"Hem d'aprendre a viure bé amb menys"

"El model de producció, distribució i consum que tenim ara, cada cop serà més petit i cada cop anirà deixant més gent fora del sistema".

"A més dels canvis a petita escala mitjançant l’autogestió d’empreses, etc. calen canvis a gran escala que requereixen de polítics implicats". 

Antropòloga, enginyera, professora i educadora social, Yayo Herrero està considerada una de les activistes més influents en l'àmbit ecofeminista a nivell europeu. S'explica molt bé, amb to amable però clar i rigurós. Al final de la magistral conferència que va oferir a la UAB el passat dimarts, 3 de març, va respondre de forma exquisida i generosa totes les preguntes que li van fer els estudiants, en la seva majoria, que omplien de gom a gom la sala Teatre UAB, de la mateixa forma com ha respòs aquesta entrevista prèvia a la conferència.

-Què es l’ecofeminisme?
És una corrent de pensament i un moviment social que posa en sinergia les preocupacions del moviment feminista -que ja té segles d’història- i les del moviment ecologista –que és més recent, només té unes dècades-. La primera persona que utilitza aquest concepte és Françoise d’Eaubonne i és de primers dels 70, poc després que s’hagués publicat l’Informe Meadows sobre els límits al creixement (1971). Aquest informe és el tret de sortida de l’ecofeminisme.

-Com sorgeix aquest diàleg entre ecologisme i feminisme?
Sorgeix en el moment en el qual la comunitat científica ens diu que la vida està en risc. És aleshores quan veiem que la vida depèn de la naturalesa, i que la vida dels éssers humans és inviable si no tenim una naturalesa d’on obtenim tot el que necessitem per viure. Però aquesta naturalesa té uns límits físics que han estat traspassats.

D’altra banda la vida també transcorre encarnada en cossos que han de ser cuidats al llarg de la vida, i especialment en la infància, en les malalties, en la vellesa i en situacions vulnerables, i les persones que han tingut cura d’aquests cossos al llarg de  historia han estat les dones, i no perquè estem dotades genèticament per això, sinó perquè vivim en unes societats patriarcals que tenen una particular divisió sexual del treball i que assignen de forma no lliure a les dones la cura de les persones.

-Vostè parla en les seves xerrades de “crisi civilitzatòria”. Per què considera que la civilització està en crisi?
Som una civilització que ens basem de forma, pràcticament hegemònica, en la disponibilitat del petroli. I des del 2006, quan es va arribar al pic màxim d’extracció de petroli, es comença a posar en dubte el model de producció industrialitzat i globalitzat.  Aleshores l’alternativa seria substituir el petroli per energies renovables i netes, inclús per energia nuclear, tot i els inconvenients, però resulta que aquestes energies depenen de minerals que també han arribat als seus pics màxims d’extracció o els estan acabant. I l’energia renovable no podrà substituir mai el que ha proporcionat el petroli.

-I què significa això?
Tot això vol dir que tot allò material decreixerà sí o sí. No és una opció sinó que és una dada. El model de producció, distribució i consum que tenim, cada cop serà més petit, i cada cop anirà deixant més gent fora.

-Cada cop anirà deixant més gent fora?
Sí. Per exemple ho podem veure amb el que està passant a Lesbos. Persones d’ultra dreta xenòfobes estaven pegant aquest matí als migrants que arribaven a Lesbos. És a dir, ens trobem ara mateix que la tanca que envolta l’Europa rica no deixa entrar migrants però aquesta tanca s’obre i es tanca cada dia per deixar entrar energia, minerals, materials, aliments, que venen d’aquests països. O sigui, l’Europa rica no duraria ni dos mesos sense tot el que s’obté d’aquets països d’on s’exploten, on el territori es deteriora, on hi ha guerres i s’expulsa a les persones que hi viuen. És una profunda expansió de les desigualtats.

I a dins el nostre país també hi ha borses d’aturats que no surten de la seva situació, i inclús persones que tenen feina però que van empitjorant les seves condicions laborals. Això té molt a veure amb els models econòmics que no creixen a càrrec de l’economia real sinó que és una economia financera. Des de principis dels anys 80 l’economia ha deixat de ser real per créixer de forma especulativa, i això no genera llocs de treball. Si a tot això li ajuntem la crisi de la cura de les persones, ens dona com a resultat una crisi civilitzatòria.

-Però si deixem de consumir, molta gent perdrà feina… no és un peix que es mossega la cua? Quina seria l’alternativa?
Cal repensar el model. El decreixement de l’esfera material de l’economia és una realitat i això obliga a pensar quines són les necessitats de les persones que cal satisfer enlloc de crear necessitats com fan els models econòmics convencionals. Es fabriquen productes que poden ser prescindibles amb matèries primes que s’estan esgotant. Em refereixo a necessitats com ara una alimentació sana, poder accedir a un habitatge digne, pagar una factura mínima energètica,…és a dir un principi de suficiència, o sigui, aprendre a viure bé amb menys (menys materials i menys energia).

Pensant així podem veure què és necessari produir i fer. Per exemple en el camp de l’agricultura, aquesta pot produir aliments que no enverinin ni a la terra ni a les persones, de forma propera, amb circuits curts de comercialització, reduint el consum de proteïna animal industrialitzada. O en el camp de la mobilitat, cal repensar com ens transportem i movem, i estimular el transport a peu i en bicicleta.

-Vostè parla sovint també que cal un altre model de ciutats.
Si, parlem que calen ciutats policèntriques. És a dir, que el ciutadà es vegi obligat a desplaçar-se menys amb cotxe o transport públic perquè tingui tot el necessari a l’abast. L’alcaldessa de Paris, per exemple, té una campanya que planteja “tot a 15 minuts”, re formulant els transports públics i reajustant l’habitatge, amb preus de lloguer per exemple més baixos per tenir l’habitatge a prop d’on treballes.

-El tema de l’habitatge no deu ser fàcil de canviar…el mercat és lliure.
No és fàcil, però és que a més dels canvis a petita escala mitjançant l’autogestió d’empreses, etc. calen canvis a gran escala que requereixen de polítics implicats i que hi intervinguin. En l’habitatge, necessitem polítics que intervinguin en el mercat de lloguers, per exemple.

-Estem a una universitat i és obligat preguntar-l’hi sobre com pot contribuir la gent jove en tot plegat.
Jo estic molt contenta en aquest sentit. He de dir que tinc 54 anys i porto activa en moviments socials des dels 14, i no havia vist mai treure a la llum problemes estructurals com s’està fent darrerament i de la mà de les persones més joves de la societat. Tot el que està suposant els moviments com el Fridays for Future o el moviment feminista a mi em té súper il·lusionada. A més, em vaig trobant els últims mesos en instituts, a l’ESO, gent que està traient i movent aquests temes.  

El que sí que he de dir, però, és que la universitat va retardada en aquest aspecte: no està jugant el paper que hauria de tenir davant una crisi civilitzadora i una emergència com la que estem vivint. Però vaja, també hi ha brots amb professorat i grups de persones joves que s’estan articulant per fer front a aquesta crisi.

-Acabem l’entrevista amb optimisme, doncs?
No sé si seria optimisme la paraula. Jo diria que, davant de tot el que està caient, hi veig moltes possibilitats en els entorns locals, i val la pena fer els canvis.

Podeu veure-la la xerrada a la pàgina de Youtube de Dinamització Comunitària (UAB).