Ja hi havia una gran diversitat canina mil·lennis abans de les pràctiques modernes de cria
Un innovador estudi publicat a Science amb participació d’arqueòlegs de la UAB ha revelat que la notable diversitat que caracteritza avui dia els gossos es va originar fa almenys 11.000 anys. El treball qüestiona les hipòtesis tradicionals que afirmen que aquesta gran diversitat es devia en bona part a la cria selectiva dels clubs canins de l’època victoriana britànica.
L’equip de recerca ha rastrejat l’aparició de formes diferents en gossos de la prehistòria mitjançant l’aplicació d’anàlisis morfomètriques d’última generació a centenars d’espècies que abasten desenes de milers d’anys i ha assenyalat el moment en què els gossos van començar a diversificar-se en mida i forma. La recerca demostra que fa milers d’anys, poc després de la seva divergència amb els llops, ja existia una variació significativa en la forma i la mida del crani dels gossos domèstics.
L’estudi, dirigit per la Universitat d’Exeter i el Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS) francès, és el més complet d’aquest tipus en termes d’abast geogràfic i durada, i inclou espècimens que van des del Pleistocè fins a l’actualitat. La investigació, que va començar el 2012, ha analitzat 643 cranis de cànids moderns i arqueològics (incloses races reconegudes, gossos petaners i llops) que abasten els últims 50.000 anys.
L’equip internacional d’arqueòlegs, conservadors i biòlegs de més de 40 institucions ha col·laborat per crear models 3D dels cranis per tal d’estudiar-ne la mida i la forma utilitzant un mètode conegut com a morfometria geomètrica.
Des del Laboratori d’Arqueozoologia de la UAB, l’equip dirigit per la investigadora Maria Saña hi ha participat aportant el mostreig de restes procedents de jaciments de la península Ibèrica. «Hem contribuït a la contextualització arqueològica d’aquestes restes amb una interpretació en clau històrica. Mai s’havia abordat així la diversitat dels gossos en la prehistòria, i aquest treball serà referència per a molts estudis actualment en marxa i futurs», manifesta.
Els resultats mostren que, en els períodes mesolític i neolític, els gossos ja presentaven una àmplia varietat de formes i mides. És probable que aquesta variació reflecteixi les diverses funcions que tenien en les primeres societats humanes, des de la caça i el pasturatge fins a l’acompanyament.
«Aquests resultats posen en relleu la profunda història de la nostra relació amb els gossos», afirma la coautora principal, Carly Ameen, del Departament d’Arqueologia i Història de la Universitat d’Exeter. «La diversitat entre els gossos no és només producte dels criadors victorians, sinó que és un llegat de milers d’anys de coevolució amb les societats humanes».
L’espècimen més antic identificat com a gos domèstic procedeix del jaciment mesolític rus de Veretye (que data de fa uns 11.000 anys). L’equip també ha identificat gossos primitius d’Amèrica (de fa uns 8.500 anys) i Àsia (de fa uns 7.500 anys) amb formes cranials domèstiques. A partir d’aquí, l’estudi mostra una gran varietat que sorgeix amb relativa rapidesa.
«La reducció de la mida del crani dels gossos es detecta per primera vegada en espècimens de fa 9.700-8.700 anys, mentre que l’augment de la variació de la mida apareix fa 7.700 anys. Fa uns 8.200 anys comença a sorgir una major variabilitat en la forma del crani», explica Allowen Evin, coautora principal del CNRS i investigadora de l’Institut des Sciences de l’Évolution de Montpeller. «Els gossos moderns presenten morfologies més extremes, com passa en els buldogs de musell curt i els borzois de musell llarg, que no es troben en els primers espècimens arqueològics. No obstant això, ja al neolític existia una gran diversitat entre els gossos, el doble que en els espècimens del Pleistocè i la meitat que s’observa en els gossos actuals», afegeix.
L’estudi també subratlla les dificultats que comporta rastrejar els primers gossos. Cap dels espècimens del Pleistocè tardà (alguns dels quals s’havien proposat anteriorment com a «protogossos») tenia formes cranials compatibles amb la domesticació, cosa que suggereix que les primeres etapes del procés continuen sent difícils de captar en els registres arqueològics.
Greger Larson, autor principal de l’estudi i investigador de la Universitat d’Oxford, afirma que «les primeres fases de la domesticació del gos romanen ocultes i els primers gossos encara s’escapen del nostre abast. Però el que ara podem afirmar amb certesa és que, un cop van aparèixer els gossos, es van diversificar ràpidament. La seva variació inicial reflecteix tant les pressions ecològiques naturals com el profund impacte de la convivència amb els éssers humans».
En demostrar que la diversitat canina va sorgir mil·lennis abans del que se suposava, l’estudi obre noves vies per explorar com els canvis culturals i ecològics humans van emmotllar la història evolutiva dels nostres companys animals més propers.
Article de referència: Allowen Evin et al. The emergence and diversification of dog morphology. Science 390,741-744 (2025). DOI: 10.1126/science.adt0995