La desaparició dels mastodonts encara posa en risc la flora nativa d'Amèrica del Sud
Un estudi amb participació de la UAB, l’IPHES-CERCA i la URV, publicat a Nature Ecology & Evolution, aporta per primera vegada proves fòssils directes de frugivorisme en mastodonts sud-americans i mostra l'impacte ecològic durador de la seva extinció.
Fa 10.000 anys, els mastodonts van desaparèixer d'Amèrica del Sud. Amb ells es va extingir també una funció ecològica que avui resulta vital: la dispersió de llavors de plantes amb fruits grans. Un nou estudi liderat per la Universitat d'O’Higgins (Xile) i amb destacada participació de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES-CERCA) demostra per primera vegada, a partir de proves fòssils directes, que aquests grans parents extints dels elefants eren consumidors habituals de fruites i aliats essencials de molts arbres. La seva pèrdua no va ser només una qüestió zoològica: va ser també botànica, ecològica i evolutiva. Algunes de les espècies vegetals que depenien d'ells per sobreviure avui estan en perill crític d'extinció.
La recerca, publicada a la revista Nature Ecology & Evolution, aporta la primera evidència sòlida de frugivorisme en Notiomastodon platensis, un mastodont sud-americà del plistocè. La troballa es basa en l'anàlisi multiproxi de 96 dents fòssils trobats al llarg de més de 1.500 quilòmetres de longitud entre Los Vilos i l'illa de Chiloé, al sud de Xile. Gairebé la meitat de les dents procedeixen de l'emblemàtic jaciment del llac Tagua Tagua, una antiga conca lacustre rica en restes de fauna plistocena, situada en l'actual regió d'O’Higgins.
L'estudi ha estat encapçalat per Erwin González-Guarda, investigador de la Universitat d'O’Higgins i associat a l’IPHES-CERCA, que ha treballat amb d'un equip internacional en què destaquen també els investigadors de l’IPHES-CERCA Florent Rivals, especialista en paleodieta, Carlos Tornero i Iván Ramírez Pedraza, experts en isòtops estables i reconstrucció paleoambiental, i Alia Petermann Pichincura. L’estudi s’ha desenvolupat en col·laboració amb la Universitat Rovira i Virgili (URV) i la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), de la qual Carlos Tornero és catedràtic contractat del Departament de Prehistòria.
Una hipòtesi ecològica, per fi demostrada
El 1982 el biòleg Daniel Janzen i el paleontòleg Paul Martin van proposar una idea revolucionària: moltes plantes tropicals van desenvolupar fruits grans, dolços i cridaners per atreure a grans animals grans, com ara mastodonts, cavalls natius o mandrosos gegants, que actuaven com a dispersors de llavors. Aquesta teoria, coneguda com a hipòtesi dels anacronismes neotropicals, feia més de quaranta anys que no tenia confirmació empírica. Ara, l'estudi liderat per González Guarda aporta evidencies fòssils directes que validen aquesta hipòtesi.
Per entendre com vivien els mastodonts estudiats, l'equip ha aplicat diverses tècniques: anàlisi isotòpica, desgast dental microscòpic i estudi del carrall fòssil. «Hi trobem restes de midons i teixits vegetals propis de fruits carnosos, com els de la palma xilena (Jubaea chilensis)», explica Florent Rivals, professor d’investigació ICREA a l’IPHES-CERCA i expert en paleodieta. «Això confirma de manera directa que aquests animals consumien fruita amb freqüència i participaven en la regeneració del bosc».
El paper oblidat dels grans dispersors
«Gràcies a l'estudi dels isòtops estables, vam poder reconstruir l'ambient i la dieta d'aquests animals amb gran precisió», assenyala Iván Ramírez-Pedraza. Les dades apunten a un ecosistema boscós, amb abundància de recursos frugals, en el qual els mastodonts recorrien llargues distàncies i dispersaven llavors pel camí.
Aquesta tasca ecològica ha quedat sense relleu. «La química dental ens ofereix una finestra directa al passat», afirma Carlos Tornero. «Combinant diferents evidències, hem pogut confirmar de manera robusta el seu frugivorisme i el paper clau que exercien en aquests ecosistemes».
Un futur amenaçat per un passat incomplet
La desaparició dels mastodonts va trencar una aliança coevolutiva que havia perdurat durant mil·lennis. Els investigadors han aplicat un model d'aprenentatge automàtic per comparar l'estat actual de conservació de plantes megafaunals a diferents regions d'Amèrica del Sud. Els resultats són preocupants: a Xile central el 40 % d'aquestes espècies estan avui amenaçades, una proporció quatre vegades més elevada que en les zones tropicals, on encara sobreviuen animals com tapirs o micos que poden actuar com a dispersors alternatius.
«A les regions on aquesta relació ecològica entre plantes i animals s'ha trencat per complet, les conseqüències són visibles fins i tot milers d'anys després», afirma Andrea P. Loayza, coautora de l'estudi.
Espècies com el queule (Gomortega keule), la palma xilena i el pinyó d’araucària sobreviuen avui en poblacions petites, fragmentades i amb baixa diversitat genètica. Són vestigis d'una interacció extingida.
Claus per a conservar des de la paleontologia
Més enllà de la troballa fòssil, l'estudi llança un missatge clar: el coneixement del passat és imprescindible per entendre les crisis ecològiques del present. «La paleontologia no sols serveix per contar històries antigues», conclou Rivals. «Ens ajuda a reconèixer el que hem perdut i el que encara podem salvar».
Article de referència: González-Guarda, E. et al. «Robust fossil evidence for proboscidean frugivory and its lasting impact on South American ecosystems». Nature, 2025. DOI: 10.1038/s41559-025-02713-8