La política industrial europea agreuja les crisis que promet resoldre
L’estratègia industrial de la Unió Europea, centrada en la resiliència del mercat únic, l’autonomia estratègica i la sostenibilitat competitiva, presenta contradiccions notables que podrien agreujar precisament les crisis que intenta resoldre. Segons un estudi recent de l’ICTA-UAB, la política industrial actual de la Unió Europea no assolirà els seus propis objectius a menys que es redissenyi completament.
La resiliència del mercat només es pot aconseguir reforçant sectors fonamentals com la salut, l’habitatge, la cura i el transport públic, que representen gairebé el 40 % de l’ocupació a Europa. L’estudi adverteix que aquesta resiliència continuarà sent inassolible llevat que s’aposti per la inversió pública, unes condicions laborals millors i una formació professional orientada a les necessitats socials.
La recerca, liderada per Jason Hickel (ICTA-UAB), Richard Bärnthaler (Universitat de Leeds) i Sebastian Mang (New Economics Foundation), sosté que l’autonomia estratègica requereix una reducció substancial de la demanda de materials i energia. Les polítiques actuals, com la Llei europea de matèries primeres fonamentals, fomenten l’expansió de l’extracció de recursos, fet que podria augmentar les tensions geopolítiques i alimentar conflictes interns a Europa sobre les activitats extractives. Basant-se en els resultats d’escenaris de baixa demanda d’energia, l’estudi destaca que Europa podria reduir a la meitat la demanda d’energia l’any 2050, cosa que faria possible la independència energètica i reduiria significativament la dependència de les importacions.
A més, la recerca critica l’enfocament actual cap a la transició verda, que es basa en incentius al sector privat mitjançant subsidis, garanties públiques i desregulació. «Aquest model fomenta la innovació, però no contempla l’eliminació deliberada de tecnologies i infraestructures contaminants, cosa que perpetua una inèrcia estructural», indica Jason Hickel, investigador de l’ICTA-UAB. Actualment, la Unió Europea no disposa de mecanismes eficaços per eliminar sectors amb altes emissions, realinear el capital privat amb les prioritats públiques i orientar la producció cap al benestar col·lectiu. Els investigadors subratllen que, sense més planificació pública, orientació del crèdit i una ampliació de la propietat estatal, especialment en els sectors energètic i financer, la transició ecològica serà massa lenta, fragmentada i dependent de la lògica del benefici.
«Vivim en un segle marcat per múltiples crisis: climàtica, social, energètica i geopolítica. La política industrial ha tornat, però no està preparada per afrontar aquesta realitat. No hi ha una estratègia coherent per reforçar els serveis públics essencials ni per reduir significativament l’ús de materials i energia», va declarar Richard Bärnthaler, professor adjunt a la Universitat de Leeds.
Jason Hickel va advertir que «l’eficiència per si sola no és suficient en les economies orientades al creixement. Els avenços tecnològics sovint es veuen anul·lats per l’augment de la producció. Si Europa realment vol descarbonitzar-se i guanyar autonomia, ha de reduir directament els sectors intensius en recursos que no siguin prioritaris. La política industrial actual no ho està abordant».
Per la seva banda, Sebastian Mang, economista polític a la New Economics Foundation, va assenyalar que «la Unió Europea diu que vol resiliència, autonomia i sostenibilitat, però està utilitzant les eines equivocades. Es necessiten una inversió pública ambiciosa, coordinació entre els bancs centrals i els governs, i control democràtic sobre l’assignació de recursos. Sense posar la cura, el clima i l’equitat al centre, aquesta política industrial seguirà desviada del seu camí».
Com a proposta, els autors insten a replantejar l’estratègia industrial europea al voltant de tres prioritats fonamentals: reforçar els sectors essencials com la cura, el transport públic i l’habitatge assequible; integrar la reducció de la demanda com a principi estructural per garantir l’autonomia estratègica, i ampliar la planificació econòmica verda mitjançant instruments com l’orientació del crèdit públic, la coordinació monetarifiscal, més capacitat fiscal i una ampliació de la propietat estatal, especialment en els sectors energètic i financer.
Referència a l’article
Bärnthaler, R., Mang, S., i Hickel, J. (2025). «Toward a post-growth industrial policy for Europe: navigating emerging tensions and long-term goals». Globalizations, 1–25. https://doi.org/10.1080/14747731.2025.2501821