Anna Payet, dona de Joan Roca: “Estem molt agraïdes que la UAB ens faci aquest reconeixement”

Dones d'El Celler de Can Roca — D'esquerra a dreta, el president del Consell Social de la UAB, Gabriel Masfurroll; Marina Roca Payet; Anna Payet; Montserrat Fontané; la rectora de la UAB, Margarita Arboix, i el president de l'Associació d'Amics de la UAB, Albert Sòria.

El tòpic diria, amb encert, que, a aquestes alçades, El Celler de Can Roca i els tres germans que en són les cares visibles (visibilíssimes) no necessiten presentació. Que no cal recordar-ne les tres estrelles Michelin assolides el 2009, honor que comparteixen, només, amb tres altres restaurants de Catalunya; ni, tampoc, el primer lloc, el 2013 i el 2015, al rànquing dels 50 millors establiments del món de la revista britànica Restaurant (ara n’és el tercer).

30/01/2018

El Consell Social de la UAB ha atorgat el Premi Universitat Empresa 2017 a les dones d’El Celler de Can Roca: Montserrat Fontané, mare dels germans Roca, i les seves esposes: Anna Payet, representant del restaurant a la Fundació Jordi Comas; Encarna Tirado [àlies Xani], directora de l’espai de banquets i càterings Espai Mas Marroch, i Alejandra Rivas [àlies Ale], responsable de la gelateria del grup, Rocambolesc.

L’òrgan col·legiat de participació de la societat en l’Autònoma ha premiat Fontané, Payet, Tirado i Rivas “pel significat de la seva activitat professional en el camp de la restauració i de l’hostaleria, en el marc dels valors del treball, del compromís i de la passió; per la seva aportació al projecte dels germans Roca, exemple d’excel·lència en la recerca científica i innovació catalana aplicades a la gastronomia, i en reconeixement i exaltació de les silents figures femenines que complementen i sostenen l’excepcionalitat de la iniciativa Roca”.

MONTSERRAT FONTANÉ, mare dels germans Roca

Aquest no és el primer premi que rep la part femenina de la nissaga.
Doncs no. És el segon. Estrella Damm ens ha donat un premi a les dones, només a les dones. Ens el va donar la setmana passada, i avui, aquest. Molt bé.

Què suposa per a vostè com a matriarca aquest reconeixement a les dones de la família?
Doncs imagini’s: molt contenta i molt satisfeta, és clar que sí. Molt. Contentíssima. Moltes gràcies per donar-nos-el.

Què n’ha de dir de les seves joves?
Que són molt treballadores; per això, la cosa va pujant: perquè ajuden els homes, i, així, tots estan contents. Vull dir que, si l’home ensopega la dona, la cosa va bé; si no, malament. O sigui que casa meua ho ha ensopegat tot, això, eh?; per això, la cosa va funcionant. I vindran les nenes [les dues nétes, Marina i Maria], que també ho faran si Déu vol, i els nois: tinc dos néts [Marc i Martí] que em sembla que seran cuiners.

ANNA PAYET, esposa de Joan Roca

Què us sembla haver rebut aquest premi del Consell Social de la UAB?
Primer, molt agraïda. Molt contentes per aquest reconeixement perquè, normalment, sempre són els tres germans Roca els que surten en primera plana dels mitjans de comunicació, i, potser, les dones som més desconegudes a nivell mediàtic. La qual cosa no vol dir que no estiguem al peu del canó. Per tant, estem molt agraïdes que se’ns faci aquest reconeixement, i més, per part de l’Autònoma: jo que vinc del món docent, el fet que l’Autònoma faci aquest reconeixement encara em toca més.

El Consell ha volgut fugir del concepte segurament masclista “les dones rere els grans homes”. Vosaltres teniu un paper important, però sou menys visibles; en part, també, voluntàriament, això us dóna més llibertat: aneu pel carrer tranquil·lament.
Sí. Nosaltres hem escollit no tenir un paper protagonista als mitjans; el que dius: que potser això ens dóna més llibertat, també ens dóna una mica menys de protagonisme; per tant, podem fer més la nostra, no som tan visibles a nivell mediàtic. Girona és molt petitet i tothom ens coneix, però sí que és veritat que té avantatges, no ser tan mediàtic.

MARINA ROCA, filla de Joan Roca

Representes, amb la teva cosina (la filla del Josep [àlies Pitu], la Maria), la nova generació de dones Roca, la tercera. Com és, això?
Doncs portem una vida normal, com les altres nenes. Crec que, també, per a totes dues, és com un honor i un referent tenir els pares que tenim, no per l’ofici que tenen, sinó per com exerceixen com a pares, i que, bé, la vida normal la continuem fent igualment [encara] que els nostres pares siguin mundialment coneguts.

És obvi que pertànyer a l’elit gastronòmica mundial —i mantenir-s’hi— els absorbeix moltes hores en les quals farien de pares.
Sí, però en treuen...; o sigui: la seva feina els comporta molt esforç i temps fora de casa, però ells, sempre que poden, intenten estar a casa i amb la família, i crec que fan tot l’esforç per estar amb nosaltres.

Els dos néts estan encaminats cap a la cuina. (“Sembla, sembla”, precisa l’àvia.) I les dues nétes? Sou molt joves, eh?
Sí. Sempre ens ho pregunten, però és que, ara mateix, no hi he pensat, en què vull ser de gran, però el que sé és que, si algun dia em vull dedicar al món de la gastronomia i tot això, doncs que, a casa, tinc grans mestres, diguéssim, com dones i homes, però encara no ho sabem cap de les dues.

Hi ha temps, Marina. Moltes gràcies i enhorabona a totes.