Canvis genètics al sud de la península ibèrica en l'Edat del Bronze

El tercer mil·lenni abans de la nostra era (ANE) és un període molt dinàmic en la prehistòria d’Europa i d’Àsia occidental, caracteritzat per canvis socials i polítics a gran escala. A la península ibèrica, l’Edat del Coure estava al seu auge al voltant del 2500 ANE, amb un important creixement demogràfic, evidenciat per una gran diversitat d’assentaments i fortificacions, estructures funeràries monumentals, així com grans assentaments de més de 100 hectàrees. Per raons que encara no són clares, la segona meitat del mil·lenni va experimentar un despoblament i l’abandonament dels grans assentaments, fortificacions i necròpolis.

Al sud-est de la península ibèrica va sorgir, a l’entorn del 2200 ANE, una de les entitats arqueològiques més destacades de l’Edat del Bronze europea: la cultura de “El Argar”, una de les primeres societats de nivell estatal del continent europeu. Aquesta societat s’identifica pels seus grans assentaments centrals en turons, una ceràmica diferenciada, armes especialitzades i artefactes de bronze, plata i or, junt amb un ritu funerari intramurs, amb enterraments i hàbitats integrats en un mateix espai.

Un nou estudi dirigit per un equip de recerca de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i dels Instituts Max Planck per a la Ciència de la Història de la Humanitat (Jena) i d’Antropologia Evolutiva (Leipzig) i publicat a Science Advances ha explorat la relació entre els canvis demogràfics a gran escala i els principals canvis socials i polítics del tercer i segon mil·lenni ANE, mitjançant l’anàlisi dels genomes de 136 individus ibèrics que van viure entre el 3000 i el 1500 ANE (96 de l’Edat de Bronze de El Argar i altres societats contemporànies, 34 de l’Edat de Coure i 6 del Bronze Final).

Incloent els genomes publicats de la península ibèrica, el nou estudi abasta dades de gairebé 300 individus prehistòrics i se centra específicament en la transició de l’Edat del Coure a la del Bronze, entorn del 2200 ANE.

Canvis genètics i poblacionals

“Tot i que sabíem que l’anomenada ascendència estepària, que s’havia estès per Europa durant el tercer mil·lenni ANE, va acabar arribant al nord de la península ibèrica al voltant del 2400 ANE, ens ha sorprès veure que tots els individus prehistòrics del període de El Argar portaven una part d’aquesta ascendència, mentre que en els individus de l’Edat del Coure no hi és”, afirma l’investigador del Max Planck Wolfgang Haak, autor principal i investigador de l’estudi.

Les dades genòmiques revelen alguns dels processos que rauen darrera d’aquest canvi genètic. Mentre que el gruix del genoma mostra que els individus de l’Edat del Bronze són una mescla d’ascendència de població local de l’Edat del Coure i una part menor d’ascendència entrant del continent europeu, els llinatges del cromosoma Y heretats per via paterna mostren un canvi complet, vinculat al moviment d’ascendència estepària que també és visible en altres parts d’Europa. ”Les causes d’aquesta desaparició de la diversitat prèvia del cromosoma Y continuen sent molt difícils d’explicar”, comenta Cristina Rihuete Herrada, investigadora de la UAB i coautora principal de l’estudi.

Les noves i substancioses dades dels jaciments de El Argar mostren també que aquests dos components no expliquen totalment la composició genètica de les societats de la primera Edat del Bronze. “Trobem senyals també d’ascendència que rastregem fins al Mediterrani central i oriental i Àsia occidental. No podem dir amb exactitud si aquestes influències van arribar al mateix temps que l’ancestria estepària, però sí que formaven part de les naixents societats de El Argar, la qual cosa evidència que va haver-hi contactes continus amb aquestes regions”, afegeix Vanessa Villalba-Mouco, investigadora postdoctoral a l’Institut Max Planck i l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE, CSIC-UPF) i coautora principal de l’estudi.

Els investigadors de la UAB ja van apuntar possibles connexions mediterrànies quan van descobrir el 2013 la monumental fortificació de l’assentament argàric de La Bastida, a Múrcia, per explicar l’originalitat d’alguns elements arquitectònics. “L’estudi genètic argumenta a favor d’aquesta aquesta hipòtesi: les dades mostren que aquesta connexió inèdita mediterrània s’hauria mantingut de forma sostinguda en el temps fins al final del període de El Argar, cap al 1500 abans de la nostra era”, destaca Rafael Micó, investigador de la UAB i coautor principal de l’estudi.

El poblat fortificat de la Bastida (Totana, Múrcia) és un dels assentaments més grans i millor excavats de El Argar (2200-1550 ANE). Autoria: ©ASOME-UAB.

Implicacions socials

“Si el canvi genètic va ser provocat per grups migratoris del nord i centre de la península ibèrica o pel deteriorament climàtic que va afectar el Mediterrani oriental cap a l’any 2200 ANE és la pregunta del milió”, afirma el Roberto Risch, de la UAB, coinvestigador i autor principal. “Seria absurd pensar que tot es pot explicar amb un model simple d’un sol factor. Tot i que la coincidència temporal és sorprenent, és probable que hagin intervingut molts factors”.

Un d’aquests factors podrien ser les pandèmies, com una forma primerenca de la pesta, que s’ha evidenciat en altres regions d’Europa en aquesta època. Tot i que no s’ha trobat directament entre els individus analitzats en el sud de la península ibèrica, podria ser un desencadenant dels canvis poblacionals observats a la regió, apunten els investigadors.

“En qualsevol cas, ara podem concloure que el moviment poblacional que es va iniciar en les zones estepàries de l’est d’Europa cap al 3000 ANE no va ser un esdeveniment migratori únic, sinó que va necessitar més de quatre segles per arribar a la península ibèrica i altres 200 anys per aparèixer en les actuals Múrcia i Alacant”, afegeix Risch.

El registre arqueològic del grup de El Argar mostra una clara ruptura amb les tradicions anteriors de l’Edat del Coure. Els ritus d’enterrament, per exemple, van passar de ser comunals a individuals i dobles a l’interior dels poblats. Els enterraments d’elit també indiquen la formació de fortes jerarquies socials. En realitzar proves de parentiu biològic, l’estudi ha revelat que els homes estan, de mitjana, més emparentats amb altres persones de l’assentament, la qual cosa indica que el grup estava probablement estructurat de manera patrilineal. Aquesta organització social podria explicar la marcada reducció de la diversitat del llinatge Y, apunten en l’estudi.

“Observem patrons similars d’organització social i estratificació creixent també en altres parts de l’Europa de l’Edat del Bronze Antic, de fet, en línies generals, al voltant de la mateixa època i amb característiques similars de formacions primerenques de tipus estatal. Això suggereix un reinici estructurat o un restabliment després d’alguna mena de crisi o temps inestables i molt dinàmics”, resumeix Haak.

La recerca ha comptat amb la participació, entre altres, de les següents institucions: Adelaide University, Danube Private University, Basel University, Fundación Vasca para la Ciencia, Universitat de València, Cape Town University, Universitat d’Alacant, Museu Arqueològic d’Alacant, Museo Arqueológico Municipal de Lorca, Universidad de Murcia, Harvard Medical School, Harvard University, Howard Hughes Medical Institute i Universidad de Sevilla.

Article: Genomic transformation and social organization during the Copper Age-Bronze Age transition in southern Iberia. Science Advances 2021. DOI: 10.1126/sciadv.abi7038