La democràcia es degrada pel segment de població més vulnerable i desconnectat de la política

El Quadern, breu monografia de caràcter periòdic que analitza diversos aspectes de les actituds i el comportament polítics de la ciutadania, s’aborda amb dades de l’enquesta del Sondeig d’Opinió de Catalunya, publicat ininterrompudament des del 1989. L’estudi presentat ara ha estat elaborat pels investigadors Lucía Medina i Oriol Bartomeus, aquest últim professor associat del Departament de Ciència Política i de Dret Públic.

Les dades mostrem com l’any 2008 una majoria aclaparadora triava la democràcia com a sistema preferit de govern (93%), alhora que una minoria s’inclinava per una dictadura, segons les circumstàncies (3%), o es mostrava indiferent quant al tipus de règim (2,4%). Setze anys després, en 2024, el suport a la democràcia es troba 11 punts percentuals per sota (82%), la predilecció per un règim autoritari és una mica més gran (5%) i la indiferència per la classe de sistema de govern ha crescut de manera notable (11%).

Segons Oriol Bartomeus, les persones més joves, sobretot els homes, i les més desafavorides socialment són els segments de població que se senten més allunyats de la democràcia, perquè pensen que el sistema no és capaç de solucionar les seves mancances. L’erosió democràtica sembla tenir, doncs, un origen generacional, en la mesura que es concentra en els trams més joves de la població, especialment entre els homes joves, en un procés que s’atribueix al trencament, en l’imaginari d’aquestes generacions més recents, del lligam entre democràcia i progrés social i econòmic. En aquest sentit, Bartomeus ha afirmat que «hi ha hagut una transmissió generacional fallida dels valors democràtics», i que això explica la desafecció actual d’una part de les persones joves en relació amb la democràcia.

Sobre el fet que el grau d’erosió democràtica sigui més alt el 2024 que durant la crisi econòmica de 2008, Oriol Bartomeus ha explicat que «arrosseguem una mala herència de la crisi de 2008, que va impactar fortament sobre el sistema polític, i aquella fractura no s’ha soldat».

La caiguda en el suport a la democràcia representa, però, una proporció menor respecte del conjunt de la ciutadania a Catalunya, i aquells que opten per una dictadura no sobrepassen les 280.000 persones d’un cens electoral de 5,7 milions. En aquest sentit, resulta més preocupant el nombre de persones que declaren que tant els fa un règim o un altre, i que suposen al voltant de 620.000 individus en 2024. Sumant ambdues quantitats, prop d’un milió de persones es troben obertes, ja sigui per convenciment, oportunisme o indiferència, a un règim diferent del democràtic. Per Lucía Medina, «el perill no és l’augment de les formes autoritàries, el perill és la indiferència cap a la democràcia»

D’altra banda, el desgast democràtic també se centra en els estrats més desafavorits de la societat, tant pel que fa al nivell acadèmic com a la classe social. És a dir, la democràcia adquireix uns tints utilitaris i manté el seu atractiu entre els “beneficiaris” del sistema, mentre que l’ha perdut en aquelles capes que no se’n senten tant beneficiades. La idea de la democràcia com una garantia per al progrés social “de tothom” estaria en dubte i el que veuríem és la constatació d’això entre els sectors que han perdut l’esperança de millorar, entre els quals s’afermaria la idea que tant és quin sigui el sistema polític perquè no n’hi ha cap que pugui assegurar-los el progrés.

El Quadern de l’ICPS finalitza amb una reflexió sobre la necessitat de trobar fórmules per reenganxar aquells segments socials que semblen despenjar-se, per reconnectar-los al sistema. Això només pot passar perquè les institucions actuïn de tal manera que aquestes persones tornin a percebre que la democràcia els és útil, és a dir, que valors com la llibertat, la igualtat i la justícia no quedin en simples enunciats, sinó que siguin realitats tangibles per a tothom.