La pèrdua de posidònia redueix les zones de captura de CO2

La pèrdua de praderies submarines de posidònia comporta un problema doble: aquestes zones deixen de capturar CO2 atmosfèric i ,a més a més, poden convertir-se en fonts d'aquest gas quan s'erosionen i alliberen el carboni que la praderia havia acumulat durant dècades o segles. Aquesta és una de les principals conclusions d'un estudi internacional amb participació del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC), la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i l’Oceans Institute de la University of Western Austràlia, que ha avaluat si la replantació de praderies submarines és eficaç per recuperar la seva capacitat com a embornals de carboni en un temps rellevant per a la seva gestió (dècades). L'estudi s'ha publicat al Journal of Ecology.

“La replantació de praderies evita que s'erosionin aquests dipòsits de carboni orgànic acumulat durant segles en zones de les que han desaparegut”, assenyala la investigadora del CSIC Núria Marbà, de l'Institut Mediterrani d'Estudis Avançats. “Els nostres resultats indiquen que la pèrdua d'aquest ecosistema ha representat també una important pèrdua en la capacitat de segrest i emmagatzematge de carboni dels sediments de praderies submarines”, afegeix.

Pere Masqué, investigador de la UAB i coautor de l'estudi, assenyala que “l'àrea potencial disponible a tot el món per dur a terme projectes de replantació d'angiospermes marines és enorme”, i afegeix que “aquests poden ajudar a reconstruir els embornals de carboni, així com a conservar els dipòsits antics”.

Les praderies submarines són embornals de carboni rellevants a escala global, per això la seva conservació i restauració pot contribuir a mitigar les emissions antropogèniques, indiquen els investigadors. A més, els resultats d'aquest estudi contribueixen a dissipar els dubtes que limiten el desenvolupament d'estratègies de carboni blau en prades submarines. El carboni blau és el carboni captat en ecosistemes marins i costaners i emmagatzemat en forma de biomassa i sediments.

L'estudi va ser realitzat en la llacuna costanera d’Oyster Harbour, al sud d'Austràlia occidental, segons expliquen els investigadors. “Aquest entorn alberga una praderia submarina de Posidònia australis que va sofrir una reducció molt important entre els anys 60 i finals dels 80. A partir de 1994, la zona vegetada va augmentar, en part gràcies a una sèrie de replantacions realitzades fins a 2006 per un dels autors de l'estudi, Geoff Bastyan”.

Per a dur a terme l’estudi s'han utilitzat tècniques de datació dels sediments que han permès quantificar l'acumulació de carboni a les zones repoblades i l'erosió del carboni històric a les zones sense recolonitzar.
Aquest és el projecte de replantació de prades l'evolució de les quals s'ha seguit durant més temps a tot el món, conclou Marbà.

Article: Núria Marbà, Ariane Arias-Ortiz, Pere Masqué, Gary A. Kendrick, Inés Mazarrasa, Geoff R. Bastyan, Jordi Garcia-Orellana y Carlos M. Duarte. ”Impact of seagrass loss and subsequent revegetation on carbon sequestration and stocks”. Journal of Ecology. Doi: 10.1111/1365-2745.12370