La música, l'únic ingredient necessari per transmetre l'esperança. Crònica del Concert de Nadal a l'Autònoma
Existeix una paradoxa. La música és a tots llocs, forma part del nostre ésser i de la nostra vida quotidiana. Tots tenim la capacitat d’escoltar-la tot el temps, però en pocs moments ens adonem que hi és. Adoptem una escolta passiva i la música desapareix del primer pla de les nostres vides. A vegades, no ens adonem que la música és l’únic ingredient necessari per transmetre emocions i crear ponts entre cultures, persones o, fins i tot, instants. El Cor, el Cor de Cambra i l’Orquestra de la UAB van oferir el passat 19 de desembre durant una hora un cant a l’esperança. L’escenari es va convertir en un refugi simfònic en què veus hipnòtiques i instruments harmonitzats emanaven llum pròpia a més d'un centenar que també creien que la música era l’únic additiu inevitable per aconseguir la recepta pensada: un concert de Nadal que despertés l’atenció absoluta del nostre interior per admirar aquest art.
Segons el director del Cor i del Cor de Cambra de la UAB, Poire Vallvé, el repertori de cançons es que van interpretar “volien ser un cant a l’esperança, un pont entre cultures que deixi enrere els moments d’aigües turbulentes i es dirigeixi cap a la llum, l’esperança i la pau”
El concert titulat Un pont d’esperança va oferir un repertori de deu peces musicals, entre les quals es van interpretar obres populars, cants gregorians, madrigals contemporanis, nadales i cançons de bressol. El Cor, el Cor de Cambra i l’Orquestra de la UAB van estar dirigits per Poire Vallvé, que amb el seu constant ímpetu corporal i el seu tarannà rítmic, van aconseguir lluir i amalgamar els membres de les diverses agrupacions musicals en un mateix ens.
En primer lloc, sopranos, contralts, tenors i baixos van crear una bombolla coral que van reproduir el missatge esperançador de les primeres vuit peces musicals escollides, que introduïen estils diferents i rememoraven èpoques passades. Cançons l’última nota de les quals mai ha deixat de sonar i que han ocasionat ovacions aclaparadores en els espais en què han estat interpretades.
Una tria que va començar amb dos himnes a la llum de Thomas Tallis fins a acabar la primera part del concert amb una nadala de Pau Casals, que relatava el goig de la natura pel naixement del nen Jesús a Betlem. Ambdós cors també van interpretar uns arranjaments dels himnes d’Advent Maria durch ein Dornwald ging i Veni veni Emmanuel, aquesta última dirigida per l’antic director del Cor de la UAB, Joaquim Miranda. De forma ordenada i protocol·lària, amb una subtil gestió de la batuta i de la direcció orquestral, Vallvé va passar d’un bloc de música litúrgica i madrigal a un altre amb èxits mundialment reconeguts de la dècada de 1970, com són Bridge over troubled water de Paul Simon i Bohemian Rhapsody de Freddie Mercury. Els instants de solo del piano i l’arrancada coral van fusionar els acords i els sons emesos en un moment captivador.
L’Orquestra va agafar el protagonisme en la segona part del concert. Amb la interpretació de Lullaby de George Gershwin, les famílies d’instruments de corda i vent entremesclaven els seus ritmes les unes amb les altres. Flautes, clarinets o oboès reclamaven el primer pla amb els seus sons vibrants. Contrabaixos i violoncels els acompanyaven amb els seus registres greus i els violins i les violes imposaven el seu poder allegro.
La darrera peça del concert va ser una interpretació conjunta del Cor i de l’Orquestra de la nadala ucraïnesa Shchedrik, amb un arranjament del director de l’Orquestra, Jesús Badia, a qui van dedicar el concert perquè primer cop no va poder dirigir la seva agrupació musical. Una cançó curta que va extasiar a tots els assistents. En cada moment del concert, la música va ser l’únic ingredient necessari per transmetre emocions.