múltiples desafiaments, que esperem poder revelar els propers anys”, conclouen.

La importància arqueològica de la Cova Gran de Santa Linya

La Cova Gran de Santa Linya, descoberta l’any 2002, és un jaciment de més de 2.500 metres quadrats, considerat clau per a l’estudi de la presència humana al nord-est de la península Ibèrica.

És un dels pocs jaciments de la regió mediterrània en què s’han identificat vestigis de moments de “transició”, com el dels últims neandertals (cap a 45.000 anys) i l’aparició dels primers humans moderns (entre 37.000 i 30.000 anys), la pervivència d’aquests durant l’Últim Màxim Glaciar (entre 20.000 i 15.000 anys) i l’aparició dels primers agricultors i ramaders (entre 7.000 i 4.000 anys).

La recerca que l’equip del CEPARQ-UAB duu a terme a la Cova Gran de Santa Linya compta amb el suport del Ministeri de Ciència i Innovació, el Servei d’Arqueologia i Paleontologia i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, l’Institut d’Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida, la Fundació Palarq, la Leakey Foundation i l’Ajuntament de Les Avellanes i Santa Linya.